Migrants al punt de mira del sistema penal

Gairebé la meitat de la població reclusa de Catalunya és d’origen estranger
20/10/2015

Al món occidental, el camp del control del delicte s’ha convertit en un camp de batalla ideològic. Les decisions polítiques es prenen a cop de titular de premsa i responen a la competició entre partits per mostrar la seva cara més inflexible i la seva mà més dura a les potencials votants. Si hem de jutjar a partir dels debats polítics i mediàtics, podríem pensar que ens envolten milers d’éssers humans perillosos, disposats a atemptar contra la nostra seguretat. Si atenem els discursos i les tertúlies, fàcilment ens emportarem la impressió que els delinqüents s’aprofiten d’un sistema tou i permissiu. A l’Estat espanyol, aquesta expansió del populisme punitiu s’inicia a finals dels 80 i es materialitza en els constants canvis normatius i els enduriments del sistema penal que arrenquen amb l’aprovació del primer Codi Penal de la democràcia, l’any 1995.

Més migrants a la presó

Les darreres dècades s’han caracteritzat per un marcat increment de la població penitenciària. A Catalunya, la població reclosa va créixer de les 4.749 persones de 1990 al seu màxim històric de 10.741 l’any 2010. Des de llavors, el volum de penats i penades que compleixen condemna a les presons catalanes s’ha reduït prop de mil persones. El 2014, la mitjana de població en situació de reclusió penitenciària va ser de 9.734 persones.

Les darreres dècades s’han caracteritzat per un increment de la població penitenciària, amb un màxim històric de 10.741 recluses el 2010 a Catalunya

Es podria pensar que l’augment de les condemnes que impliquen privació de llibertat és una conseqüència de l’increment del nombre de delictes, però les dades no semblen confirmar l’existència d’aquesta relació. Hi ha un consens elevat, en la criminologia i la sociologia, a considerar que la millor manera de valorar la comissió de delictes i el seu impacte en la ciutadania es a través de les enquestes de victimització. Si atenem les dades de les dues participacions d’Espanya a la International Crime and Victimisation Survey (ICVS), el 1989 i el 2005, i de l’enquesta elaborada el 2009 per l’Observatori de la Delinqüència (ODA) de l’Institut andalús Interuniversitari de Criminologia, inferim un retrocés de la victimització en gairebé totes les formes de delicte.

L’increment de la població reclosa, doncs, respon a canvis profunds en l’economia del càstig i no pas a la necessitat de reaccionar davant una onada de criminalitat sobrevinguda. I coincideix amb l’explosió migratòria dels 90, dècada en què les taxes de població estrangera a Catalunya comencen a equiparar-se amb les de la resta de la UE. No ha de sorprendre que part de l’increment de la població reclosa es degui a l’entrada a la presó de població d’origen estranger.

/ ANNA TORNER
/ ANNA TORNER

 

A Catalunya, l’empresonament de persones de nacionalitat estrangera va seguir una tendència expansiva fins al 2011. A partir d’aquest màxim històric, es registra un petit retrocés que situa el nombre de persones estrangeres recloses en 4.073, un 44% del total de la població interna. Tenint en compte que la taxa de població estrangera a Catalunya el 2014 era del 14,5%, l’estrangeria és una condició fortament sobrerepresentada a les nostres presons.

Condemnades a l’exclusió

Davant el risc d’atribuir aquesta presència important de persones migrants a les presons catalanes a la seva predisposició més gran al delicte, cal recordar quins són els mecanismes que exposen la gent estrangera provinent de països extracomunitaris (especialment la que es troba en situació d’irregularitat administrativa) a la severitat selectiva del sistema penal.

A l’Estat espanyol, aquesta expansió del populisme punitiu s’inicia a finals dels 80 i es materialitza en els constants canvis normatius i els enduriments del sistema penal

Durant les dècades dels 80 i els 90, els actors del sistema penal passen de considerar la persona drogodependent com un individu que requereix una vigilància especial a situar les migrants al centre de l’actuació dels agents de control i càstig del delicte. Seguint el camí dels Estats Units i en sintonia amb la resta de l’Europa occidental, els discursos mediàtics i la pràctica penal deixen de considerar la immigració com un factor de desenvolupament econòmic per caracteritzar-la com un problema que cal gestionar sotmetent la regulació dels fluxos migratoris als dictats del mercat laboral.

A l’Estat espanyol, aquesta expansió del populisme punitiu s’inicia a finals dels 80 i es materialitza en els constants canvis normatius i els enduriments del sistema penal

L’estatut jurídic reservat a les persones immigrants les converteix en mà d’obra amb drets molt limitats i les posa en risc d’il·legalitat permanent. Malgrat no ser un delicte, viure a Catalunya sense disposar de permís de treball o residència situa la persona sense papers en una zona indefinida propera a la criminalitat. Quan subsistir suposa, per força, transgredir les normes, les fronteres es multipliquen: la vida diària s’omple de punts de control i de moments de risc que poden desencadenar conseqüències sancionadores.

L’exclusió administrativa comporta una forta limitació de les oportunitats per obtenir ingressos i empeny una part de la població de les nostres ciutats a les economies de la marginalitat. El populisme punitiu ha generat alarma social al voltant, precisament, de les activitats relacionades amb la subsistència de les persones més vulnerables a l’exclusió social. L’enduriment de les penes per robatoris o possessió i tràfic de drogues és un factor rellevant en l’increment de la població penitenciària catalana.

Arbitrarietat jurídica i policial

La criminalitat pròpia de les persones migrants és més perseguida i més castigada que altres formes delictives, però també més visible. La facilitat per identificar les migrants com un altre amb trets físics concrets és ideal per a la criminologia actuarial que s’ha imposat durant les darreres dècades. Davant la constatació que un control absolut de les activitats delictives resulta impossible i davant una necessitat creixent d’economitzar els recursos públics, s’adopten estratègies de preselecció dels individus potencialment perillosos. Aquesta preselecció està guiada pels prejudicis policials i comporta una sobrevigilància de col·lectius concrets en funció de trets etnoracials.

L’activitat policial i les formes de control no només actuen selectivament a l’hora de vigilar, sinó també a l’hora d’executar detencions i prendre mesures cautelars. En un estudi elaborat l’any 2006 per la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància, s’assenyalava que existien evidències que les persones estrangeres constituïen un 30% de la gent detinguda a la UE, però només representaven el 10% de la que era condemnada. S’intueix, doncs, que la detenció de persones estrangeres es basa en indicis més febles que en el cas de la població autòctona.

La criminalitat pròpia de les persones migrants és més perseguida i més castigada que altres formes delictives, però també més visible

La persona detinguda de nacionalitat estrangera també té moltes més probabilitats de ser sotmesa a presó provisional. La judicatura aplica aquesta mesura cautelar amb més freqüència argumentant que la falta de domicili fix, l’absència de documentació identificativa, la manca d’una feina estable o la debilitat de les xarxes de relació familiars comporten risc de fuga. Si entre la població interna penitenciària autòctona només un 10,4% es trobava en situació preventiva (2014), entre les persones internes estrangeres la proporció era del 19,3%. Aquesta diferència ha arribat a ser sensiblement més alta: l’any 2006, va arribar al 35,6%. La mateixa desconfiança en l’entorn social de la persona penada serveix de base per dificultar l’accés de la ciutadania estrangera a penes alternatives a la privació de llibertat o a mecanismes de suspensió de l’execució.

--------------------------------------------------------------

Condemna doble amb l’expulsió com a destí

Cada cert temps, es publiquen notícies de persones que, desesperades, delinqueixen per trobar sostre i menjar a la presó. En aquestes notes, es narra la dura vida d’una persona en situació de pobresa extrema, molt sovint sense sostre, que decideix perpetrar un delicte per ser empresonada i, d’aquesta manera, gaudir d’un habitatge públic amb pensió completa gratuïtament. Aquestes anècdotes són convertides en categoria de manera recurrent, gràcies als prejudicis imperants sobre què és i què significa la vida a la presó. D’aquesta manera, es contribueix a reforçar l’estereotip de la presó com un hotel en el qual complir condemna és poc més que un retir temporal de la vida quotidiana on algú que és un delinqüent rep un tracte massa benevolent.

/ ALBERT SALES
/ ALBERT SALES

 

Quan es fa referència a les persones condemnades d’origen estranger, el mite s’amplifica. Es dóna per descomptat que, als seus països d’origen, les presons són poc més que calabossos insalubres i que, en arribar als nostres lluents establiments penitenciaris, la presó deixa de ser una pena dissuasiva per convertir-se en un destí desitjable i preferible a la misèria que es viu en llibertat.

Règim especial

La lleugeresa amb què es valora la condemna a presó oblida que el contingut substantiu de la pena imposada és la privació de llibertat i que les condicions en què aquesta s’executa no formen part del càstig. També s’oblida que les persones internes estrangeres en situació irregular viuen, de facto, un règim diferent al de les autòctones. Estan marcades per la falta de suport exterior, les barreres per gaudir de beneficis penitenciaris i l’ombra constant de l’expulsió de l’Estat.

Les anècdotes convertides en categoria reforcen l’estereotip de la presó com un hotel on complir condemna és poc més que un retir temporal de la vida quotidiana

La pobresa i la debilitat de les xarxes de relació fan que l’estada a la presó sigui una experiència sensiblement més dura per a les persones que estan lluny de casa i que no disposen de recursos econòmics. Els centres penitenciaris proporcionen tres àpats al dia i un lot higiènic amb productes bàsics per la neteja personal i de la cel·la cada tres mesos als interns i les internes. En un context en què les persones no poden prendre cap decisió sobre la seva quotidianitat, aquests elements bàsics per la subsistència disten molt de constituir cap luxe. El lot higiènic, que fins fa quatre anys es facilitava mensualment, resulta, a més, del tot insuficient. Aquest fet no és massa rellevant per al gruix de la població interna, que disposa de diners per comprar productes higiènics a l’economat del centre, però sí que és un problema per a la gent que viu una situació d’indigència carcerària i es veu abocada a demanar favors constantment.

La falta d’ingressos i de suport familiar de moltes persones internes africanes provoca que se’ls facilitin feines als tallers dels centres amb certa agilitat, passant per davant de les sol·licituds d’altres internes, fet que genera recels i reaccions racistes. El més irònic és que la baixa remuneració d’aquestes ocupacions provoca una taxa d’abandonament molt alta entre la població interna que rep ajuda des de l’exterior, que no està disposada a fer feines altament repetitives i sense cap contingut formatiu a canvi de poc més de 100 euros al mes.

Les persones internes estrangeres en situació irregular viuen, ‘de facto’, un règim diferent al de les autòctones i estan marcades per la falta de suport exterior

A la base material de les desigualtats, cal afegir-hi la base jurídica i processal. La precarietat laboral, la debilitat de les xarxes de suport familiar i social i les situacions d’irregularitat administrativa suposen una dificultat afegida per a la consecució de permisos o la progressió a situacions de semillibertat. Aquests beneficis, que constitueixen una motivació per a les persones internes autòctones per seguir els programes de tractament, estan fora de l’abast de les penades i els penats estrangers. S’abandona, així, la suposada funció rehabilitadora de la presó de manera oficial. El destí de la persona no nacional condemnada no és la rehabilitació, sinó l’expulsió.

L’ombra de l’expulsió

El Codi Penal espanyol, a més, estableix l’expulsió com a procediment prioritari aplicable a la població estrangera sense permís de residència. Si la condemna no supera els sis anys d’internament, pot ser commutada per l’expulsió. Quan no es produeix aquesta substitució, hi ha mecanismes que empenyen la persona penada a acabar sol·licitant-la. Les esmentades dificultats per aconseguir permisos o per la progressió a tercer grau generen forts incentius per acabar demanant l’expulsió i el retorn al país d’origen.

Si, malgrat tot, la persona penada decideix complir la condemna a pols (sense gaudir de permisos ni espais de semillibertat), és molt probable que mesos abans del seu alliberament se li imposi una ordre d’expulsió administrativa. A partir d’aquí, s’engega una maquinària que la pot portar des del centre penitenciari al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE).

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

Ser estranger a les presons catalanes

dimarts, 20 octubre, 2015

Recollim quatre testimonis reals de migrants reclosos a Catalunya. Hem modificat els noms per respectar la confidencialitat dels entrevistats. L'il·lustrador Ricardo Hermida (Sr.