Maria Antònia Oliver: "Quan la injustícia es perllonga, el dolor es va fent gran"

Presidenta de l’associació Memòria de Mallorca
28/06/2016

Maria Antònia Oliver (Inca, 1958) és un referent de la lluita per la recuperació de la memòria històrica a Mallorca i presidenta, des de la seva fundació l’any 2006, de l’associació Memòria de Mallorca, entitat que ha exhumat l’única fossa que s’ha obert a les Illes. El seu avi, Andreu Paris Martorell, va néixer l’any 1896. L’agost de 1936, l’empresonaren i, el març del 37, va desaparèixer. La seva família pensa que pot ser una de les més de cent persones enterrades a la fossa comuna de Porreres.

/CARMEN BUADES

 

La llei compleix una de les reivindicacions històriques de Memòria de Mallorca, està contenta amb el resultat?

Sí, es compleix una reivindicació que fem des que vam néixer. Hem de dir que estem contentes perquè se’ns ha escoltat durant el procés de redacció de la llei i s’ha tengut en consideració la nostra opinió i la nostra feina prèvia. Ara, tot és molt nou i hem de veure com avança, però és una bona notícia. La nostra llei està basada, sobretot, en la legislació catalana i l’andalusa, que encara no està aprovada. S’han tengut en compte les errades que s’han comès amb aquestes dues normes per no deixar fils amollats. Per exemple, en el cas andalús, no preval la sol·licitud de la família d’obrir una fossa, sinó els informes de la junta que són previs a la petició.

No deixa de sorprendre que la llei s’hagi aprovat amb el suport de totes les forces polítiques, inclòs el Partit Popular…

És una qüestió de drets humans, no d’opció política: no és normal que les famílies hagin de pagar l’exhumació d’una fossa il·legal on hi ha persones assassinades. Es tracta de mostrar respecte a les víctimes i els seus éssers propers i també d’aconseguir que hi hagi el suport del Govern. Fins ara, l’administració no se’n feia càrrec. Les famílies o les entitats que les representen passaven pels ajuntaments, que els dirigien al Consell de Mallorca, que els tornava als ajuntaments… Estaven en una situació de desempara. La seva opció era utilitzar la llei de memòria històrica de Zapatero, que les obligava a presentar un informe tècnic al govern central. Si s’acceptava, el ministeri finançava l’exhumació fins a un màxim de 60.000 euros, però, de vegades, s’acabaven els diners abans de finalitzar l’exhumació i, passat un temps, tornaven a tapar la fossa. I quan la injustícia es perllonga, el dolor es va fent gran.

Sembla que això acaba amb la nova llei.

Això sembla, sí. Però hem de veure com es desenvolupa i quina dotació econòmica se li dóna perquè, sense diners, no anam enlloc. En qualsevol cas, si hi ha una regulació sobre el tema, acabarem veient una normalització entre la societat: deixarem de veure estrany que l’administració es faci responsable de recuperar les persones assassinades a les quals les seves famílies encara cerquen. La societat ho acceptarà i sabrà que no és just que hi hagi persones que segueixen tirades com si fossin animals o restes arqueològiques. A més, són víctimes no reconegudes jurídicament, ni durant el franquisme ni en democràcia.

Quines implicacions té això?

En el seu moment, les dones no cobraven pensió de viduïtat si el seu marit acabava en una fossa comuna. Els infants no podien optar a ajuts per orfandat si el seu pare o mare eren víctimes de desaparicions forçoses. No s’acceptaven els assassinats: aquelles persones simplement deixaven d’existir. T’imagines si parléssim de fosses plenes de víctimes d’ETA?

Segurament no caldria una causa oberta de la justícia universal…

Jo vaig ser una de les persones de Memòria de Mallorca que anaren a l’Argentina a declarar. S’hi han adherit unes 30 famílies mallorquines, que denuncien delictes com el robatori de nadons. Una de les peticions era que s’obrís la fossa comuna de Porreres. Ara, una jutgessa ha ordenat l’exhumació i tanta sort! Nosaltres, com a col·lectiu, no podríem assumir exhumar-la, ja que calculem que hi ha entre 100 i 120 persones. Hi portaven gent que venia de les presons de Palma durant els anys de la guerra. Tot i que aquí no n’hi va haver, de guerra, la repressió franquista va existir des del primer moment. Pel fet de ser una illa, aquí la gent no podia canviar de bàndol. Després del cop, les forces republicanes van demanar armes i les administracions no els les van donar.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Exhumar la memòria

dimarts, 28 juny, 2016

L’Estat espanyol és el segon del món amb més fosses comunes, segons dades del Ministeri de Justícia espanyol, tan sols superat per Cambodja.