Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Més melmelada que açó s'acaba!

Una primera columna a la Directa! Un embaràs, uns dies regirant el dubte, tomba i volta que si es fa així, que si fóra meu, que si l’únic que has de fer és escoltar-te i deixar-te anar… I va i m’hi posen després del David Fernàndez, a veure d’on trec jo una espardenya com aquella per a un “rato” com aquest… Pot haver-hi complicacions, embolics i, fins i tot, fulls en blanc; però crec que aquest, ara i ací, no serà el cas, està fet i dilatat el canal, eixirà i estarà bé. I si el primer ix, com no ho han de fer els que vinguen darrere?

Què es pot esperar d’una columna d’un que es defineix com a “masover”?: Doncs sí, l’has encertat! Avui, atesa l’època en què estem, farem una melmelada, de figues a més a més.

Primer de tot cal triar l’arbre a collir, no sempre serà el que més a punt estiga, la gent de camp també tenim els nostres capricis, per aquestes solanes l’arbre a triar podria ser l’extraordinària eficiència dels cossos de seguretat de l’Estat i dels poders judicials envers tot el fa olor de referèndum (que, de fet, pareix el més madur), també podríem canviar d’arbre i seguir burxant amb la corrupció dels d’enllà o dels incendis dels jutjats d’ací, podríem triar l’arbre dels refugiats d’arreu del món, al qual les fruites no deixen de caure-li i es podreixen per terra o qualsevol altre que tinguem a la vista. Ens aprofitaria qualsevol d’aquests, però no. Pense que totes eixes confitures un o altre les farà prou millor que jo, amb més precisió en els pesos i en els temps de cocció, i que jo quasi em dedicaré a fer-la dels fruits que he fet aquesta darrera setmana, que no me’ls ha contat ningú i a més a més els tinc fresquets:

Collim les figues:

A ca nostra estem de vacances i aprofitem per a fer les coses que no fem mai (quina novetat, oi?) hem descansat i hem passat uns dies a una gran ciutat. Acabem de tornar, no diré el nom perquè no m’acacen a txurrades ni a pedra, (que de les dues coses en té moltes, aquella gent) i encara ho estic paint al primer estómac. Sí, els primitius encara els utilitzem, els dos. Allà vas, a passejar el bocí amunt i avall i mai ho acabem de pair, a sobre, viatjar amb nens té un valor afegit (i no parle de l’enfortiment de la paciència) és com si ho tornares a veure tot per primera vegada, et tornen les preguntes que tu vas fer i si pensaves que tenies quelcom clar, t’ho desmunten amb tota naturalitat: Per què hi ha tanta gent demanant? I com és que no els miren, no els veuen? Aquests xiquets nostres, com quasi tots ara, tenen el fons de xiquets però per fora estan “banyats” en adult, no escapen a la sobreinformació i quina ràbia fan quan van de sobrats. Malgrat això, s’ho qüestionen tot, des de la seua ingenuïtat, i et menen a uns atzucacs impossibles: I aquesta gent, per què no ve a viure al Pou de Beca? Allà hi ha molt de lloc i natura…

Pelem la fruita:

La ciutat de la qual venim és, a sobre, una ciutat que balla al ritme dels funcionaris i, demane disculpes per la generalització, però urbanites+funcionaris és el binomi perfecte per a ser els nostres antagonistes. Per a la gent del camp, mai són les tres de la vesprada i quan ens quedem sense aigua buscar el lampista és de l’últim de la llista. No portàvem boina ni xoriços, però aquella gent ens feia sentir tan marcians com el Paco Martínez Soria (que ara, sabent d’on venia ja m’atrevisc a reivindicar). Al metro, pels carrers, als bancs de les places, fins i tot als barris “obrers” era molt més fàcil veure una persona amb dos mòbils que una conversa de quatre, sense que ningú li pegue al ditet, molt més freqüent consultant la pantalla que al veí de la vora. S’ha capgirat tot, la realitat és la de l’aparatet en qüestió, els de fora som accessoris, complements circumstancials en el temps i en el lloc, passats a passius amb una fredor esgarrifadora. Haguéreu hagut de veure la cara del meu fill quan, desorientats al metro, em vaig adreçar a una xica que anava amb els auriculars i no es va dignar a mirar-me, va ser l’única, cert; però a Dídac això no se li oblida. Potser pensen que eixa vida l’han triada: què seria d’ells si de sobte ningú els donara un like, què passaria amb les seues vides si deixaren de rebre respostes instantànies o si en algun moment els obligaren a sentir el silenci? S’alimenten del que els altres diuen que fan i del que opinen del que fan ells, quin sentit tindria fer quelcom si no ho sabera ningú? Em recorda a aquell enigma de la poma al bosc: si cau a terra i no la sent ningú, fa soroll? Si la vida no passa per l’Instagram o pel Facebook, ha passat realment? Què passarà si pel que siga intenten parar? No hi ha base, no es pot viure sol o en silenci, si volgueren tornar enrere la majoria caurien bojos o se suïcidarien.

Posem-la a coure:

Al final resultarà que té raó l’amic Felix Rodrigo Mora i la barbaritat que proposa (ell, Latouche, Zerzan, Illich o per què no l’Enric Duran), i tots els que defensen el decreixement: o ens escampem i deixem de criar o açò s’ha acabat. Per primera vegada, viu més gent a les ciutats que al món rural; però els recursos bàsics encara vénen del camp: centrals elèctriques, el fracking o les MAT, les mines d’argila o de coltan, embassaments, les terres més fèrtils i productives (si no per a produir aliments, per a fer polígons industrials). No es tracta de fer-hi una dicotomia, som la mateixa gent, tenim un únic planeta, però la manera de viure urbana ens arrossega a tots, queden molt poques eixides (si en queden) però si en un moment determinat vam sacrificar la nostra llibertat nòmada per a garantir el futur de l’espècie, ara ens toca sacrificar aquesta opulència de plàstic, formigó i imatges sense fi i pensar en les properes generacions. Queda molt bé açò escrit en un pòster amb un cacic indi en primer pla i un paisatge bucòlic. Però va de bo, no és un joc del mòbil. No sé com ens ho farem, hi ha un vertader xoc de trens (deixeu-me dir-ho, encara que no siga el tema, que a tots els queda molt bé), els gens els tenim enfrontats, no saben cap a on pegar, per una banda hauríem de voler seguir existint però per l’altra: s’està tan calentet, és tan còmode -de veritat em parles quan dius allò de l’aixada?. Als que no en teniu (de fills) us entenc, gaudiu el que pugueu, ja que segurament ens resultarà impossible detindre-ho però, i els altres? Què fem? Entrem en fila al crematori, no? Els xiquets, davant o darrere?

L’envasat i el bany maria li deixe a cadascú i si algú s’ha quedat amb les ganes de la recepta que ho diga, em compromet: masoverdebeca@gmail.com.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
Error, no Advert ID set! Check your syntax!
;