L’urbanisme amb perspectiva de gènere: una assignatura pendent

El disseny i la construcció de les ciutats té un important biaix de gènere. Des d’una perspectiva feminista, es vol un canvi de paradigma que prioritzi les necessitats de les persones en lloc d’afavorir els usos imposats pel mercat

Si partim de la base que la igualtat de drets és innegociable, el dret a gaudir de les ciutats també hauria de ser igualitari, sense que importi el gènere, la procedència o la condició física de qui hi viu, per posar alguns exemples. Això no obstant, una revisió dels espais públics i la construcció de les ciutats des de la perspectiva feminista ens diu que la igualtat es teòrica, però no pràctica.

Parlar de feminisme en l’urbanisme no només és parlar de contemplar les desigualtats d’accés i gaudi de la ciutat entre els diferents gèneres. Ben al contrari, la planificació urbana amb perspectiva de gènere també busca assolir una visió de la ciutat que no oblidi els col·lectius vulnerables, una ciutat cuidadora, en consonància amb les noves narratives de les ciutats intel·ligents des de l’aproximació de la intel·ligència múltiple, és a dir, integrant innovació social, econòmica, cultural i ambiental.

Els exemples en les desigualtats d’accés i gaudi de la ciutat són diversos. Els més esfereïdors, però, són els relacionats amb la mortalitat i l’assetjament sexual. L’observatori Feminicidio.net compta les dones assassinades, que ja són 73 a l’Estat espanyol aquest 2017 i més de 800 des de 2010. En referència a l’assetjament sexual, un estudi publicat el 2015 constata que, a França, el 100% de les més de 600 dones consultades arreu del país confirmava haver estat assetjada dins el transport públic. Malauradament, hi ha molts més exemples: Tòquio, Kenya, Corea, Croàcia, etc.

La desigualtat d’accés i d’ús de la ciutat té múltiples cares, tal com assenyala l’estudi publicat per l’Observatori Dona, Empresa i Economia, de la Cambra de Comerç de Barcelona, que posa de manifest que “la realització de les tasques domèstiques i familiars segueix recaient majoritàriament sobre la població femenina” i que, en una societat cuidadora, això significaria un “25% més d’ingressos salarials” respecte als actuals.

En aquest sentit, la ciutat cuidadora reclama, per exemple, que els equipaments, com a peces clau de la ciutat, siguin diversos i flexibles perquè es puguin adaptar a noves realitats com l’envelliment de la població. Equipaments situats i planificats de manera que garanteixin una accessibilitat universal i bones connexions amb els diferents sistemes de transport, sobretot amb el transport públic o a peu, els mitjans més utilitzats precisament per les dones (un 58,5% dels usuaris de transport col·lectiu són dones, segons dades de l’Enquesta de Mobilitat en Dies Feiners de la Regió Metropolitana de Barcelona 2015).

ANNA BOHIGAS

 

El disseny i el paper que ha de jugar l’espai públic també es tracta àmpliament en l’urbanisme amb perspectiva de gènere: llocs de relació, espais comunitaris on es poden establir les xarxes de suport... És essencial, per tant, dissenyar aquests entorns de la vida quotidiana aplicant criteris de gènere perquè compleixin aquesta funció i esdevinguin espais vitals, diversos, propers, accessibles i, sobretot, segurs.

 

Amb relació a aquest darrer punt, és important analitzar la percepció d’inseguretat. Tal com afirmen des del Col·lectiu Punt 6 (cooperativa d’arquitectes, sociòlogues i urbanistes que treballa per la transformació social des de la perspectiva de gènere interseccional) a la publicació Entorns habitables. Auditoria de seguretat urbana amb perspectiva de gènere a l’habitatge i l’entorn: incloure la percepció d’inseguretat a l’anàlisi també permet prendre consciència i respondre davant el fet que la por limita la llibertat i la mobilitat de les dones, principalment en les activitats nocturnes, tant en àmbits de recreació com de treball, i especialment en els trajectes i l’ús de determinats espais, fet que provoca que el sentiment de pertinença sigui menor i, per tant, hi hagi menys participació activa de les dones.

La por limita la llibertat i la mobilitat de les dones, principalment en les activitats nocturnes, tant en àmbits de recreació com de treball

La ciutat austríaca de Viena es posa com a exemple, sovint, quan toca revisar qui i on s’està treballant per la igualtat d’accés a la ciutat. Trobem un exemple en la gestió de l’ocupació de l’espai públic. Un estudi dut a terme entre 1996 i 1997 determinava que, a partir dels nou anys, les noies deixaven de fer servir els parcs. I això no és anodí perquè el fet que un tipus d’espai públic només fos usat pels homes significava que d’una part dels pressupostos municipals, la que es destina als parcs en aquest cas, només se’n beneficiava un col·lectiu. El 1999, es van redissenyar dos parcs incorporant la perspectiva de gènere. S’hi van crear nous espais, camins senyalitzats i accessibles, i es van ampliar les activitats disponibles (pistes de voleibol i bàdminton). El resultat va ser positiu, amb un increment de l’ús dels parcs per part de grups diversos i sense diferències de proporció entre gèneres.

És necessari construir capacitat institucional per poder dur a terme canvis efectius en les polítiques cap a la igualtat de gènere. Les agendes internacionals ja inclouen referències a la necessitat de treballar i garantir la igualtat de gènere des de l’aplicació de diferents polítiques. La Nova Agenda Urbana, document resultant de l’acord adoptat a la darrera Conferència de les Nacions Unides sobre Habitatge i Desenvolupament Sostenible, Hàbitat III, incorpora 37 mencions al gènere i les dones.

Reconeix la importància de tractar els temes de seguretat i violència de gènere i també –paral·lelament– d’avançar cap a la planificació de la ciutat amb perspectiva de gènere. I amplia els processos participatius per escoltar les necessitats de les persones que hi viuen i les necessitats de la ciutat cuidadora, des de l’escala gran a l’escala petita, a la vida quotidiana. En definitiva, cal dur a terme una acció positiva, transversal i transformadora.
 

Irene Navarro Solé i Marc López Forn són Tècnics del Pla estratègic metropolità de Barcelona
 

Article publicat al número 437 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: