Impressions

La mandíbula i la bellesa de l'economia

11/07/2016

Fa temps, vaig anar a un terapeuta postural per tractar-me el mal d’esquena. Feia servir la tècnica Alexander i, per explicar-me en què consistia, em va fer un exercici que ara us vull proposar jo a vosaltres. “Simplement, vull que facis veure que intentes obrir un pot de llegums que costa molt d’obrir”, em va dir. Proveu-ho, va.

...

Ho heu fet? Vinga, poseu-hi de part vostra que, si no, és un rotllo. Ja m’espero.

D’acord, continuo (però si no heu fet l’exercici us sentireu molt malament de deixar penjada aquesta pobra columnista).

Vaig interpretar amb tot el realisme del món com obrir un pot de llenties que costa molt. El terapeuta, content de veure’m caure a la trampa –en què segurament també heu caigut vosaltres–, va observar: “Ahm... Veig que apretes la mandíbula... obres els pots amb la mandíbula? I el coll... i els ulls també... per què ho fas?” I una mica chulito, amb un gest contundent i precís, em va indicar el moviment més lògic per obrir el ditxós pot, que passava –simplement– per fer força només amb els braços i els canells.

Així, em va explicar que la majoria de les lesions posturals cròniques les tenim per excés: per invertir més recursos dels que calen. Teoria oposada a aquella creença, tan de la nostra cultura occidental, que diu que, si quelcom està malament, és que hi falta alguna cosa.

"Afegim gestos i tensions simplement perquè ens adonem que podem fer-ho"

I és que la tècnica Alexander i altres teràpies de treball corporal conscient tenen l’objectiu d’identificar tensions innecessàries que activem en moviments quotidians i anar-les eliminant, per quedar-nos només amb el moviment pur, primigeni. N'hi diuen moviment econòmic i és el que fem quan som criatures: al bressol, respirem invertint el mínim esforç necessari; després, ens aixequem i caiem de cul amb el mínim esforç també, i, més tard, amb els anys, deixem de moure’ns amb gestos bàsics perquè anem incorporant-hi floritures i acrobàcies innecessàries. “Afegim gestos i tensions simplement perquè ens adonem que podem fer-ho, perquè ja sabem fer el moviment necessari, però, com que veiem que en podem fer d’altres, també els fem, però no pas perquè ens calgui; és així d’absurd”, ens deia avui una altra terapeuta corporal durant un taller.

En sentir-la, he recordat un cop més el de la tècnica Alexander i el seu pot de llegums. I he pensat, també, en el tan nostrat i pervers más vale que sobre que no que falte. I he connectat immediatament els mals d’esquena de tothom amb tantes coses innecessàries, com ara fluxos de capital financer. I els mal de cervicals, amb excedents de producció mundials. D’escombretes de vàter, per exemple. O diademes, fundes de mòbil, tones de pastisseria industrial, bolis amb el logo de l’empresa, clauers corporatius i milions de bosses de la Frozen, no sé, el primer que em venia al cap. No vull anar d’Unamuno per la vida, amb aquell Me duele España revisitat en un Nos duele el capitalismo internacional, aquí en el hombro izquierdo. El que vull dir és que he pensat com en poden arribar a ser, de nocives, aquelles coses que fem només perquè podem, no perquè les necessitem. M’he comprat la casa, perquè ara puc. M’he comprat aquest cotxe perquè puc. He invertit en borsa perquè puc. Ampliem l’empresa perquè podem.

Estava immersa en aquestes cabòries fent la croqueta quan la terapeuta ha proposat amorosament que busquem “l’economia de cada moviment”. I m’ha meravellat sentir parlar d'economia com un mot positiu. Que sonés tan bonic i que l’acollíssim així tots i totes les presents, que ens anàvem estirant per aquí i per allà seguint les indicacions.

I és que hem fet que economia sigui un dels mots més maleïts del diccionari. No sé en quin moment va deixar de significar una cosa tan bella com la creació i la gestió de recursos per satisfer necessitats per passar a referir-se a una cosa llunyana que afecta només els poderosos, pàgines del diari que fins i tot la gent interessada en política passa de cop, quelcom relatiu només a coses innecessàries, espúries i absurdes, com l’especulació.

No sé en quin moment va deixar de significar una cosa tan bella com la creació i la gestió de recursos per satisfer necessitats

I, de vegades, algú diu que algú altre “persegueix interessos econòmics” com el pitjor dels pecats, com a sinònim de “persegueix lucrar-se explotant els altres”. I no, és clar que no són sinònims i és clar que hem de recuperar el significat primer d’economia.

Igual que fan algunes teràpies posturals detectant tensions afegides als gestos originals, hem de detectar afegits perversos als mots i tornar-los al seu significat primer. Que no ens prenguin més paraules: economia no és sinònim d’economia capitalista. Els darrers anys, amb l’embranzida de l’economia social i solidària i tants altres preciosos complements (economia cooperativa, feminista, de les cures) ho estem reivindicant. I, qui sap, potser algun dia no l’adjectivarem, l’economia.

Mentrestant, cuidem-nos. Fem el mínim esforç en el millor dels sentits: l’esforç precís i necessari, que potser és enorme. L’esforç concret que cal fer, sense perdre el temps i l’energia amb floritures i acrobàcies, en pugnes d’egos, en dents i mandíbules que s’entesten a obrir pots. Ara que penso, no recordo per què vaig deixar d’anar al terapeuta de la tècnica Alexander. El mal d’esquena a èpoques desapareix i a èpoques torna. No sé si llavors em va marxar, se’m va acabar la pasta o vaig decidir començar a comprar els llegums a granel.


 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: