Drets

Les matrícules universitàries: el preu de buscar-se la vida

El cost d'estudiar a les universitats públiques catalanes s’accentua un 47% els cinc darrers anys. Catalunya és la comunitat autònoma amb els preus més alts de l'Estat espanyol i disminueix el total d’estudiants pel sacrifici econòmic que suposa
Infografia: Rubèn Chavarria

Els preus del sistema universitari català són els més cars de l’Estat espanyol. Amb l’adaptació dels estudis universitaris al marc de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), el conegut pla Bolonya, lligat al model de seminaris i avaluació continuada, es necessitava un increment del finançament públic per assumir els nous plans d’estudi. Però, paradoxalment, davant la manca d’inversió pública en un panorama de crisi econòmica, les administracions van aplicar una reducció del 45% del finançament entre 2009 i 2012 i van passar de cobrir el 77,8% del cost del sistema universitari català a cobrir-ne menys d'un 70%.

El buit d’ingressos que calia compensar va recaure en les butxaques de l’estudiantat i les seves famílies. Els ingressos de les taxes i les matrícules representaven un 12% del finançament total de les universitats públiques catalanes el 2009, mentre que el curs passat se situaven al 26%, més del doble que fa sis anys. Així doncs, la reducció del finançament públic és una de les causes principals de l’increment del preu dels graus.

Alfonso Herranz, professor d’Història Econòmica de la Universitat de Barcelona (UB) i membre de l’Observatori del Sistema Universitari (OSU), afirma que la pujada ha estat molt forta a l’Estat espanyol i, a Catalunya, la més elevada. L’alumnat, avui en dia, ha de pagar un 47% més que fa cinc anys per estudiar a la universitat pública catalana. Així doncs, el cost mínim d’un curs de grau se situa en 1.750 euros, un preu mínim que, a tota la UE, només superen Irlanda i les regions de Gal·les i Irlanda del nord.

Tot i l’augment, aquesta apujada s’atura el 2011. El Reial Decret estableix que els preus de les matrícules han de representar un màxim del 25% del cost real del servei i cada comunitat autònoma fixa els preus dels graus del seu sistema públic en funció d’això. Tot i no haver-hi una comptabilitat que permeti fixar la despesa exacta del servei, la Generalitat ha marcat els valors del que poden cobrar les universitats a l’alça. “S'ha arribat al límit del que permet el Reial Decret i per això no es pot augmentar més el preu”, conclou Herranz.

“Les retallades són fruit d’una actuació ideològica i política deliberada, orientada a l'establiment de traves en l'accés a la universitat”, afirma Alfonso Herranz, professor d’Història Econòmica de la UB

A més, l'altre element substancial és el canvi en el sistema de beques. S'han reduït els diners que pertoquen per estudiant i endurit els requisits d’accés a les beques-salari. Les xifres mostren, com afirma Herranz, “una actuació ideològica i política deliberada, orientada a l'establiment de través en l'accés a la universitat”. I afegeix que molts experts coincideixen a analitzar que s’ha adoptat una estructura de preus profundament desfavorable per l'estudiantat i excepcional dins el panorama europeu.

L'augment del preu de les matrícules, juntament amb els canvis en el sistema de beques, comporta una primera conseqüència: la universitat esdevé un sacrifici econòmic per a les famílies amb ingressos baixos. Cal tenir en compte tant els diners que s'hi inverteixen com els que es deixen de guanyar pel fet de no entrar al món laboral.

Coneixement i direcció social en procés d'elitització

Els darrers anys, cada vegada hi ha menys estudiants a les universitats públiques catalanes i més a les privades. El perfil del col·lectiu estudiant cada vegada és més benestant pels efectes de l’augment de preu i pel plantejament d’estudiant a temps complet, fet que dificulta i inclús impossibilita tenir una feina estable i estudiar alhora. Les diferències educatives segons el nivell d'ingressos s’accentuen encara més amb els màsters. La majoria són privats i l’estudiantat es divideix entre qui se’ls pot permetre i qui no. D'aquesta manera, les futures feines de professions que tenen més responsabilitat social recauen en les classes altes, a les quals s’encamina a encapçalar i decidir sobre el funcionament i les dinàmiques socials.

 

 La sociòloga i professora de la UAB Helena Troiano / Javier Pujol

 

L’encariment dels estudis, més enllà de l’estudiantat, també afecta el professorat. La sociòloga i professora de la UAB Helena Troiano afirma que “els estudiants es tornen molt clientelistes perquè, quan algú paga més, exigeix més”. Per tant, hi ha un canvi en la relació entre estudiants i professorat: es passa de ser usuària de la universitat a ser-ne clienta i això afecta les relacions personals i la manera de prendre’s els estudis. A més, el pla Bolonya –model de seminaris i avaluació continuada– requereix més dedicació del professorat, tot i que no hi ha cap millora de les seves condicions salarials. Això pot comportar que algunes docents només puguin assumir la feina imprescindible per les hores que els paguen, fet que precedeix una devaluació qualitativa de l’ensenyament públic.

Triar pel preu, descartar per dificultat

Una de les conseqüències menys visibles d’aquest encariment dels estudis es troba en l’elecció de carreres per part de l’estudiantat. Troiano considera que ja no importen tant les preferències intel·lectuals de l’alumnat i que la tria de graus es fa en termes econòmics, en funció d'aspectes com el preu, el futur retorn econòmic o la dificultat. Això determina que un sector de l’estudiant descarti carreres científiques –pel coeficient de preu més alt que tenen– i les que considera més difícils perquè poden implicar pagar més pel cost de tornar-se a matricular o l’opció de perdre beca.

Segons Núria Alcaraz, sociòloga de la UAB, “acabar un grau tindrà menys valor si tens gent amb més recursos econòmics que s’ha pogut pagar un màster per davant teu”

En moments de crisi, davant la falta d’oferta del mercat de treball, la dinàmica lògica és un creixement d’estudiants que tornen a la universitat per formar-se millor i augmentar les seves oportunitats laborals. Just el contrari de la realitat catalana. Una de les conseqüències més directes de l'increment de les taxes i els preus ha estat la disminució del nombre d’estudiants universitàries a partir de 2011, fet notori i que trenca amb la dinàmica de creixement instaurada des dels anys 70. L’evolució a la baixa comporta un risc de regressió econòmica lligat a la falta d’inversió en talent i capacitat de recerca universitària, segons apunta l’Observatori del Sistema Universitari.

Possibles escenaris de futur

Un dels fenòmens que més ha sorprès les expertes és la connectivitat entre FP i universitat. Els cicles mitjans i superiors es conceben com una educació que es va creant a passos i es pot aturar quan es vol, sense llençar anys ni diners, perquè l’estudiant pot inserir-se al mercat laboral amb les titulacions assolides.

Núria Alcaraz, sociòloga de la UAB, explica aquesta relació: “La Formació Professional està devaluada: no té la mateixa consideració social que la universitat i queda relegada a l’estudiantat que no pot pagar la universitat”. Mentre les classes altes sempre han assegurat la seva entrada als circuits d’estudis superiors, ha estat al cap del temps que la classe mitjana ha mantingut el seu estatus acadèmic. En aquest sentit, segons apunten les línies d’investigació de l’OSU, es pot tendir a un replegament i una organització de les classes mitjanes per preservar la quota universitària que han assolit des de la transició.

De cara al futur, no s’esperen més augments de preu de les matrícules universitàries, ja que s’ha arribat al màxim legal que es pot exigir a les famílies. Això, però, pot esdevenir irrellevant amb la implantació del 3+2. Alcaraz es mostra pessimista respecte d'això: “Acabar un grau tindrà un significat menys valuós si tens gent amb més recursos econòmics que s’ha pogut especialitzar i pagar un màster per davant teu”.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: