Menyspreu institucional a les desaparegudes de la Guerra Civil

Des de l’aprovació de la Llei de fosses, l’any 2009, el govern de la Generalitat de Catalunya només ha exhumat 2 de les 340 fosses que té localitzades i que els experts eleven a un número molt superior

Milers de famílies catalanes busquen encara els seus parents desapareguts durant la Guerra Civil i els anys posteriors de repressió franquista. Es calcula que, a tot l’Estat espanyol, hi ha 116.000 persones enterrades en les 2.000 fosses que, pel cap baix, s’han localitzat arreu de la geografia espanyola. Moltes de les víctimes es troben al recinte del Valle de los Caídos, on van ser traslladades després de la guerra. Pel que fa a Catalunya, el nombre de persones a les cunetes encara està per determinar, si bé s’estima en 30.000 tan sols a la zona de la Batalla de l’Ebre, la majoria corresponents a soldats del bàndol republicà. Fins que els seus cossos no retornin als seus familiars i reposin al cementiri continuaran patint un delicte, que en ser tipificat de lesa humanitat, com ho va ser la dictadura, no prescriu fins a ser degudament reparat.

És el cas, per exemple, del soldat republicà Ramon Valls Vericat, la néta del qual, Montse Valls, fa anys que el busca. “No sabem com va morir ni on està enterrat el meu avi, ja que la família no va rebre mai cap notificació oficial de la seva mort”, es lamenta aquesta veïna de Flix. En Ramon, com molts altres joves, va desaparèixer al Front d’Aragó el març de 1938. Nascut a Roquetes (Baix Ebre), casat i pare d’un fill, es va comunicar per últim cop amb la família a través d’una carta que va enviar des de Belchite el 5 de març de 1938. “Pocs anys després, l’àvia va rebre la visita d’un company per entregar-li una llibreta seva, i li va explicar que es van separar després que l’enemic els sorprengués durant la retirada”, comenta la Montse. L’any 1941, en no tenien resposta sobre el seu destí, la família d’en Ramon va inscriure’l al Registre Civil de Roquetes com a desaparegut.

 

Ferides obertes

La història de la Montse no difereix de la d’altres milers de catalanes que, com ella, busquen un familiar desaparegut. Segons explica Roger Heredia, impulsor del Banc d’ADN per a la identificació de desapareguts durant la Guerra Civil i la repressió franquista, a Catalunya hi ha 4.600 famílies que oficialment busquen algun avantpassat, però aquest nombre podria elevar-se fins a 14.000, ja que moltes no han inscrit els seus parents al cens creat per la Generalitat de Catalunya. Davant d’aquest dèficit, Heredia, besnét d’un desaparegut, i Marc Antoni Malagarriga, nebot d’un altre, van crear l’any 2010 un Banc d’ADN amb l’objectiu d’“obrir la porta a la identificació dels milers de cossos que resten enterrats en cunetes i antigues trinxeres”, comenta Heredia.

Els promotors del Banc d’ADN emplacen el Govern a modificar la Llei de fosses davant del risc de perdre testimonis genètics

L’any 2011, el projecte del Banc d’ADN va iniciar-se a través del Laboratori de Genètica Forense de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Amb l’ajuda d’aquest laboratori i de la Fundació Bosch i Gimpera, Heredia i Malagarriga van redactar un protocol per tal que les famílies interessades cedeixin les seves mostres genètiques. Aquestes es comparen amb l’ADN dels cossos que s’exhumen.

Fins al moment, compten amb poc més de 60 famílies, entre elles la de Montse Valls. Un nombre insuficient que els seus impulsors atribueixen a la manca de suport de la Generalitat, a qui retreuen l’incompliment de l’acord del Parlament del 19 de desembre de 2013. Aleshores, es va emplaçar el govern a donar suport al Banc d’ADN i fer-lo present als canals del Memorial Democràtic i als espais de memòria del país. També se l’instà a difondre el protocol entre les 4.600 famílies del Cens Únic de Desapareguts que custodia la Generalitat.

Els altres punts de la moció aprovada per l’hemicicle feien referència a la necessitat de modificar la Llei de fosses catalana i d’actualitzar el mapa oficial que ha elaborat el Departament de Governació. “El Banc d’ADN no té sentit sense una llei que permeti exhumar sistemàticament les fosses per començar a creuar dades. Cal treballar a contracorrent, ja que els familiars directes es fan grans i perdem testimonis genètics”, explica Heredia.

Després d’un any de l’acord parlamentari, encara no s’han complert cap dels compromisos. Ni s’ha desplegat la citada moció ni tampoc les resolucions 69/10 i 776/14, del juny i setembre de 2014, les quals apel·len l’executiu de CiU a emprendre polítiques de reparació i reconeixement a les víctimes del franquisme. Un mandat reforçat amb les observacions que va traslladar-li Nacions Unides, mitjançant els informes del relator Ariel Dulitzky, del Grup de Treball de les Desaparicions Forçades o Involuntàries (WGEID), i el relator especial Pablo de Greiff, del Consell de Drets Humans.

Fosses invisibles

La Llei de fosses catalana (Llei 10/2009), conté una diferència respecte a la llei espanyola, i és que atorga a la Generalitat la responsabilitat jurídica i econòmica de localitzar i identificar els desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura franquista (tal com regeix el dret internacional), mentre que a la resta de l’Estat, es deixa en mans de les famílies.

Si bé la norma podria ser un referent, han passat sis anys des de la seva aprovació i només s’han exhumat 2 de les 340 fosses que té localitzades el Departament de Governació: la de Prats de Lluçanès, el 2004, i una altra a Gurb, el 2009. “Cal subratllar que s’han fet diverses actuacions d’urgència, amb restes que han aparegut i que s’ha hagut d’intervenir”, diu Heredia, segons el qual “en aquestes actuacions prevalen moltes vegades els criteris arqueològics i no pas els científics, que són els que permetrien identificar les persones enterrades”.

En relació amb el mapa oficial de fosses, alguns col·lectius ja han advertit que és molt incomplet: només en recull una de les 27 que el Centre d’Estudis Lacetans va documentar en un informe el 2011. També sorprèn la manca de rigor quant a la Terra Alta, escenari on va produir-se la cruenta Batalla de l’Ebre. Allà, el Govern català no hi assenyala cap fossa, per bé que s’estima en 30.000 les persones que hi haurien enterrades, entre civils i soldats.

El mapa oficial de la Generalitat no contempla cap fossa a la Terra Alta, quan s’estimen en 30.000 les persones que hi haurien enterrades

Segons Heredia i Malagarriga, l’administració ha prioritzat els homenatges i la dignificació dels espais, però “ha ignorat la voluntat de milers de famílies que volen saber on van morir els seus parents i volen enterrar-los”. Un altre exemple d’aquesta desídia és la fossa honorada fa anys al municipi vallesà de La Garriga pel Memorial Democràtic, que no apareix al mapa de la Generalitat, o el memorial de les Camposines, al municipi de la Fatarella. Les restes humanes que hi apareixen són trasllades sense cap criteri a aquest espai que, a causa de la manca de protocol arqueològic i científic per part de l’executiu d’Artur Mas, es converteix en una ossera que incompleix els protocols internacionals bàsics d’identificació.

 

Voluntats a prova

Tot i l’escassa voluntat de la Generalitat per abordar les exhumacions, la societat civil ha aconseguit petites victòries. Gràcies a la pressió que el Banc d’ADN ha exercit davant del Síndic de Greuges, alguns parlamentaris s’han compromès a pressionar perquè el Govern adopti mesures concretes en aquesta matèria. També, després d’anys de treball de l’Institut d’Estudis Penedesencs (IEP), el passat 26 de gener el Departament de Governació, la UAB i la UB van signar un conveni per portar a terme una intervenció a la Serra de Riés (Alt Penedès). La decisió respon a la troballa fortuïta de restes humanes a la zona, en la qual l’associació comarcal xifra en una vintena les fosses existents, algunes amb una o dues persones enterrades.

Tot i aquestes bones notícies, les entitats consideren que “no podem seguir amb aquest ritme d’obrir tan sols una o dues fosses a l’any”, segons Heredia. “Si Catalunya vol donar exemple del seu alt nivell democràtic, té un deure indefugible amb la identificació de les persones desaparegudes, com es fa a l’Argentina o als països balcànics”, afirma. Aquest deure, ha conclòs el portaveu del Banc d’ADN, “exigeix una implicació multidisciplinària i, sobretot, un canvi decidit de voluntats que superi aquest tabú inexplicable de les exhumacions”.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: