Impressions

Mai no sabem quan guanyem

02/04/2018

"L'acció directa no violenta tracta de provocar tal crisi i d'induir tal tensió que una comunitat que ha refusat sistemàticament negociar, es vegi obligada a enfrontar-se al problema"

Martin Luther King, Carta des de la presó de Birmingham

Qui coi llegirà una columna el dia de la Mona? Com que l'Assemblea atea de la Directa no entén de calendaris espirituals ni de vacances emocionals, la primera temptació és fugir cap a algun dolor més llunyà. Explicar que Israel ha tornat a assassinar palestins desarmats. Que la UE, en la seva extrema inhumanitat, acaba de fer-li al vaixell d'MSF el mateix que a Open Arms i els ha obligat a tornar 120 nàufrags als guardacostes libis. O potser recordar que ara fa 15 anys que van assassinar Couso a una d'aquelles guerres fundacionals de l'horror global actual. Però fer això seria autoengany i autocensura per no voler enfrontar-se al que-mal-todo ambiental, i a la por de dir i de no dir.

I cal dir-ho. Sis mesos després de la gran victòria social de l'1-O quasi tot fa olor de derrota. De divendres sant. Més presos, més exiliats, més causes judicials obertes, grolleria sense límits de l'aparell estatal, incapacitat desesperant dels partits sobiranistes per trobar sortides, poca, molt poca comprensió i solidaritat de l'altra banda de l'Ebre, i una amarga sensació que ja hem renunciat a la idea de ser un sol poble. I per sobre de tot, i com a pervers mar de fons, la normalització de la violència argumental, física i legal. Calfreds amb els tuits que parlen de cucarachas independentistes perquè així li deien als tutsis a la Ràdio de l'Odi de Ruanda. Astorament davant els líders d'opinió indepes que inventen enemics com inventen acudits. Com si cada petita acció o omissió no servís per asfaltar l'infern. Com si tot fos un joc. Però resulta que no estem a una punyetera batalla de 'paintball' (i que han calat foc a l'Ateneu de Sarrià).

Potser és un bon moment per recordar que la independència de l'Índia no va ser pim-pam. Que allò de Gandhi van ser 30 anys de resistència civil noviolenta, d'accions, de marxes i de disgustos

Per sort no escrivim només per certificar que tot està fatal. I per sort es multipliquen les crides a la noviolència per evitar que la violència sigui l'únic marc mental disponible (no pensis en un elefant). Potser és un bon moment per recordar que la independència de l'Índia no va ser pim-pam. Que allò de Gandhi van ser 30 anys de resistència civil noviolenta, d'accions, de marxes i de disgustos. A la noviolència ell li deia "ahimsa" -en sànscrit- i amb aquest concepte filosòfic lluny de negar el nostre impuls agressiu o violent ens convida a domar-lo i a transformar-lo en quelcom positiu.

Traducció apta per a membres de la Guàrdia Civil: la resistència civil noviolenta ni és violenta ni és un conjunt de tècniques per evitar prendre mal a les càrregues policials. És, ben al contrari, un programa de reeducació personal i col·lectiva per desobeir el mandat cultural de la violència i no té res a veure amb la passivitat. La resistència civil noviolenta ve de lluny i és, a hores d'ara, l'única opció sensata per a Catalunya, èticament i estratègicament. Entre altres raons perquè, a efectes pràctics, ha demostrat tenir més èxit que les revoltes violentes. Segons un estudi de dues politòlogues de la Universitat de Columbia, que ha analitzat 323 campanyes entre els anys 1900 i el 2006 a tot el món, el 53% de les que van tenir èxit van ser noviolentes, davant el 26% de revoltes violentes.

La resistència civil noviolenta és un programa de reeducació personal i col·lectiva per desobeir el mandat cultural de la violència i no té res a veure amb la passivitat

Tot just ara fa 50 anys que van assassinar Martin Luther King i 55 que va escriure la seva Carta des de la presó de Birmingham, "la carta més llarga que he escrit mai". La carta, un autèntic tractat de resistència noviolenta, va ser la resposta a uns religiosos d'Alabama que l'acusaven de provocar disturbis i té la virtut d'ensenyar-nos com de prop estan tots els poders que veuen amenaçada la seva hegemonia secular, i com de recurrents i previsibles són les seves acusacions. "Declaren vostès que les nostres accions, encara que pacífiques, han de ser condemnades perquè provoquen violència, però és aquesta una afirmació lògica? No equivaldria a condemnar a una víctima d'un robatori perquè la seva possessió de diners va provocar la malvada acció del lladre?"

Postdata pasqual: Malgrat la dulcificació de la seva figura, quan Martin Luther King va sentir el tret a la gola, no era precisament el tio més popular de la classe. Al vell rebuig dels nacionalistes negres i dels republicans es va afegir els dels demòcrates quan es va oposar a la guerra de Vietnam i va gosar posar-se interracial i interseccional. "Els tres gegants contra els quals cal lluitar, el racisme, el materialisme extrem i el militarisme". Va morir assetjat per l'FBI i pensant que ningú no l'entenia, tres setmanes abans que comencés la seva gran marxa contra la pobresa. 50 anys després un reverend i una reverenda ressusciten la seva Poor People's Campaign i lideraran sis setmanes d'acció directa i desobediència civil en 25 estats. Acabaran amb una marxa al Capitoli el mes de juny. De vegades guanyem quan sembla que perdem. I de vegades és a l'inrevés.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: