Maria Rovira Duran: "Aviat serà més fàcil comprar una bossa al passeig de Gràcia que menjar cada dia"

Pagesa i sindicalista

La presència de tractors a les mobilitzacions prèvies a l’1 d’octubre ha visibilitzat la realitat del camp en moltes ciutats. Maria Rovira és una pagesa molt activa dins del sindicat Unió de Pagesos. Per la seva dedicació a l’àmbit de la dona i la pagesia i el seu esforç per reivindicar la importància del gènere femení al món rural, va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi l’any 2005. Ens ha convidat al seu poble natal, la Fortesa (dins el terme municipal de Piera), a cavall de les comarques de l’Anoia i l’Alt Penedès, on, assegudes en unes caixes de fruita a l’ombra d’uns presseguers, escoltem una dona que, als seus 65 anys, acaba de plantar dues-centes oliveres per fer oli. Sense necessitat de fer grans discursos sobre la importància de la sobirania alimentària, la Maria posa a la pràctica una agricultura a petita escala.

Fotografies de Victor Serri


Què et va motivar a entrar a la pagesia? Per què no vas fer un recorregut gaire típic, oi?

Em vaig incorporar a la pagesia als quaranta anys. Soc filla de pagesos i sempre havia volgut ser pagesa, però el meu germà era l’hereu i a mi em van enviar a estudiar a Barcelona. Allà vaig fer interiorisme i després hi vaig treballar durant molts anys, tot i que em seguia atraient el camp, i sempre que podia demanava vacances a la feina per venir a treballar la terra dels meus pares. Finalment, vaig decidir fer-me pagesa i traslladar-me al poble. Vaig aprendre-ho tot llegint llibres i fent cursos. Gràcies a haver treballat a l’empresa privada i l’administració pública, i a haver viscut a diferents llocs, sabia fer números i reinventar-me quan calia.
 

No devia ser fàcil entrar com a dona en un món d’homes...

Era un món molt masculí, però sempre m’he avingut amb els homes, tot i que no era fàcil. Amb els pagesos de la zona teníem, per exemple, torns per regar. Una vegada, quan em tocava a mi, vaig estar esperant, però al cap d’una estona ja no arribava aigua al meu camp. Vaig anar a veure què passava i els altres pagesos m’havien tallat l’aigua perquè no entenien que una dona podia fer de pagesa. En canvi, quan venia el meu home, que no tenia idea de la pagesia, no li posaven problemes. Així mateix, quan feia cursos de formació, em trobava sola entre homes i la sensació era que jo senzillament no hi era, era invisible. Fins i tot al meu camp, els treballadors del meu pare sempre em criticaven dient “el teu pare no ho faria així”. Per tant, vaig decidir agafar gent jove, bàsicament estudiants en època d’estiu, amb els que ens enteníem la mar de bé.

Com et vas organitzar la feina? Quina era la teva manera de fer pagesia?

Havia d’aprendre-ho tot. Quan vaig arribar aquí, als quaranta anys, el primer que vaig fer va ser una analítica de les terres que tenia, per saber què necessitaven, que era la cosa més rara del món en aquell moment. Abans el meu pare no en feia, d’analítiques, i cada any posava no sé quants quilos d’adobs químics sense saber el perquè; en canvi, jo sempre he pensat que s’ha de dosificar segons el que la terra necessiti. Perquè us feu una idea de les tantes coses que havia d’aprendre quan vaig començar, un dia, passejant pel camp, vaig veure fulles grogues als arbres, i vaig pensar que tenien una plaga, i resulta que venia la tardor (riu). Jo sabia què era un ametller i un oliver i un presseguer, això sí, però no sabia podar. Un cosí pagès em va explicar la teoria i vam fer tres pràctiques, i així vaig acabar podant uns 4.000 arbres. També vaig fer uns cursos d’incorporació a l’empresa, on un professor d’ESADE d’anàlisi de balanços em va dir que mai tindria una gran empresa, però mai em moriria de gana! Ho va preveure bé, doncs.
 

Te’n vas sortir bé...

Vaig decidir no fer cistelles tancades, perquè no vull obligar ningú a menjar el que més tinc

Com a pla de negoci, vaig decidir portar els millors préssecs a Barcelona a un preu més car. I així vaig fer un temps, fins que amb la globalització van abaixar els preus de 2,80 euros el quilo a 0,80. Llavors, em vaig replantejar la meva manera de treballar i vaig convertir-me a la producció ecològica. Vaig començar un hort, organitzar cistelles i fer préssecs ecològics, fent difusió només amb el boca-orella, i va funcionar. Per donar-me a conèixer més, vaig començar una parada ben maca al mercat de Sant Sadurní, decorada amb diverses estovalles, és clar, que jo havia estat interiorista! A més a més, vaig fer un estudi de mercat i vaig decidir no fer cistelles tancades, perquè no vull obligar ningú a menjar el que més tinc; per exemple en aquesta època els ompliria de carabasses. Ara la gent fa comandes per cada cistella. Com que jo faig molta fruita, per tal de diversificar l’oferta per les cistelles vaig decidir treballar en xarxa amb quatre pagesos de diferents zones.
 

Practiques una manera de pagesia que no busca el màxim rendiment, doncs?

Pensava, si ho jugo tot a una carta, només tindré uns ingressos, i jo em volia mantenir econòmicament. Per això ara tinc presseguers, olivers per l’oli, un hort... una mica de tot. Així tinc ingressos al llarg de tota la temporada, ho vaig dosificant i no creo dependències de personal o de venda concentrada en un moment, com qui necessita vendre a través de Mercabarna. Una cosa bona és que no em fa por canviar. Mira, aquesta setmana he plantat dues-centes oliveres i faré 65 anys! Crec que sempre s’ha de ser dimensionat amb allò que una necessita. Quan volia un tractor, me’n vaig comprar un de petit, i tothom se’n reia, però a mi m’era igual, ja que jo no necessitava més.

A vegades la gent em diu que tinc una microexplotació; però això és el que necessito per viure, i no més

M’agrada molt improvisar i canviar, però sempre dins d’un cert ordre. Per exemple, abans d’entrar a la pagesia feia quadres de flors seques i em guanyava bé la vida. Quan amb una cosa guanyo diners i he de créixer massa, sento que he de canviar. M’agraden les dimensions petites. Abans de fer de pagesa estava acostumada a guanyar bastants diners i viure d’una altra manera, però sóc una mica romàntica. Si no faig tants diners, doncs així serà. Quan vaig arribar als 50 anys vaig decidir que els diners no eren imprescindibles per viure, i als 60 em vaig adonar que m’importava tres raves si tenia diners o no. Això sí, sempre s’ha de fer números per tirar endavant. A vegades la gent em diu que tinc una microexplotació; però això és el que necessito, i no més.
 


Pel que ens expliques, la teva manera de fer no va gaire d’acord amb la visió sobre la producció agrícola que és dominant avui en dia.

L’agricultura industrialitzada aplica una lògica d’escala i de rendiment econòmic: molts arbres, molta aigua, molt adob i que creixi tot ràpid i, si no va bé aquell cultiu, canviar-lo. Això només ho poden fer empreses. Aquesta pràctica no va bé ni per la terra ni pel medi ambient i, a més, ens estem carregant les petites famílies d’agricultors. Gran part d’aquesta producció serveix per exportar a un mercat global, a la Xina, per exemple. Sempre he dit que la sobirania alimentària és imprescindible, almenys un mínim. Fa un munt d’anys, quan encara no es parlava de sobirania alimentària, deia una cosa molt senzilla que venia a ésser això: que aviat serà més fàcil comprar una bossa al passeig de Gràcia que menjar cada dia. I això ho hem de tenir en compte. Si som dependents d’altres llocs, ens trobarem que ens faran pagar el que vulguin pel menjar.

La diversitat en la producció ajuda a la biodiversitat i la resiliència a les variacions cícliques, pròpies de l’agricultura

En el sistema actual, quan quelcom va bé, l’any següent tothom ho planta, i és clar que, aleshores, hi ha tantes hectàrees del mateix producte, com ara patates, que deixa de ser rendible. I amb els arbres s’ha de planificar molt bé, ja que necessiten temps per créixer i donar fruits. Les explotacions han de tenir una mica més de tot. Aquesta diversitat en la producció ajuda a la biodiversitat i la resiliència a les variacions cícliques, que són pròpies de l’agricultura.
 

No ens adonem prou de la importància de produir a escala local el que necessitem per menjar i viure?

Actualment ens queda molt poca terra cultivable, i és mentida quan diuen que queden no sé quantes hectàrees i que el món rural ocupa el 98%. No és cert. Les terres més bones es troben sota l’asfalt, i l’asfalt és irreversible. Per això, considerem que estem en una situació límit en qüestió de terres que poden garantir la nostra futura sobirania alimentària.

I, encara més, cada pam de terra necessita aigua, i ja veieu que no plou. A les Garrigues, per exemple, sense el rec de suport les oliveres no tirarien endavant. Rec de suport és gota a gota, poca aigua, però necessitem aquest mínim i abans no era així. A més, hem de pensar en els cabdals ecològics i, per tant, no podem treure tanta aigua com volem del riu.
 

Creus que el teu model de producció de circuit curt i ecològic pot inspirar més pageses? Pot haver-hi una transició del model dominant de l’agricultura en aquesta direcció?

No és fàcil. El primer que es necessita és començar per un canvi de mentalitat. S’ha de dir que el sistema actual és molt més fàcil: poses adob i químics i allò tira. Els pagesos ens hem anat acostumant a aquesta comoditat. En aquest poble se sulfatava amb qualsevol barbaritat. Fins i tot s’havia arribat a sulfatar amb anticongelant perquè no es gelessin els arbres! Alguns els anomenaven els pagesos “atòmics”!

Tenia uns problemes d’al·lèrgia brutals, vaig començar a fer l’hort ecològic i a menjar-ho tot ecològic, i ara no tinc al·lèrgies

Quan fas aquest canvi a la producció ecològica i adaptes l’explotació a la teva vida i a la teva alimentació, t’adones dels beneficis. Tenia uns problemes d’al·lèrgia brutals i vaig començar a fer l’hort ecològic i a menjar-ho tot ecològic, i ara no tinc al·lèrgies. Passa el mateix a molta gent que em compra les cistelles, han deixat de tenir problemes d’al·lèrgia o se’ls han atenuat molt. Hi ha gent que té intolerància química i quan venen a comprar ecològic a la meva parada em diuen: “Vinc a carregar-me de medicina”.

A mesura que fas ecològic t’adones que hi ha molts més bitxos, més biodiversitat, i que cada vegada has de tractar menys. És veritat que costa molt més sobreviure de la producció ecològica, i també que la conversió no és fàcil. Quan vaig fer producció ecològica amb els presseguers, durant els primers dos anys les fruites eren molt petites. Tot necessita observació contínua, en lloc de tirar adobs i tractar amb químics quan hi havia bitxos. En canvi, a l’horta, la vinya i les oliveres no és gaire complicat fer ecològic, és qüestió de plantejar-s’ho bé.

A més de ser ecològic, crec que el consum ha de ser més local i estacional. Si per exemple la pera ve de l’Argentina, encara que sigui ecològica, considero que una cosa que ve de l’altra punta del món no pot ser-ho. Són costums nous, en lloc de menjar el que dona cada estació i estar un mes i mig sense pera! Encara estem en època de melons!


Creus que les noves incorporacions tenen més sensibilitat per tots els valors que representa el teu model de producció?

Molts dels pagesos que ara s’incorporen com a petits i mitjans productors tenen una producció més diversa i han estudiat un munt de coses. Els de la vinya han estudiat enologia i han viatjat per mig món. Però el relleu generacional és un problema. El meu fill es volia dedicar a fer de pagès, però amb dues criatures que fan extraescolars i que mengen cada dia, entenc que és molt inestable ser pagès. Un altre exemple, entre tants, és un noi jove de la zona que va començar a fer de pagès amb molta il·lusió, però que va acumular dos anys seguits de pedregada i va perdre la collita, i les ajudes que rebia no eren suficients. Ara l’estan mantenint els seus pares per poder tirar endavant.

No podem perdre aquests joves, perquè són els petits i mitjans pagesos que viuen al poble, porten els nens a l’escola i són necessaris per al món rural. No és únicament que treballen la terra, sinó que fan poble. Si hi hagués una renda mínima garantida per als pagesos en cas de males collites, en lloc de l’actual sistema de subvencions, la gent se sentiria més tranquil·la. Seria un estímul per a les noves incorporacions, perquè actualment és difícil viure només de l’agricultura.
 

Com es posiciona la Unió de Pagesos en aquest debat?

Dins de la Unió de Pagesos hi ha diversitat d’opinions. M’hi vaig incorporar perquè és un dels llocs on hi ha més gent que pensa i parla, i crec que és una eina que tens com a pagès per resoldre moltes de les problemàtiques comunes entre la població rural. I, com que som molts, tenim força per pressionar i fer que es prenguin decisions. No és una anècdota que Unió de Pagesos hagi tret un 67% de representació a les cambres agràries de Catalunya. Cap partit polític ho ha fet mai, això!

Ara bé, com a dona vaig fer tot un camí. Quan vaig començar a ser responsable de la Unió de Pagesos, el primer dia que vaig seure a la taula executiva entre només homes van passar el full de les despeses per haver anat a la reunió i a mi no me la van donar, perquè era dona. I ho vaig reclamar, és clar! Avui això no passa.

Quasi totes les dones pageses anem més cap a l’agroecològic, amb respecte pel medi ambient i una visió de sostenibilitat

Va ser quan vaig anar parlant amb dones pageses i elles em comentaven que no es consideraven pageses. Deien que treballaven amb el seu marit, portaven la granja, la comptabilitat, però no estaven donades d’alta a la seguretat social com a autònoma agrària, ja que suposaria més despeses. Els proposava que ho fessin i ho comptessin com una despesa fixa. De fet, hi havia algun sindicat agrari que deia que no hi havia ni separacions ni divorcis al camp! Evidentment, si les dones no tenien res per marxar de casa, si es volien separar de l’home, aquest els obria la porta, però, on aniran si la propietat i tota la resta és dels homes? La cosa va canviant i cada vegada hi ha més dones autònomes agràries que estan al capdavant d’una explotació. A més, quasi totes les dones anem més cap a l’agroecològic, amb respecte pel medi ambient i amb una visió de sostenibilitat.
 

Durant les mobilitzacions anteriors al referèndum de l’1 d’octubre heu agafat molta visibilitat. Quines eren les vostres reivindicacions?

No anàvem a reivindicar res per a nosaltres. Defensàvem els drets bàsics, i que es recordessin que hi ha ciutadans i ciutadanes del rerepaís que tenen tractors com a eines, que a vegades no es tenen gaire en compte. Hi ha molta gent gran als pobles que pateixen pel que senten als mitjans de comunicació, com que els trauran la pensió, i que la situació actual els recorda èpoques passades.

Unió de Pagesos va fer el manifest i va decidir fer la tractorada a Lleida i a Barcelona, ho va liderar com a sindicat majoritari, molt divers, amb tot tipus d’idees polítiques. La mobilització no anava de banderes, sinó dels drets que ens havien tret. Òbviament, molts pagesos defensaven la independència a títol personal. Era divertit veure com els pares anaven a buscar els seus nens per ensenyar-los els tractors. És quan t’adones que hi ha molta separació entre el camp i la ciutat.
 

Què es pot fer per reduir aquesta separació i per conservar certes tradicions i pràctiques del món rural?

Estic en contacte amb una dietista i estem preparant un taller per alguns dissabtes a la tarda. Veig que la gent no sap comprar fruita i verdura. A vegades són coses senzilles que es poden recuperar. Quan hi ha molt de tomàquet, pebrot i albergínia, es poden fer uns pots de conserva que a l’hivern són boníssims. Es pot organitzar un dia en el qual es preparen aquestes conserves amb tota la família, dedicant-hi tres hores amb la col·laboració de les criatures i els avis. Aquell dia pot ser en l’època de vacances, i fer una barbacoa o truites. Així, a l’hivern tens samfaines o altres salses saludables i redueixes el malbaratament. S’ha d’organitzar, tot això, perquè m’adono que aquesta saviesa s’ha perdut molt.
 

Sembla que portes tot el món rural dins el cor...

Quan em van donar la Creu de Sant Jordi, em van preguntar pel títol professional, i els vaig dir que havien de posar 'pagesa'

De petita al col·le tenia moltes amigues filles de pagès, que deien que el seu pare era empresari agrari. Els contestava que era pagès igual que el meu (riu). Sempre s’ha desvalorat aquest ofici. Quan em van donar la Creu de Sant Jordi, em van preguntar pel títol professional, i els vaig dir que havien de posar “pagesa”. Em suggerien de posar “empresària agrària”, ja que quedaria millor, però jo vaig insistir en “pagesa”, perquè jo defenso les dones del món rural. I el senyor de la cerimònia, quan llegia el meu nom, Maria Rovira Duran, va fer una pausa i, finalment, va dir “pagesa”. Va fer una pausa perquè li costava dir-ho (riu). A mi m’és igual que es diguin agricultors o empresaris agraris, però jo sóc pagesa i punt. Ara és més fàcil dir-ho. Els pagesos com els meus avis tenien una altra saviesa: veien la lluna cada nit, m’explicaven un munt de contes, cantaven cançons… Això és ser inculte? Hem de revalorar molt aquesta professió!

Article publicat al número 440 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: