Expressions

Merda de ciutat

El llibre 'Mierda de Ciudad. Una rearticulación crítica del urbanismo neoliberal desde las ciencias sociales' desemmascara la lògica neoliberal aplicada a la gestió de les ciutats
El llibre està coordinat per Giuseppe Aricó, José Mansilla i Marco Luca Stanchieri i el publica Pol·len Edicions
Victor Serri
10/11/2015

“El procés és el mateix a tot arreu”, coincideixen els antropòlegs urbans Giuseppe Aricó, José Mansilla i Marco Luca Stanchieri, membres de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà i coordinadors de l'edició del llibre Mierda de Ciudad. Una rearticulación crítica del urbanismo neoliberal desde las ciencias sociales (Pol·len, 2015). “La ciutat es converteix en un lloc on arriben moviments de capital, que transformen l'espai públic i engeguen processos de turistificació i gentrificació. A través de modificacions legislatives, les administracions promouen l'especulació per fer possible la instal·lació de grans centres comercials o catedrals de la cultura com museus d'art modern, filmoteques...”, descriu Mansilla. “La gestió neoliberal de les ciutats busca la maximització dels beneficis econòmics a través de lògiques excloents, enfocades a instaurar una visió hegemònica sobre els usos de les urbs. El conflicte es materialitza a l'espai públic, que es banalitza i s'instrumentalitza per poder respondre a les necessitats capitalistes, fet que crea una ciutat asèptica i productiva on només caben uns quants”.

L'obra combina perspectives de l'antropologia, l'arquitectura i la sociologia per evidenciar que aquesta mateixa problemàtica aflora per tot el món

Mansilla ens explica que la idea del llibre sorgeix el 2013, arran d'un seminari sobre gentrificació celebrat a Madrid. “A partir d'aquí, el juny de 2014, vam muntar una altra trobada a Barcelona de manera autònoma. Va venir gent del Brasil, Xile, Anglaterra, Euskal Herria, Itàlia.. i van sorgir materials molt interessants, amb els quals volíem fer alguna cosa”. L'obra combina perspectives de l'antropologia, l'arquitectura i la sociologia per evidenciar que aquesta mateixa problemàtica aflora per tot el món. De Barcelona a Valparaíso i de Torí a San Miguel de Tucumán, durant les últimes dècades, “la lògica de mercat ha penetrat cada cop més en el camp de la planificació urbanística i dins els discursos politicoeconòmics que regulen els processos de governança de les nostres ciutats”, assenyala Stanchieri.

L'antropòleg Manuel Delgado prologa el recopilatori de textos presentant-lo com una “contribució a la defensa d'allò urbà contra els seus enemics, tant materials –els plans i els plànols– com ideològics –els psalms per pacificar les ciutats–” i destaca la influència acadèmica del filòsof marxista francès Henri Lefebvre. Tot seguit, podrem llegir reflexions i estudis sobre els processos urbanístics viscuts a Gasteiz, Porto, Rio de Janeiro... Els que ens toquen més de prop són els casos de la Comunitat Valenciana, “un clar exemple de política urbana neoliberal feta a cop de grans projectes i de la celebració de macroesdeveniments, enfocada a àrees molt concretes i que deixa la resta de barris pràcticament sense atenció” i les polítiques de l'Ajuntament de Barcelona des de la segona meitat dels anys setanta.

“Després de Franco, Barcelona es converteix en un dels laboratoris més actius en urbanisme a escala internacional i, amb els Jocs Olímpics de 1992, esdevé la ciutat paradigma de la reestructuració econòmica que dicta el nou model capitalista global”, explica Aricó. “Això s'ha traduït en una especulació immobiliària sense precedents, en un procés de gentrificació que frega alarmantment la utopia social per certes classes. Ja es tracta d'un fenomen consolidat, que comporta una forta disparitat socioeconòmica entre la població i la seva segregació espacial en termes de classe”.

La gestió neoliberal de les ciutats combina legislació, especulació i moviments de capital / Victor Serri

“Amb el Pla General Metropolità de 1976, l’arquitecte Oriol Bohigas conceptualitza una estratègia urbanística dirigida a 'dignificar el centre i monumentalitzar la perifèria'. A mitjan 80, això es materialitza sobre el territori com a acupuntura urbana: es volen identificar punts malalts i aplicar-los un tractament a base d'enderrocs. En dues dècades, les operacions buldòzer a Ciutat Vella arrasen 500 edificis”, ens expliquen els antropòlegs. “Aquest serà el protocol urbanístic engendrat pel model Barcelona, que urbanistes com Jordi Borja o Josep Acebillo procuraran exportar internacionalment”. A partir dels 90, el discurs de l'Ajuntament sobre l'espai públic canvia i passa a preocupar-se, sobretot, de garantir l'ordre i salvaguardar els llocs comuns de la presència de persones etiquetades com a migrants, pobres... L'Ordenança del Civisme, instaurada per Joan Clos el 2006, és el gran exponent d'una política d'higienització que pretén inhibir, regular i sancionar actes i conductes fora de l'àmbit de la normalitat i les bones pràctiques. Per oferir una imatge pacificada de la ciutat, és a dir, per vendre-la, cal eliminar els pàries dels espais centrals”.

El cas de Ciutat Vella és un dels més evidents. “Darrere el discurs democràtic sobre la necessitat d'esponjar el centre urbà per reduir-ne la densitat i construir nous equipaments, s'hi amaguen una sèrie d'operacions que busquen rendibilitzar l'espai i atreure un segment de població més adinerada que el resident local per poder invertir els usos i costums a través d'una apujada dels preus del sòl i el consum”. A partir del nou segle, al casc antic comença una nova “envestida privatitzadora de l'espai públic”. Entre el 2002 i el 2012, el nombre de terrasses de bars ubicades a les places de Ciutat Vella creix un 39% i la superfície que ocupen augmenta un 65%.

“Un altre exemple de l'intent de mercantilitzar les alternatives el veiem en el fet que l'Ateneu Flor de Maig aparegui a la guia turística 'The Other Poblenou' com un 'espai pintoresc' per visitar”

Si bé a vegades el veïnat s'organitza per resistir, una altra de les problemàtiques, segons Stanchieri, és que “el mercat es reapropia de les alternatives i les introdueix al mateix circuit”. “Veiem el cas del Pla Buits, en què l'Ajuntament cedeix terrenys sense ús a col·lectius veïnals perquè hi construeixin llocs comuns –horts urbans, jocs infantils...– mentre la propietat no està interessada a edificar. Amb aquesta arquitectura del mentrestant –assenyala Mansilla–, apareixen intervencions amb bona voluntat que, al final, acaben captades per les institucions i integrades a la propaganda municipal. Un altre exemple de l'intent de mercantilitzar les alternatives el veiem en el fet que l'Ateneu Flor de Maig aparegui a la guia turística The Other Poblenou com un espai pintoresc per visitar”.

Vista la situació, diu Giuseppe Aricó: “Avui més que mai, tenim l'obligació de qüestionar aquelles polítiques urbanístiques que pretenen vendre la quimera social d'una ciutat harmònica i pacificada, constituïda per un espai il·lusori que encobreix la realitat i no contempla les inquietuds populars ni les contradiccions entre classes. Si no ho fem, evocant un clàssic tema dels Kortatu, estarem condemnats a viure i habitar en una Merda de Ciutat”.

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: