Drets

Manel Aisa: "A través de la memòria, tenim eines per intentar frenar el que està passant ara mateix amb els lloguers"

Entrevistem Manel Aisa, llibreter, escriptor i documentalista expert en el moviment obrer llibertari a Barcelona. Parlem sobre la vaga de lloguers de 1931 i les possibles relacions amb el context actual
La dels lloguers, "és una problemàtica que afecta cada cop més gent, tot i que moltes persones encara no s'han adonat"
Freddy Davies
02/06/2017

Fins a 100.000 famílies obreres -segons l'historiador Nick Rider- van deixar de pagar la mensualitat, tot responent a la crida feta des del Sindicat Únic de la Construcció de la CNT, l'any 1931. La primera vaga de lloguers arribava pocs dies després de la instauració de la Segona República, i en un context social d’atur i precarietat extrem per a les classes populars –sobretot en el sector de la construcció–, que molt aviat es va desencantar amb el nou govern del canvi. De tot això parla Manel Aisa Pàmpols (Barcelona, 1953) al seu llibre La Huelga de Alquileres y el Comité de Defensa Económica (El Lokal, 2014). Seiem a dialogar amb ell sobre aquell moment històric i els paral·lelismes amb el present, envoltats dels documents i arxius sobre el moviment obrer que omplen les estanteries de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona.
 

Quin era el context polític i social a Barcelona quan s'inicia la vaga de lloguers l'abril de 1931?

"La immigració en aquell moment parteix principalment del Mediterrani, la majoria són murcians, gent d'Almeria i valencians"

La ciutat es trobava en un moment de crisi. Ja havien acabat totes les grans obres que s'havien iniciat després de la primera guerra mundial, passant per les obres del metro i de l'Exposició Universal, i que havien necessitat una forta demanda de gent que emigra a Barcelona per executar-ho. En cap moment les institucions es plantegen cap tipus de millora per aquests obrers arribats de fora, excepte l'any 1920 que se n'adonen que falten cases pels obrers i fan a corre-cuita les cases barates a diferents barris. Aquesta mesura en absolut serveix per pal·liar el que significa l'allau de persones que han vingut a treballar a Barcelona. La immigració en aquell moment parteix principalment del Mediterrani, la majoria són murcians, gent d'Almeria i valencians. A tota aquesta gent no se'ls té en compte, ni de com treballen ni com viuen. L'explotació és evident. La gent en situació d'atur no pot pagar el lloguer i comença a organitzar-se a barris com Guinardó, Horta, el Clot, Hospitalet, Badalona... és en la perifèria on comença la vaga.
 

Què suposa per als obrers l'arribada de la República?

Quan arriba la República, els obrers pensen que trobaran un interlocutor vàlid, és a dir, gent més sensible al seu corrent que els donés la possibilitat de dialogar per poder rebaixar els lloguers en aquest context de crisi. Però es troben amb què la República no ha vingut per aquest motiu, sinó a pegar pelotazos d'altra manera, i sobretot, a defensar la propietat privada. El moviment obrer, en un primer moment, no busca l'enfrontament, però se'l troba. Pensa que els republicans no faran cap tipus de concessió política ni social, i encara a sobre es dedicaran a fer lleis contra el moviment obrer, com la Llei de Defensa de la República i més endavant la Llei de Vagos i Maleantes, que són lleis repressores contra el moviment obrer. La premsa burgesa critica al moviment obrer per impacient, però la impaciència del moviment obrer és que, en un context de crisi i de fam, no hi havia cap tipus de prestació. L'únic que hi havia era anar a les cues del Paro Forzoso, que significava anar a les cues de la indigència. Amb això, et donaven un vale i tenies un àpat al dia. La gent lluitava per aconseguir aquest vale i això creava un malestar. Era l'única prestació que podies tenir en aquella època.
 

Amb aquest context, com esclata la vaga?

És des del Sindicat de la Construcció de la CNT, el sector més afectat per la crisi i el més dinàmic en aquell moment, des d'on es proposa el tema de la vaga de lloguers l'1 de maig de 1931. S'ha d'entendre que el 14 d'abril va ser una festa. La gent ha sortit de les presons i és un moment efervescent i d'eufòria per a les classes populars. És el sindicat el que converteix un míting de la CNT en una assemblea. Aquell primer de maig es parlen diferents punts, i es decidiran les demandes principals de la vaga. Una de les principals és el 40% de rebaixa del preu dels lloguers, que és el que considera just en aquell moment. I també la recol·locació del 15% de la gent que està a l'atur a les fàbriques que estiguin funcionant. Aquests són els dos eixos principals, tot i que es parlen d'altres punts. En aquesta primera assemblea ja hi ha un primer enfrontament a la plaça Sant Jaume, quan van entregar-li a Macià els acords als quals han arribat. La premsa burgesa parla que no hi havia cap policia a la plaça, però de fet hi ha un policia mort. A partir d'aquí comença un altre cop la repressió. Si havien buidat les presons el 14 d'abril, l'1 de maig ja comencen una altra vegada a omplir-les d'obrers!
 

Com es desenvolupa la vaga?

"És important remarcar que seran les dones les que portaran endavant la resistència davant la policia"

El Comitè de Resistència Econòmica, que es crea principalment amb l'objectiu de fer front als desnonaments, comença a fer estudis barri per barri de la mitjana que s'està pagant per cada habitatge i el que hauria de ser segons els seus càlculs. El Sindicat de la Construcció, a partir de veure que no hi ha un diàleg directe ni entre les autoritats ni amb la Càmera de la Propietat, dirigida per Joan Pich i Pon, planteja un dia de permanència al seu local del carrer Mercaders perquè tota aquella gent que vulgui participar en la vaga, ja sigui assessorament, com articular-se, com defensar-se, com actuar...I també planteja que siguin les dones i també els nens els que portin la iniciativa. Per tant, és important remarcar que seran les dones les que portaran endavant la resistència davant la policia. Va ser el govern de la República el que comença a executar desnonaments per la força, perquè abans no era així. És a partir d'agost del 31 quan comença a estar operativa la Guàrdia d'Assalt, que és la força pretoriana de la República, i començaran a utilitzar la violència per desnonar la gent.

"El Sindicat de la Construcció planteja un dia de permanència al seu local del carrer Mercaders perquè tota aquella gent que vulgui participar en la vaga, ja sigui assessorament, com articular-se, com defensar-se, com actuar..." / Freddy Davies



Quin és el moment àlgid de la vaga i com actua la gent?

El moment àlgid de la vaga és l'agost i el setembre de 1931. A l'agost aquí hi ha un anglès, Nick Rider, que parla d'unes 100.000 famílies que participen en aquesta vaga. Tenint en compte no només Barcelona, sinó també els voltants. La vaga passa per diferents fases. Per exemple, amb el tema dels desnonaments en un primer moment eren els mateixos treballadors dels jutjats els que organitzaven caixes de resistència per no haver de desnonar la gent. Però clar, a mesura que hi ha molts desnonaments aquesta iniciativa perd el sentit. A partir d'aquí, la mateixa gent que passa pel carrer, quan veu un desnonament, ajuda les famílies a tornar a pujar els mobles al pis.
 

I davant aquest èxit de participació i suport mutu, quina va ser la reacció del govern?

"Com a curiositat dir que al 36, el carrer Mercaders va passar temporalment a anomenar-se 5 de setembre en record a aquesta vaga"

La resposta de l'Estat va ser la repressió. Primer el governador civil de Barcelona, Oriol Anguera de Sojo, decideix detenir al cap del Comitè de Defensa Econòmica i a una cinquantena d'obrers de la construcció com a presos governatius. Aleshores aquests presos, dintre de la Model, munten una vaga de fam, i al governador civil no se li ocorre una altra cosa que anar allà a riure's d'ells. Arran d'això, el que fan aquests presos és incendiar la Model i fer un motí. El govern va enviar als Guàrdies d'Assalt a la presó i la repressió va ser bestial. A partir d'aquí, a Barcelona s'organitza una vaga solidària, el 5 i el 6 de setembre de 1931, on hi ha un enfrontament armat per tota la ciutat, sobretot als carrers del centre. El local del Sindicat de la Construcció, al carrer Mercaders, és assaltat per la Guàrdia d'Assalt i hi ha vuit morts -Solidaritat Obrera diu que n'hi ha una vintena, però jo n'he localitzat vuit, que ja són molts. Tot el Sindicat de la Construcció entra en comitiva a la presó, i els que queden fora passen a la clandestinitat. Com a curiositat dir que al 36, el carrer Mercaders va passar temporalment a anomenar-se 5 de setembre en record a aquesta vaga.
 

Un cop criminalitzat i reprimit el moviment obrer, com continua la vaga?

Primer, cal tenir en compte que molts cops la propietat és el mateix veí del costat, molts cops són gent d'Esquerra Republicana que ha fet alguns diners comprant alguns pisos i després llogant-los. La gran majoria són petits propietaris en aquest moment, però també hi ha especuladors. També és important que moltes de les cases no estan declarades ni registrades, ja que els propietaris si en tenien tres, en declaraven una i mitja. Per això molts llogaters van començar a negociar una rebaixa dels preus per la seva banda, també a través de les associacions de veïnes, i el 1932 ja es crearia la Unió de Llogaters de Catalunya. Aquesta iniciativa és interessant, però ja no té la força i la rebel·lia del moviment llibertari. Bàsicament es dediquen a intentar pactar amb l'administració, que és una altra manera d'entendre les coses.
 

Quines millores s'aconsegueixen en aquests mesos de lluita?

Tothom es dóna per guanyador, i jo crec que no hi ha guanyadors. El que hi ha són grans derrotes. El moviment llibertari perd, com a mínim, vuit persones, i moltes altres que entren a la presó. Per altra banda, Santiago Bilbao fa una reflexió i calcula els milions de pessetes que s'han estalviat deixant de pagar els lloguers durant aquests nou mesos i que han servit per alimentar i vestir als fills de les famílies obreres, que en aquell moment no era poca cosa.
 

86 anys després continua havent-hi desnonaments diàriament a la ciutat...quines similituds hi veus?

"S'ha de pressionar als carrers per aconseguir revertir les lleis i que aquestes tornin a ser favorables al poble"

Cada vegada ho veig més semblant. Quan vaig escriure el llibre i veia el que estava passant, i havia conegut a gent com el Severino Campos o Abel Paz, que havien participat de nens en aquesta vaga, i te l'explicaven sense donar-li massa importància, perquè ells van viure altres moments insurreccionals molt potents i per ells això era el mínim. Jo creia que era important donar-ho a conèixer, i donar eines a la gent a través de la memòria per intentar frenar el que està passant ara mateix amb els lloguers. S'ha de pressionar als carrers per aconseguir revertir les lleis i que tornin a ser favorables al poble.
 

Des de fa uns anys, la gent s'està començant a organitzar per combatre aquests processos, i han sorgit iniciatives com els sindicats de barri o el Sindicat de Llogaters. Com veus aquestes respostes veïnals?

Crec que estem en un moment en què fan falta totes les iniciatives, i per a mi el més important és aconseguir que es canvien les lleis. Si no es canvien, això acabarà molt malament. Si no hi ha una reflexió des de l'administració, que de moment a Madrid jo crec que no la tenen i aquí tampoc massa, això acabarà amb molta gent a la presó perquè intentaran criminalitzar tots aquests moviments. És una problemàtica que afecta cada cop més gent, tot i que moltes persones encara no se n'han adonat. Pensa que en el context de la vaga de lloguers, la Càmera de la Propietat era igual de radical, o més, que el Sindicat de la Construcció de la CNT. És a dir, que la radicalitat pot estar pels dos extrems, i a partir d'aquí és una lluita infernal.
 

Als carrers es comença a sentir parlar d'una altra vaga de lloguers si la situació continua així... Creus que és possible?

Impossible no hi ha res, però primer fa falta fer un treball previ. És un altre concepte de societat, i per tant és difícil traçar camins paral·lels... Tot i que cada cop hi ha més coses semblants. El que sí que fa falta és treballar més la solidaritat entre les persones, que és el que ajuda a què passin aquestes coses. Passar perl carrer i ajudar a pujar els mobles a la família que està sent desnonada, avui en dia és més difícil que succeeixi. Recuperar aquesta inèrcia costarà una mica... Però els temps estan per canviar-los! Jo espero que es pugui fer i si cal presentar batalla, endavant! De moment, a la Càmera de la Propietat no li està agradant que es parli d'això... I això ja és bon senyal. Haurem de preparar bé la resposta perquè, com ja van fer al 1931, intentaran criminalitzar i reprimir tot moviment.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: