Impressions

Menja-t'ho

08/05/2017

Menja-t'ho, que a l'Àfrica els nens es moren de gana. Aquesta era més o menys la frase al menjador de l'escola. I jo m'impressionava, m'atabalava i el cap m'anava a mil: Doncs enviem-los ja aquest peix i aquestes bledes, no???!

Però els grans no reaccionaven. Cap d'ells va sortir mai corrent a buscar un sobre i un segell, va ficar-hi la cua de peix i les bledes i va anar a Correus a enviar-ho. Recordo el meu desconcert: en aquells instants, a milers de quilòmetres, una nena com jo moria de gana i l'únic que se'm proposava com a absurda solució era que em mengés jo les bledes i el peix.

Recordo el meu desconcert: a milers de quilòmetres, una nena com jo moria de gana i l'únic que se'm proposava com a absurda solució era que em mengés jo les bledes i el peix

I així vaig saber que, per a ells, el problema real en aquell moment era que jo no em menjava les bledes, no que d'altres infants morissin desnodrits. I així vaig descobrir, també, que la imatge d'un nen africà morint de gana era un poderós element de màrqueting. I que induir la culpa és una de les eines més eficaces per manipular la gent.

Menja-t'ho, que a l'Àfrica els nens es moren de gana. No només ho escoltava a escola, la frase era tendència entre els adults quan eren a taula i alguna cosa no t'agradava. No sé si avui es diu tant, però jo em sento part d'una generació que va créixer interioritzant nens que moren a l'Àfrica com a cosa normal i relacionada amb un martiri estèril, el d'empassar-nos bledes pudentes, martiri que no aportarà cap solució als africans.

Menja-t'ho, que a l'Àfrica els nens es moren de gana. No només ho escoltava a escola, la frase era tendència entre els adults quan eren a taula i alguna cosa no t'agradava

Cert és que la meva solució tampoc no servia, amb els anys ho vaig saber. Primer, em vaig adonar que hi havia un tema de seguretat alimentària: bledes i més bledes amuntegades en sobres a l'oficina de Correus serien un problema, així que vaig pensar eliminar aquest pas i fer un túnel directe des de la cuina del menjador del cole fins a l'Àfrica. Amb aquell túnel, podria enviar directament el menjar, només caldria abocar-lo i arribaria sense problema, perquè Àfrica era sota d'Europa, ho havia vist al mapa, i per tant, feia baixada. Sort que els que passaven gana no eren els infants islandesos, em deia, perquè seria tot més complicat.

Vaig anar perfeccionant el pla i vaig introduir fins i tot mesures de seguretat alimentària. Com que el millor per conservar els aliments era el paper de plata, folraria tot el túnel per dins amb aquell material màgic. Vaig començar doncs a recuperar boles de paper de plata dels entrepans de tothom, però aviat el plaer d'allisar-lo amb l'ungla va esdevenir una mica feixuc. M'adonava que en necessitaria tones i tones, l'Àfrica era molt lluny i el túnel havia de ser llarguíssim. Com que tampoc no se m'acudia com foradar el terra de la cuina sense que es notés gaire ni fes soroll, em vaig anar desanimant.

Vaig començar a saber, en definitiva, que la fam és política. I això volia dir que tenia solució. Complicada, però solució: era possible perquè es tractava de la raó i la decisió de governs i pobles

Però és que a més, passat un temps, vaig saber que el punt feble del meu pla no era només logístic, sinó que la solució que perseguia era una solució de merda. Perquè resulta que ja hi havia gent enviant tones i tones de menjar en avions i la cosa seguia igual!!! Vaig sentir algú que deia que dur menjar no solucionava el drama realment i fins i tot alguns deien que perpetuava la situació. Que el que necessitaven els infants africans no eren diners ni menjar, que es veu que no vivien en un desert immens i absolut, com havia vist jo a la tele, sinó que a l'Àfrica es podia conrear i es podia pasturar, que no ho feien perquè o bé els havien cremat les terres introduint estranys conreus i mètodes, o bé la terra no era seva, com no era seu el dret a decidir què i com conrear i pasturar, com organitzar-se per aconseguir-ho, com disposar dels seus propis recursos naturals (es veu que l'Àfrica n'estava ple), i que per això calia evitar que els robessin més, que es veiessin obligats a malvendre les seves terres, calia que no es pogués especular amb el menjar, que ningú no pogués fer negoci amb la guerra i els desplaçaments i la devastació, i tantes coses més.

Vaig començar a saber, en definitiva, que la fam és política. I això volia dir que tenia solució. Complicada, però solució: era possible perquè es tractava de la raó i la decisió de governs i pobles, no de fenòmens naturals ni de si nenes amb fàstics s'acabaven les bledes al primer món.

És política. Tenia i té solució... però organismes internacionals anuncien una nova alarma: 20 milions de persones podrien morir a Etiopia, Somàlia, Nigèria, Sudan del Sur i Iemen a causa d'una nova onada de fam generalitzada. Però oblida't del "podrien". Avui 25.000 persones moriran de fam. Gent com tu i com jo, com la nena que vaig ser i la vella que vull ser. Com l'adulta que llegeixes això. Són 25.000 cada dia, segons les xifres més optimistes. D'això se'n diu capitalisme i és el millor dels sistemes possibles. Ara, t'ho menges.
 


 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: