Marta Rivera: "El model intensiu de ramaderia ha tocat sostre"

Catedràtica d’agroecologia
12/07/2016

La consolidació empresarial de l’Àrea de Guissona s’emmarca en un context de canvis globals en la indústria alimentària que ha capgirat el sistema ramader tradicional. Marta Rivera, acadèmica i editora de la revista Soberania alimentaria, Biodiversidad y Culturas aborda aquestes transformacions

/ARIANA NALDA

 

Com ha canviat el model de consum i producció de carn els darrers anys a Catalunya?

Durant els darrers anys, hi hagut un increment enorme del consum de carn. A Catalunya, consumim 54 quilos de carn per persona i any, quan fa pocs anys la xifra se situava entre els 20 i els 30 quilos. Se sol afirmar que aquest increment està lligat a l’augment del PIB del país. I aquesta correlació existeix, però el que augmenta és el consum de porc i aviram, carns extremadament barates per la seva producció intensiva, i no el de vedella, que és més cara. Això ens mostra que el consum de carn no té tanta relació amb el poder adquisitiu com amb la imposició d’un model que introdueix una carn molt barata al mercat, però externalitza gran part dels costos socials i ambientals de la seva producció.

Com ha estat el pas de la ramaderia extensiva a la intensiva al nostre territori?

És evident que hi ha una tradició ramadera i de producció d’embotits a zones com Osona, per exemple, però no d’aquesta massificació de porcs! La massificació respon a una política concreta que s’imposa durant el franquisme, lligada a la industrialització, la migració a les grans ciutats i la desvalorització del saber pagès tradicional en pro d’una visió tecnològica de la producció d’aliments.

I ha anat de la mà d’una integració vertical del sector... Una empresa diu al ramader quin pinso ha d’usar i quin tipus de porc ha d’engreixar; també li compra i distribueix la carn. Què suposa integrar-se o no integrar-se en aquest sistema?

Sota aquest model, tot ve pautat i es perd la cultura pagesa, així com les races autòctones, més resistents a les particularitats climàtiques de cada regió. El ramader és una baula més d’una cadena industrial i no rep tots els beneficis: si els animals es posen malalts, ho paguen ells. Però, si no t’integres, es fa molt difícil produir a preus competitius. Avui dia, es necessiten infraestructures molt grans perquè el negoci sigui rendible. Però aquest model intensiu està esgotat.

Per què està esgotat?

Hem tocat sostre. A moltes comarques, totes les fonts estan contaminades per l’abocament dels residus, dels purins. A molts pobles, la gent ha de beure aigua embotellada. La carn val tres euros el quilo en un supermercat, però això és possible perquè s’estan externalitzant els costos ambientals de produir-la. Hi ha altres fenòmens. Comprar parcel·les sense cultivar-les, només per abocar-hi purins, fa que pugi el preu de la terra i dificulta l’establiment de nova pagesia. A més, que una comarca sencera depengui d’un sol sector la fa molt vulnerable. Avui dia, gairebé tota la soja amb què es fa el pinso prové dels Estats Units. Un petit canvi en el preu d’aquest producte pot impactar a tot el sector. És igual si la fórmula és una empresa o una cooperativa: si està integrada al model intensiu, té els mateixos efectes sobre el mercat, el territori, la població i el medi ambient.

Els escorxadors també estan integrats en aquest sistema vertical, on hi ha reiterades denúncies de precarietat laboral extrema...

A Catalunya, prevalia un model d’escorxadors petits, municipals, de gestió pública, on acudien els pagesos de la regió. Quan va entrar en vigència la normativa europea associada, sobretot en matèria sanitària, es va fer impossible que aquestes instal·lacions la complissin. L’Estat espanyol podria haver adaptat la normativa a les realitats i les condicions del territori, però no va ser així. En pocs anys, els escorxadors públics han anat tancant. Ara, se sacrifiquen milers de bèsties al dia, amb poc personal i molt precari, en grans instal·lacions integrades a les grans empreses del sector.

Com veus el futur del sector?

Crec que, d’aquí vint o trenta anys, veurem un canvi en el model de producció perquè l’actual és insostenible. Necessitem consumir menys carn i produir-la de manera ecològica. Avui dia, el 26% de la superfície cultivable del planeta es destina a pinsos, però les races autòctones podrien pasturar a zones que no són aptes per al cultiu. També s’hauria de promoure que els petits productors poguessin distribuir preferentment als mercats municipals. Són la part més vulnerable del sector, ja que han de complir molts requisits per poder distribuir la carn, a diferència d’un petit agricultor ecològic, que pot vendre la seva producció molt fàcilment a cooperatives de consum o mercats.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: