Margarida Colomer: "Durant la postguerra, la dona té un pòsit històric de lluita obrera i ja ha après a organitzar-se"

Historiadora
26/07/2016

Ens trobem amb Margarida Colomer al Cafè del Mar de Mataró, que va néixer el 1926 com a espai de reunió de la cooperativa de pescadors de consum La Marítima. Colomer, filla d’una treballadora tèxtil, s’ha dedicat a rescatar i traçar la memòria cooperativa i la lluita obrera, especialment la de les dones, a Mataró i Argentona. El moviment cooperatiu forma part de la seva infància: recorda anar amb la seva mare a l’economat del centre federalista republicà, on venien tèxtils per a la llar i queviures. Ara, al seu lloc, hi ha un pàrquing, que alerta de la feina que queda pendent per recuperar el patrimoni cooperatiu. Margarida Colomer ha escrit diversos llibres que tracten del moviment obrer i cooperatiu de les èpoques de la República, la Guerra Civil i el franquisme. El darrer volum es titula La postguerra a Mataró, 1939-1952.

Fotografies de l'entrevista: VICTOR SERRI
Fotografies de l'entrevista: VICTOR SERRI

 

Som en un espai emblemàtic del cooperativisme que no va tornar a aquest model de gestió fins al 2011. Per què ha hagut de passar tan de temps perquè Mataró recuperés part del seu patrimoni?

El moviment per recuperar el patrimoni cooperatiu sorgeix cap a l’any 50. Hi havia cooperatives que funcionaven durant el franquisme, però estaven en mans del govern, com el Forn del Vidre, impulsada per Joan Peiró, que no es va recuperar fins al 1960. El franquisme va ser molt astut i va dir: no il·legalitzo les cooperatives, però hi poso gent de l’Ajuntament, de la Falange o del sindicat únic per controlar-les. Els meus pares eren membres de la Unió de Cooperadors, que agrupava les cooperatives de consum, i hi anaven a comprar. Recordo que, aparentment, l’ambient era el de tota la vida. Els treballadors hi eren, però la junta estava dirigida per altra gent i ja no es feien assemblees. Quan van sorgir problemes econòmics, van voler fer pisos al local, vendre part del patrimoni. Tot i estar en mans franquistes, els socis van aconseguir aturar-ho quan se’n van assabentar. Més tard, però, l’administrador de de la Mutualitat de l’Aliança Mataronina, Miquel Jornet, va regalar el local de la Unió de Cooperatives de Mataró al Centre Catòlic, que el va acceptar malgrat que el capellà de Sant Josep va dir-los: “Compte, perquè aquesta donació està enverinada”. Hi havia consciència que era una estafa a la Unió de Cooperadors. Cap a l’any 1951, amb una altra generació, neix tot un moviment per recuperar el patrimoni i, l’any 60, amb una nova junta, esclata una lluita forta. Neixen altres cooperatives com Bons Amics –que vaig impulsar jo mateixa al barri de Cerdanyola– o, més tard, la llibreria Robafaves... Va començar un moviment que encara continua. Hem salvat moltes cooperatives, però encara queda molta feina per fer.

A Catalunya, les cooperatives van proliferar a partir de la segona meitat del segle xix i Mataró es va convertir en una ciutat pionera amb l’Obrera Mataronense, dedicada al gènere de punt. Quines condicions ho van permetre?

"El 1936, les cooperatives no es van col·lectivitzar i, de fet, l’escriptor cenetista Pérez Baró va ser una de les persones que va lluitar per conservar-les"

Segons l’historiador Pierre Vilar, amb qui coincideixo, a Mataró, hi havia molta vinya i els pagesos en feien aiguardent, que viatjava cap a les Amèriques. Guanyaven molts diners, que es destinaven a importar cotó, entre altre productes. Per tant, la indústria del cotó sorgeix del capital agrícola, que va tenir les seves crisis, sobretot amb la fil·loxera o quan es van perdre les colònies. Després, però, hi va haver una segona renovació amb la industrialització. Aquest és el factor econòmic, però també n’hi ha un de social. A les empreses tèxtils que naixien dins el casc urbà, s’hi concentraven els treballadors, que vivien i patien unes condicions indignes. Va arribar un moment en què aquests treballadors van prendre consciència de classe i es van unir. A Mataró, hi ha un centre republicà federalista, inspirat per Pi i Maragall, integrat pels mateixos que fundaran la primera cooperativa. A més, la primera UGT d’Espanya és impulsada pel Centre Obrer de Mataró el 1888. Hi ha un moviment obrer fort. Després, el 1910, neix la CNT, que també serà molt important. El cenetista Joan Peiró, per exemple, vindrà a viure a Mataró per treballar el vidre. Per mi, aquests factors van lligats: el moviment obrer pot optar per moltes ideologies, però lluitar per la llibertat i la igualtat toca de ple amb el moviment cooperatiu.

 

El 1936, a Mataró, en el si de les cooperatives, va sorgir un debat intens al voltant de les col·lectivitzacions.

Les cooperatives no es van col·lectivitzar i, de fet, l’escriptor cenetista Pérez Baró va ser una de les persones que va lluitar perquè se seguís el decret de col·lectivitzacions elaborat per la Generalitat però es conservessin les cooperatives. Hi va haver debats assemblearis, però la majoria de socis i sòcies de les cooperatives van donar suport a mantenir el model. Al Forn del Vidre, en canvi, tres cenetistes van marxar perquè es va decidir no col·lectivitzar la cooperativa.

Finalment, el triomf del franquisme ho va arrasar tot i la postguerra va colpejar els treballadors i les treballadores. Com eren les condicions a la fàbrica?

"La majoria de cooperativistes van donar suport a mantenir el model. Al Forn del Vidre, però, tres cenetistes van marxar perquè l’empresa no es va col·lectivitzar"

El salari es decidia des del govern i es va mantenir el de la República i la guerra, però els preus dels aliments anaven pujant de manera esgarrifosa i molts escassejaven, com la llet, l’arròs o les patates. A Mataró, hi havia dues collites de patates, la de primavera i la de tardor, però s’exportaven totes i la gent no en podia comprar. Els pagesos, agrupats a la Hermandad de Labradores y Ganaderos, consideraven que les divises per enfortir el govern eren prioritàries. Com que eren molt caritatius, regalaven alguns sacs de patates perquè es repartissin entre la gent pobra que mai no els va veure. A més, les condicions laborals eren molt difícils perquè es practicaven restriccions elèctriques i calia treballar quan hi havia corrent. La meva mare treballava en una fàbrica tèxtil i, a vegades, li tocava anar-hi a la nit. Tan sols cobraven les hores treballades, encara que hi hagués uns salari.

Les dones, doncs, vivien una condició doblement discriminatòria: com a treballadores i com a dones que afrontaven l’escassetat i els preus quan anaven al mercat. Va ser la condició clau perquè estiguessin al capdavant de les vagues?

Durant la postguerra, als anys 40, quan es genera el moviment de vagues, hi ha molts homes que han mort, altres han desaparegut, molts estan tancats en camps de concentració i altres s’han vist obligats a marxar a l’exili o han estat tancats a la presó, on les dones els portaran menjar i roba neta. Qui domina l’economia i la llar, amb els fills i els avis? La dona. I, a més, vestida de negre. És l’estampa de la postguerra. Malgrat aquesta situació, la dona va a treballar i no cobra prou. A les fàbriques de gènere de punt, la majoria de treballadores són dones; els homes treballen als tallers mecànics, a la siderúrgia. La dona és la gran protagonista d’aquesta època, en tots els sentits.

 

Se’n parla poc, d’aquesta dona treballadora de postguerra?

Quan parlem del Dia de la dona treballadora, sempre ens referim a figures que han assolit prestigi, però mai no parlem de la dona treballadora amb exemples concrets. Malgrat que és qui traspassa la cultura de tota la seva generació als fills, des dels contes, la poesia, la literatura, el treball, els costums, el patrimoni, etcètera. Tota la vida de traspàs. Les dones treballadores lluiten perquè tot això es conservi i millori. Quan topen amb dificultats, s’organitzen i lluiten. El seu patrimoni és tot això i, a més, hi ha la novel·lista, la intèrpret, la científica, la mestra, la infermera, les heroïnes... Durant la postguerra, la dona té un pòsit històric de lluita obrera, acumula una cultura de lluita per la supervivència i ja ha après a organitzar-se. Des de fa molts anys, ja existeix una comissió que es diu comitè d’empresa, on s’organitzen juntament amb els homes del POUM, del PSUC, d’ERC...

Tot i així, no és fins a l’any 1945 que les dones lideren la vaga perquè els homes estan massa fitxats.

Als comitès, es decideix que les dones organitzaran les vagues. Els homes suggereixen quedar-se a la rereguarda perquè estan massa fitxats i les dones responen que segurament elles no estan tan fitxades, però són protagonistes i tenen capacitat per mobilitzar molta gent. Hi ha diferents empreses importants que concentren el pes de la mobilització, com Can Minguell, amb una de les comissions més revolucionàries de Mataró.

Precisament a Can Miguell hi ha la Pepa Maca. Qui va ser?

El seu nom real era Josefa Agramunt i Costa. Vivia al carrer Fray Luís de León, tenia dos fills, treballava a la fàbrica tèxtil i tenia un prestigi important perquè feia molts anys que pertanyia a la CNT. Va ser una dona de cultura anarquista i autogestionària que no tenia pèls a la llengua. Tot i el sobrenom, no era extraordinàriament maca, sinó que tenia unes dots de persuasió i oratòria extraordinàries.

 

Què van aconseguir amb les vagues?

El novembre de 1945, es va organitzar una vaga de braços caiguts de dones –estaven davant les màquines plegades de braços–, gràcies a la qual van aconseguir un plus de 75 pessetes. Va ser l’anomenada vaga dels quinze duros. Però, un any més tard, van sorgir problemes amb el cotó i els talls de subministraments i els patrons van decidir retirar els quinze duros. Davant d’aquest retrocés, entre finals de febrer i principis de març, les dones es van reunir a la riera de sant Simó, simulant que estaven passant l’estona amb les criatures, i van organitzar la propera vaga. També ho van fer a la Font del Pericó o a la Font Picant, fingint que estaven dinant plegades. La vaga del 46, que va començar a Can Minguell, es va convertir en una vaga general. Quan sortien de la fàbrica, protestaven davant l’ajuntament. Un dia, el tinent de la Guàrdia Civil va preguntar a la Pepa Maca per què tornaven a protestar si ja tenien els quinze duros. Ella va respondre que els hi havien pres de nou i el guàrdia civil va anar a parlar amb l’alcalde i li va suggerir que parlés amb la patronal per negociar. El delegat del govern civil, en Barba, va aconsellar que no tornessin els quinze duros, sinó que aconseguissin abaixar els preus dels productes al mercat o, si més no, que fessin cistelles de productes i les regalessin a les fàbriques. Les dones van dir que de cap de les maneres, que elles no treballaven per rebre caritat, sinó per uns diners que administrarien d’acord amb el seu criteri. Finalment, van tornar a aconseguir els quinze duros, però, abans, uns jeeps de la policia es van endur els homes més representatius de la CNT, el POUM i ERC. Els van anar a buscar a casa seva perquè l’alcalde i la patronal deien que no podia ser que unes dones haguessin organitzat unes vagues com aquelles entre el 40 i el 46; hi havia d’haver algú al darrere. A la Pepa, li preguntaven: “Qui hi ha darrere teu?” I responia: “La cartilla”. Fins que no van alliberar els homes empresonats, no van tornar a treballar. Aquella vaga va ser un èxit: vora 4.000 participants.

La memòria del sindicalisme ha estat construïda majoritàriament en masculí, tot i la importància de les dones en les lluites obreres. Hi ha hagut moltes Pepes Maques?

"El sindicalisme també són dones, sobretot allà on hi ha tèxtil, ja sigui llana o cotó. Una de les líders de les vagues dels anys seixanta i setanta a Mataró va ser una noia"

El sindicalisme també són dones, sobretot allà on hi ha tèxtil, ja sigui llana o cotó. Un exemple: durant els anys 60, hi havia una noia filla de guàrdia civil que, quan tenia tretze o catorze anys, va anar a treballar a una fàbrica de punt, a Ca l’Enric. Aquesta noia feia poc que hi treballava i un dia va explicar al seu pare que estaven parlant de vaga. Ell li va dir que era millor que no s’hi emboliqués, que les vagues no eren bones i portaven gent a la presó. Quan va arribar a la fàbrica, la gent li va explicar per què calia fer vaga i la van advertir que, si treballava, faria d’esquirol. Finalment, ella va estar a una banda de la vaga i el seu pare a l’altra. Així començava la vaga general de 1951 a Catalunya, després de la dels tramvies, organitzada per tretze dones des de Ca l’Enric. Aquesta noia va ser una de les líders de les vagues dels anys 60 i 70 a Mataró, membre de les comissions clandestines. Per això sorprèn que López Bulla, fundador de CCOO a Mataró, digui que, quan va arribar a la localitat, no hi havia res. Hi havia dones organitzades! Lamentablement, des de CCOO, la història del sindicalisme és narrada per López Bulla, que explica les seves vivències. Paral·lelament, n’hi havia unes altres que, al marge del llibre que vaig escriure, resten en l’oblit.

Un element clau de la lluita obrera d’aleshores va ser la solidaritat d’altres sectors, que ara es tan complicada?

Sí, es va aturar el ram de l’aigua i diversos comerços i botigues van tancar durant la vaga de 1946. Actualment, hi ha una crisi dels sindicats, que s’han venut. El seu paper actual no té res a veure amb el que van jugar en temps de la República i la clandestinitat. Quan convocaran una vaga general i quin poder tenen per fer-ho? La gent es desencanta quan veu que no s’aconsegueixen conquestes a través dels sindicats i que els acords que se signen no són favorables per als treballadors. Tant CCOO com la UGT haurien de reflexionar sobre aquesta separació que s’està produint amb els treballadors i les treballadores.

La indústria tèxtil era forta a altres indrets de Catalunya, s’hi repliquen les vagues?

"Per això sorprèn que López Bulla, fundador de CCOO a la localitat maresmenca, digui que, quan va arribar-hi, no hi havia res. Hi havia dones organitzades!"

A Manresa, el 1946, també es fa una vaga de dones del tèxtil i, a Barcelona, n’hi ha diverses, però no s’expliquen. És veritat que hi ha un moment de cert desgast. Entre els anys 40 i els 50, molts cenetistes i militants de la UGT estan empresonats i les famílies se senten molt castigades. Però, cap als 60, ressorgeix el moviment, el cooperativisme pren força, es funda CCOO, s’activa la lluita per la recuperació del patrimoni... Alhora, tot té relació amb el context internacional. El 1945, acaba la Segona Guerra Mundial i hi ha moltes esperances que caigui la dictadura. No només hi ha vagues a Catalunya, sinó també a València, Ciutat Real, Valladolid, Elx... Fins i tot els presos d’un parell de presons els donen suport fent vagues de fam! Hi ha un moviment d’esperança a resultes d’una guerra i de lluita per enderrocar la dictadura. Tothom espera que els vencedors de la Segona Guerra Mundial els ajudin i, de fet, Franco refà tots els búnquers per por d’una invasió: 10.000 a la frontera i tots els de la costa, des de Tarragona fins al cap de Creus. Hi ha certa inseguretat política perquè la dictadura no és forta en aquells moments. Per tant, les vagues responen a unes condicions de vida, però també estan reforçades per uns comitès que tenen en compte la conjuntura mundial. L’esperança s’esfuma quan els Estats Units, en plena cacera de bruixes interna, pacten amb Franco, que s’autodefineix com a anticomunista. Mentrestant, a Europa, es persegueixen els fronts populars i els partits comunistes. No podem parlar de la història local sense tenir en compte les interaccions internacionals.

 

Actualment, Catalunya compta amb un munt de projectes cooperatius. A Mataró, n’hi ha prop de 40. Quina herència ha deixat el cooperativisme obrer?

"El nombre d’empreses cooperatives està augmentant, però no sempre pertanyen al moviment cooperatiu, que va més enllà de la gestió democràtica de l’empresa"

Primer, hauríem de distingir: el nombre d’empreses cooperatives augmenta, però aquestes empreses no sempre pertanyen al moviment cooperatiu. Pots ser soci d’una cooperativa –que ja és important perquè el capital està repartit, l’empresa s’autogestiona en assemblea i es prenen decisions col·lectives–, però el moviment va més enllà de la gestió democràtica de l’empresa. Vol transportar l’esperit al lloc i al país on viu, com fan, per exemple, Claraboia o Som Energia. Pertànyer al moviment cooperatiu es tradueix en un compromís cívic, polític i sindical amb totes les associacions cooperativistes i no cooperatives.

Precisament, al marge de l’activitat econòmica, parles de l’“altra finestra del cooperativista”, què s’hi veu?

Hi ha un moviment cultural. L’Obrera Mataronense va pensar en habitatge socials, en una medicina social, en una escola racionalista... A nivell de ciutat, va anar molt més enllà de l’empresa. Tenia ateneus i algunes persones eren regidores de l’Ajuntament. Hi ha una escala molt llarga dins el moviment i formar part d’una cooperativa és molt, però no és suficient. Cal un compromís cívic, cultural i també polític. Què és la política si no és tot això?

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: