La mobilització, al rescat del litoral

Platges, illots i zones humides del litoral dels Països Catalans conserven la biodiversitat i han evitat ser devorades per la febre del ciment i el turisme gràcies a les lluites dels moviments socials

“Estem assistint als orígens d’una gran megalòpolis. És segur que, abans de la fi d’aquest segle, les costes mediterrànies seran ocupades per edificació sense solució de continuïtat. Una fantàstica ciutat lineal de milers de quilòmetres s’estendrà al llarg de les costes d’Espanya, França, Itàlia, Iugoslàvia, Grècia i els països del nord de l’Àfrica”. Aquestes són les paraules dels arquitectes madrilenys Julio Cano Lasso, Felipe Termes Riancho i Luis Felipe Vivanco Bergamin, publicades l’any 1964 a la revista del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Madrid. A l’article, Cano, Termes i Vivanco presenten el Projecte d’ordenació turística de l’Albufera i les platges del Saler a València, que havia de remodelar el perfil litoral del sud de la ciutat i convertir-lo en un aparador del turisme. Quan van fer la profecia, però, els tres arquitectes no van tenir en compte un factor: la consciència ciutadana de respecte al medi ambient que començava a agafar força durant el tardofranquisme.

El Saler, amb la ciutat de València al fons / DAVID SEGARRA


Sa Dragonera, Muntanyans, l’Auir, platja Llarga, Castell, la Renegà o Torrelles són alguns dels paratges que s’han salvat de la urbanització i l’explotació ferotges que s’han desenvolupat al litoral dels Països Catalans durant els últims quaranta anys. A l’Estat espanyol, la primera pedra del desenvolupisme costaner es va dipositar amb la llei de turisme franquista de 1963. Va ser el tret de sortida d’una onada urbanitzadora que va establir els nous models del turisme de masses: Benidorm, Salou, Lloret de Mar o Calvià en són els exemples més clars. En aquest context, les institucions autonòmiques i locals no s’han lliurat de l’orgia del formigó i han acabat hipotecant perennement el futur natural de les platges, les cales i les maresmes. Les dades del percentatge de zones marítimes arrasades és esfereïdor: Barcelona, 68,9%; València, 66,7%; Alacant, 64,3%; Castelló, 47,5%; Girona, 43,8%; Tarragona, 40,3%. A les Illes, aquesta xifra se situa al voltant del 21%. Són dades de l’informe Protección a toda costa, presentat enguany per l’organització Greenpeace España. Segons l’informe, València i Castelló són dues de les demarcacions on ha augmentat més el procés urbanitzador els últims anys: Castelló encapçala la llista amb un 148% d’increment, València és tercera amb un 138%. Precisament a València, ara fa 43 anys, una mobilització popular intensa va salvar de la destrucció un dels paratges més importants, pel seu valor ecològic, situat dotze quilòmetres al sud de la capital valenciana.

El Saler té un gran valor mediambiental: cada any hi passen les grans migracions d’aus que fan camí cap a l’Àfrica

La restinga de la Devesa del Saler és un cordó d’arena de deu quilòmetres de llargada, que s’estén a la riba sud del Túria des del poble que li dóna nom fins al Palmar i separa el llac d’aigua dolça de l’Albufera de la mar mediterrània. L’espai ocupa prop de 850 hectàrees. Si ens situem d’esquena a la mar i comencem a caminar cap a l’Albufera, trobarem diferents ecosistemes que donen un valor únic a aquest paratge: des de les dunes semifixes de vora mar fins als boscos pràcticament inexpugnables de pins, heures i llentiscle, passant per les mallades, les maresmes on s’estanca l’aigua salada. Aquest indret té un gran valor mediambiental: cada any, hi passen les grans migracions d’aus que fan camí cap a l’Àfrica (o cap a Europa) i moltes espècies troben la seua llar entre les muntanyes d’arena i la forest mediterrània. Fins i tot hi ha tortugues marines, que periòdicament ponen els seus ous a la platja de la Punta.

Els boscos i les dunes de la Devesa estaven protegides, des de l’any 1911, per la llei de cessió, que impedia qualsevol ús dels terrenys, propietat de l’Ajuntament de València, que no fora com a espai forestal i esmentava la necessitat de protegir tant l’arbrat com la integritat de la finca. Tot i els projectes fallits que s’hi van planificar –com la construcció d’un aeroport o el projecte d’un passeig que havia d’unir la ciutat amb l’Albufera, ambdós durant les acaballes dels anys 20–, la modificació de l’espai natural no es va acabar concretant fins als anys 60 del segle passat.

El ministre franquista i fundador del Partit Popular Manuel Fraga Iribarne va promulgar una llei, l’any 1963, per potenciar la indústria turística a l’Estat espanyol. Començava l’època del sol y playa, de la mà dels tecnòcrates franquistes, i l’Ajuntament de València no es volia quedar enrere. L’únic problema era l’antiga llei de 1911, que impedia la modificació d’ús de l’espai. “L’alcalde, Rincón d’Arellano, aprofita una antiga petició municipal al Ministeri d’Informació i Turisme per implantar un parador nacional a la Devesa (datada l’any 1955) per negociar amb Manuel Fraga la seua intercessió en la resolució del cas”, explica l’arquitecte Felipe Martínez al llibret de l’exposició El Saler per al poble, ara! organitzada per la Universitat de València i que es pot visitar fins a l’octubre de 2017. A canvi de modificar la llei per poder construir a la Devesa, l’Ajuntament de València va cedir 630.075 metres quadrats per a la construcció d’un parador i un camp de golf. Les obres van començar dos mesos abans de l’aprovació de la llei de règim de la Devesa de l’Albufera, promulgada pel mateix Franco. En acabar les obres, el parador i el camp de golf ocupaven 723.000 metres quadrats, més de 90.000 més que els previstos.

Gratacels, centres comercials i ports esportius van amenaçar de destruir els pinars i les dunes

El projecte d’urbanització de la Devesa sorgeix de l’empresa Terrenos Valencia SA (TEVASA), que, amb la connivència de l’Ajuntament, l’encarrega als madrilenys Cano, Termes i Vivanco. Els arquitectes van rebre l’encàrrec de projectar un complex turístic “de luxe” de 870 hectàrees. El pla contemplava dividir el litoral de la Devesa en dos: una zona oberta al públic de 2,5 quilòmetres de llargada al nord de la partida i un espai dedicat al turisme en els 8,5 quilòmetres que quedaven al sud. Gratacels, centres comercials i ports esportius formarien el nou paisatge de la Devesa i destruirien per sempre els pinars, les dunes i les mallades. Les obres van començar l’any 1968, però el plantejament de Cano, Termes i Vivanco es va haver de reformular, “ja que les característiques geomètriques de la finca diferien de les considerades en el projecte”, explica Martínez Llorens. No seria l’última remodelació: en només deu anys, el projecte es va arribar a replantejar quatre vegades.

Tot i que els mitjans de comunicació es van mostrar favorables al projecte en un primer moment, va ser un programa de Félix Rodríguez de la Fuente sobre l’Albufera i el Saler de l’any 1970 el que començà a generar una posició pública contrària al projecte. Tres anys més tard, el 1973, tres articles de la nova directora de Las Provincias van canviar radicalment la postura del periòdic, que començava a qüestionar la destrucció del territori prevista. Finalment, un canvi dins la composició de la corporació municipal va facilitar la remodelació del pla, aprovada el maig de 1974. Però, després de l’aprovació, calia fer una exposició pública del pla durant un mes per donar la possibilitat de presentar al·legacions.

Mesos abans de l’exposició pública del projecte, un grup d’arquitectes, periodistes, professores i diferents persones preocupades “per la deriva de la urbanització” es van reunir per començar una campanya pública contra el projecte, com explica l’arquitecte Joaquín Gregorio, que hi va participar. Havia nascut la campanya El Saler per al poble. L’acció més important va ser una contraexposició, organitzada al Col·legi d’Arquitectes, sota el nom El Saler, dades per a una decisió col·lectiva. “L’exposició es va començar a gestar entre el mes d’abril i principis de juny, ja que encara no coneixíem la proposta”, explica Gregorio. Segons relata l’arquitecte al llibret citat anteriorment, poder fer la rèplica, van haver de copiar les dades directament de l’exposició de l’Ajuntament el dia de la inauguració, el 12 de juny, “davant la sorpresa d’alguns i la nul·la col·laboració d’algun tècnic municipal present”. “Encara que, aparentment, l’exposició tenia un cert aire festiu, el contingut era molt seriós i no va agradar gens a les autoritats. Després, vam saber que el degà del Col·legi d’Arquitectes va rebre la trucada del governador, Oltra Moltó, que li recordava que no tancava l’exposició per no fer-li propaganda”, explica Gregorio.

La mostra organitzada al Col·legi d’Arquitectes va donar els seus fruits: quan es va tancar l’exposició pública a l’Ajuntament –quinze dies més tard del previst–, les al·legacions s’havien multiplicat (una amb 15.570 signatures) i s’havien presentat 35 impugnacions i 5.000 escrits. El 15 de setembre de l’any 74, es va convocar una manifestació al Saler, que va ser multitudinària i va estar marcada per la presència i l’actuació policial. Tot i que finalment la proposta de remodelació del projecte de l’any 1974 va ser rebutjada per ordre ministerial l’any 76, els intents per urbanitzar la Devesa continuarien durant uns anys. L’arribada del consistori sorgit de les primeres eleccions postfranquistes, però, va revertir aquesta tendència.

La declaració del Parc Natural de l’Albufera, el juliol de 1986, va ser un instrument per blindar l’espai natural

L’11 de maig de 1979, l’Ajuntament de València va constituir una comissió que tenia la finalitat d’estudiar el cas i elaborar els Estudis previs per a l’ordenació de la Devesa del Saler. Després de la presentació dels estudis, el consistori decidí apostar per la recuperació, mitjançant l’expropiació, de totes les parcel·les subhastades que no es trobaven edificades i, al mateix temps, es va procedir al desmantellament de la infraestructura que ja estava construïda, com el passeig marítim i els carrers de les urbanitzacions que no es van arribar a alçar. Tot i així, tres grans construccions van sobreviure: l’hotel Sidi Saler, propietat del BBVA i CaixaBank, i les urbanitzacions de Les Gavines i La Casbah. El gener d’enguany, una casa d’aquesta urbanització, fora d’ordenació, es venia per 593.000 euros.

Finalment, el juliol de 1986, ara fa 31 anys, es va declarar el Parc Natural de l’Albufera, que incloïa la Devesa dins els seus límits i seria l’instrument que permetria blindar l’espai natural. Però, amb tot, són moltes les veus que mantenen viva la lluita per l’espai natural. La setmana passada, Acció Ecologista-Agró va fer públic que presentarà al·legacions contra la renovació de la concessió al Sidi Saler per 30 anys més, aprovada per la Demarcació de Costes. El col·lectiu ecologista considera que, “amb aquesta petició, els bancs pretenen legalitzar una activitat insostenible i incompatible amb els valors naturals de l’Albufera” i aprofiten per “exigir l’expropiació i l’enderrocament de l’hotel, conegut també com l’Algarrobico valencià”. El futur d’infraestructures com aquest hotel, com les urbanitzacions de La Casbah i Les Gavines o la carretera CV-500, són els principals reptes per la conservació i l’extensió del parc natural.

Cremar boscos per construir luxe

Un incendi suposadament originat pel llançament d’una burilla des de l’autopista AP-7, del qual mai no s’han trobat culpables, va arrasar al voltant de 500 hectàrees de la serra de la Renegà el juliol de l’any 2000. Aquest indret, situat entre els municipis de Benicàssim i Orpesa, és l’únic espai natural que consta de penya-segats marins i plataformes rocoses entre el Parc Natural de la Serra d’Irta –a Peníscola– i la província d’Alacant. En el moment de màxima efervescència urbanística a les costes valencianes, aquests set quilòmetres de costa verge, envoltades de bosc mediterrani, suposaven una gran oportunitat per l’especulació i es va començar a projectar la construcció de xalets i urbanitzacions de luxe al vessant costaner de les muntanyes. Tot això ocorria mesos abans de l’aprovació de la llei de forests (novembre de 2003) –que no permetria la requalificació de zones cremades per incendis a urbanitzables durant els propers trenta anys–, fet que va facilitar la qualificació dels terrenys –en forma de plans urbanístics– per part de l’Ajuntament d’Orpesa (controlat pel PP) i l’entrada de les primeres excavadores per obrir els carrers i construir l’enllumenat de les futures urbanitzacions.

La Renegà, situada entre Benicàssim i Orpesa, és un espai natural de penya-segats marins i plataformes rocoses

Davant aquesta situació, el veïnat d’Orpesa i Benicàssim es va començar a organitzar. Primer, amb la creació de la Plataforma en Defensa de la Serra de la Renegà i el seu Entorn –més centrada el la lluita legal– i, des de 2005, mitjançant la Plataforma R de Renegà, més centrada en l’activisme i l’acció directa. Segons Asier Merino, membre d’R de Renegà: “Nosaltres vam sorgir amb dos objectius clars: per una banda, evitar la construcció d’urbanitzacions de luxe en aquest espai natural i, per l’altra, impulsar la conscienciació i la defensa del bosc i la platja organitzant xarrades, passis de vídeos i documentals i jornades de neteja sobre el terreny”. La pressió veïnal i la conjuntura de crisi econòmica van aconseguir aturar temporalment la construcció de les noves urbanitzacions i un hotel a menys de 200 metres de la platja, que havia estat aprovada pel consistori del PP d’Orpesa. “Vam engegar un procés judicial contra la construcció de l’hotel, que era una autèntica barbaritat i no respectava la llei de costes”, explica Merino, que comenta que, “tot i que no es va acceptar a tràmit, finalment es va aconseguir tirar enrere la construcció”.

Platja de la Renegà de Castelló
/ DÍDAC RAMÍREZ


La plataforma es va continuar reunint fins a l’any 2011, quan la gent que en formava part va decidir abandonar l’activitat per centrar-se en altres iniciatives per la defensa del territori. La serra de la Renegà es troba protegida, des del novembre de 2016, per l’aprovació del Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral (PATIVEL) de la Generalitat Valenciana. Aquest pla identifica i aplica un règim de conservació activa a vora 6.500 hectàrees situades a la franja de 1.000 metres del litoral i regula els usos i les activitats que s’hi poden fer, amb l’objectiu de contribuir a qualificar el litoral no edificat, l’espai ja construït i l’oferta turística i recreativa del territori. El PATIVEL aglutina una superfície que es distribueix equitativament entre les províncies d’Alacant i Castelló (37% en cadascuna) i, en menor mesura, a la província de València (26%), ja que gran part del sòl del litoral està protegit pel Parc Natural de l’Albufera. L’aprovació d’aquest pla no ha fet gens de gràcia a l’Ajuntament d’Orpesa, que no està conforme que s’ature la construcció en aquestes zones de costa verge i el mes de gener passat va presentar una al·legació al ple extraordinari del consistori, aprovada per Ciudadanos, el PSPV i Sí Se Puede Oropesa.

Els tresors de la Costa Daurada

Entre les costes del Garraf i Tarragona, els trams de litoral sense urbanitzar es poden comptar amb els dits d’una mà. Dos d’aquests paratges que han sobreviscut a la febre cimentera de les últimes dècades són Muntanyans –a Torredembarra– i la platja Llarga de Tarragona. La lluita de les entitats ecologistes i el veïnat ha estat determinant en la seva preservació. Al recompte de victòries, també caldria afegir-hi la zona humida de les Madrigueres del Vendrell i l’espai agroforestal de Colls-Miralpeix de Vilanova, gràcies a la mobilització del Grup Ecologista del Vendrell i el Baix Penedès (GEVEN) i l’Associació per a la Protecció del Medi Ambient del Garraf (APMA), respectivament.

L’any 1980, l’Ajuntament de Torredembarra planifica la urbanització de les zones naturals del barri de Baix a Mar, amb la construcció d’un passeig marítim damunt de les dunes, l’asfaltat d’una zona destinada a aparcaments i la creació de zones infantils. Arran d’aquella primera amenaça pel medi natural, es crea el Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans (GEPEC), que impulsa la mobilització ciutadana i atura el pla. Uns quilòmetres al nord, a Creixell i Roda de Barà, els consistoris aproven urbanitzar la riera de la Murtra i un pla que afecta una zona d’estanys. Malgrat els recursos interposats a la fiscalia i els jutjats, “fan cas omís de les normatives de preservació de les zones humides”, denuncia Ramon Ferré, portaveu del GEPEC.

La urbanització Muntanyans II es volia construir en una zona inundable / GEPEC


A vista d’ocell, es detecta clarament l’existència d’una franja de terreny amb dunes i estanys, que inclou 25 hectàrees del terme municipal de Torredembarra i 27 del municipi de Creixell. Aquestes últimes es van integrar a l’Espai d’Interès Natural (EIN) que s’estén paral·lelament a les platges arran de la campanya impulsada per Salvem el Gorg de Creixell els anys 90 del segle XX. La gran diversitat de flora i fauna de la zona necessita corredors naturals de connectivitat amb àrees agrícoles i forestals del prelitoral tarragoní, que passen necessàriament pels terrenys de Muntanyans II, l’únic solar situat a occident de les vies ferroviàries que encara està sense urbanitzar.

L’any 2006, la promotora Vegas del Guadaira –finançada per Caja de Granada– presenta un projecte per construir-hi 550 habitatges, amb el vist-i-plau del consistori del PSC i de la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat (durant les etapes de Josep Bargalló i Joaquim Nadal com a consellers). El municipi es revolta. “Vam fer molta formació a les escoles i la gent jove es va conscienciar. La gent gran es va adonar que es farien grans blocs i que això tindria un gran impacte en el poble. Vam aconseguir que sortissin de casa per manifestar-se”, recorda amb satisfacció Ferré. Després d’un llarg periple judicial, l’any 2011, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sentencia a favor de la plataforma Salvem els Muntanyans, conclou que la urbanització vulneraria la llei de protecció dels espais naturals i s’alçaria en una zona inundable. L’any 2014, el Tribunal Suprem tomba els recursos presentats per la promotora i la Generalitat ratifica la sentència i obliga les administracions a deixar els terrenys tal com estaven abans de fer-hi vials i instal·lar-hi fanals. És la defunció definitiva del projecte. Des d’aleshores, tot i que ni l’Ajuntament ni la Generalitat ni la promotora no han mogut un dit per revertir les obres il·legals, la natura ha guanyat terreny al ciment. Els actius tòxics de Caja de Granada van passar a mans de la Sareb, que va tornar a presentar el projecte als serveis d’urbanisme del consistori a començaments d’any, malgrat les nul·les opcions d’aconseguir tirar endavant el pla.

Ramon Ferré fa un balanç positiu de les mobilitzacions, però es lamenta: “Aquí, està ficada al cap la idea que ‘de casa a la feina i de la feina a casa’ i ‘no t’associïs’... I això és una herència de 40 anys de franquisme. En altres països, participar en associacions com a voluntari és quelcom positiu”. “Des del GEPEC, intentem promoure un canvi de model; és la nostra idea quan ens impliquem. Per exemple, quan reclamem l’autopista gratuïta, també hem de demanar més transport públic. Una cosa va lligada a l’altra per aconseguir transformar la societat”, considera. “Amb el tema de la independència, la gent que no sortia del sofà de casa s’està animant, però, amb el tema ambiental, això no està passant. Falta formació i sensibilitat”, conclou.
 

Platja Llarga, bosc de la Marquesa i les ‘waikikis’

L’any 2005, l’activista mediambiental Lola Paniagua es va assabentar del projecte de passeig marítim a la platja Llarga de Tarragona llegint el diari. Conscient del perill que representava per a la platja i per al litoral, es va posar en contacte amb grups ecologistes, va crear un web amb informació i va començar a penjar cartells als bars i les botigues. Un mes després, havia aconseguit aplegar un grup de vint persones; així va néixer la Plataforma Salvem la Platja Llarga. “Hi volien fer un miler de cases i un passeig de ciment i omplir-ho tot amb mobiliari de platja. Vam fer fins a vuit cadenes humanes, que van aplegar un miler de persones. El projecte es va aturar”, explica Noemí Martín, membre de la plataforma. Els habitatges previstos es van traslladar als terrenys de la Budallera, on el pla parcial preveu construir un nou barri per a prop de 17.000 persones, situat entre el camp de futbol del Nàstic i la Cala Romana, al sud de la platja Llarga. “Preservar el bosc de la Marquesa i la platja Llarga és important, però, si hi afegim tanta població, tot plegat no és massa lògic”, adverteix Martín, que està recollint al·legacions contra la construcció d’aquest barri amb la seva entitat.

Lola Paniagua es va assabentar del projecte de passeig marítim a la platja Llarga de Tarragona llegint el diari

El pla de la Budallera està marcat per les irregularitats des dels seus inicis. El promotor principal és Jose Luis Garcia, expresident del Nàstic, terratinent local i investigat pel cas Terres Cavades fa deu anys. El despatx d’arquitectes encarregat de l’obra, que preveu l’edificació de blocs de fins a dotze pisos, va ser fundat per l’actual regidor d’Urbanisme, Josep Maria Milà, i el projecte està la signat pel seu fill. La CUP i la Federació de Veïns de Llevant van demanar que la fiscalia ho investigués. La Comissió d’Urbanisme de la Generalitat, finalment, ha acordat que el pla s’ha de refer. “Una de les coses que diu la llei és que hem de reaprofitar el que ja tenim, el que està buit, el que es pot rehabilitar del casc antic, on l’any passat ja van caure cases. Sempre rehabilitar abans d’amenaçar la zona costera”, recorden des de Salvem la Platja Llarga.

La mobilització mai no acaba. “En el cas de l’Ametlla de Mar, el GEPEC es va mobilitzar per aturar una màfia russa que hi volia construir. Ho van frenar declarant la zona com a Espai d’Interès Natural. Però, quan desapareix el moviment social i ecologista, llavors, tornen a treure els projectes que tenien sota la taula”, alerta Noemí Martín, que recorda que, enguany, a la platja Llarga, va saltar l’amenaça d’un negoci d’embarcacions a motor –que va quedar desert– i, l’any vinent, “potser volen posar txiringuitos enmig de la sorra, per posar un exemple”.

Martín recorda que s’han mobilitzat molt per la platja Llarga perquè és la porta del bosc de la Marquesa, on hi ha les waikikis (Cala Fonda, Rocaplana i Cala Becs), i fa balanç de les cinc caminades populars que han fet des dels barris de Ponent per l’anella verda fins a la platja Llarga i per la Budallera en companyia de totes les entitats i les associacions veïnals. “Quan es decideix protegir una zona del litoral, s’ha de tenir en compte des del fons marí fins a les muntanyes, totes les àrees de connectivitat biològica, ja que, si les zones queden massa aïllades (per les vies del tren, l’autovia, l’autopista o la N-340), això tendeix a l’extinció de les espècies, tant de fauna com de flora”, puntualitza amb coneixement de causa.

“Quan es protegeix una zona litoral, s’ha de tenir en compte des del fons marí fins a les muntanyes", diu Noemí Martín

Per acabar, fa una reflexió sobre la bandera blava. “Quina millor bandera blava hi pot haver que el fet que una tortuga hi vingui a pondre ous. Per aconseguir aquest distintiu, cal tenir serveis de platja i això, per nosaltres, no és qualitat”, assevera. Un estudi de la geòloga especialista en el litoral Briana Bombana incorpora una enquesta amb un resultat prou contundent: el 90% de les usuàries de platja semiurbana no volen més serveis. “És una dada positiva per part de la ciutadania, hi ha un canvi de percepció. Dutxes i papereres a les waikikis, ningú no les vol. Els ajuntaments haurien de centrar la gestió de les platges en la creació de dunes i en tot allò que té a veure amb la regeneració”, conclou Martín.
 

El Castell que no s'ensorra

L’Empordà és un territori dividit administrativament en dues comarques (el Baix i l’Alt Empordà) de la província de Girona i el seu litoral suposa gran part del que es coneix com la Costa Brava. La bellesa paisatgística de les seves cales i platges l’han consagrat com l’actiu residencial i turístic de costa més important a Catalunya, principalment per persones d’alt poder adquisitiu, fet que ha comportat un augment de la pressió urbanística durant les darreres dècades.

La declaració del cap de Creus o les illes Medes com a espais naturals protegits ha permès preservar-los

Molts municipis han experimentat un creixement desmesurat, provocat per la construcció d’apartaments i segones residències, però també d’hotels i establiments turístics. Des de la sobreexplotada Platja d’Aro fins a Llançà, passant per Llafranc, Begur, l’Escala o Roses, només la complicada orografia de la primera línia de mar, les lluites ecologistes i la declaració d’espais naturals protegits com el Cap de Creus, les Illes Medes o el Cap Roig han permès preservar part del seu encant fins avui.

a platja de Castell de Palamós el 23 de juliol passat / XAVI BOU


La platja verge més extensa de la Costa Brava és la de Castell, inclosa a l’Espai d’Interès Natural de Castell-Cap Roig des de l’any 2003. Aquesta àrea d’especial protecció comprèn el tram que va des del paratge de Castell –ubicat al nord de Palamós– fins a Calella de Palafrugell i està formada per 428 hectàrees terrestres, 732 marines i quatre quilòmetres de costa. A banda del llarg arenal, el paratge de Castell està integrat per una plana agrícola, un aiguamoll litoral, un sistema de dunes, les restes d’un poblat ibèric i un conjunt forestal format per alzinars, pinedes i suredes.

Tots aquests elements de gran valor natural es van salvar gràcies a la forta mobilització popular sostinguda durant una dècada, tot i que, quan van començar les protestes, el pla urbanístic ja havia superat els principals esculls administratius. Entre 1985 i 1990, l’Ajuntament de Palamós –en mans de CiU– va redactar un nou Pla General d’Ordenació Urbana que canviava la catalogació dels terrenys del paratge i la plana de Castell de sòl rústic a urbanitzable.

Aquest canvi normatiu va provocar la presentació de dues propostes de les societats anònimes El Castell i Camo, que preveien construir-hi prop de 400 habitatges, un hotel i un camp de golf. Aquests plans van generar una forta oposició que va desembocar en la creació de la plataforma ciutadana Salvem Castell, impulsada l’any 1992 per diversos col·lectius socials i individus de Palamós amb el suport de l’entitat ecologista DEPANA.

El membre fundador i portaveu de la plataforma, Rafel Bonilla, ens explica que el primer pas que van emprendre va ser recollir 13.124 signatures de suport a un manifest que apostava per la requalificació i la protecció dels terrenys, la seva inclusió al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) i l’elaboració d’un pla de gestió, les seves tres reivindicacions. Atrapat entre la pressió popular i la de les empreses promotores del projecte, l’alcalde de Palamós es va veure forçat a convocar un referèndum vinculant sobre la urbanització de Castell el 12 de juny de 1994, coincidint amb unes eleccions europees.

“Vam fer un mural humà amb més de 2.000 persones i el lema 'Salvem Castell'", rememora Rafel Bonilla

“Vam fer un mural humà amb més de 2.000 persones i el lema Salvem Castell, ho vam filmar amb una avioneta des de l’aire i ho vam utilitzar per fer la campanya del referèndum”, explica Bonilla. Amb un 56,5% de participació, el resultat de la votació va ser aclaparador: un 70% de l’electorat (4.189 persones) va dir no a la urbanització del paratge. Una victòria sense precedents després de vèncer la dura campanya de desqualificacions cap a les ecologistes: “Una de les promotores va fer campanya llogant un local a Palamós i presentant una maqueta”, explica Bonilla, que defineix aquell episodi com un “terrabastall polític i administratiu”. “Després, es va modificar la llei per fer consultes i, avui dia, aquest referèndum no es podria fer”, afegeix.

Pocs dies després de la votació, el consistori va presentar una moció per iniciar els tràmits de la modificació del Pla General i catalogar els terrenys com a sòl no urbanitzable. Tanmateix, Salvem Castell va impulsar litigis per tombar els projectes als jutjats fins que va esgotar la via judicial després de les sentències favorables del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el Tribunal Suprem. L’any 2002, un cop superat tot el periple als tribunals, la Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat va descatalogar els terrenys i va comprar una tercera part de Castell. “Ens va indignar molt que la Generalitat comprés aquests terrenys a les constructores perquè ho va fer com a sòl urbanitzable, és a dir, a un preu més elevat... de manera que encara els estem pagant. En el fons, aquestes constructores donaven diners per les campanyes de Convergència”, afirma Rafel Bonilla indignat.

L’any següent, el paratge va quedar inclòs al PEIN i la dècada de mobilització ciutadana va culminar amb una victòria històrica que ha permès que, avui dia, es continuï gaudint d’un espai verge tan preuat com aquest. “Vam aconseguir tot el que volíem i, aleshores, ens vam dissoldre”, afirma el membre fundador de Salvem Castell. “Va ser molt important perquè estàvem en una època de boom turístic... La campanya va demostrar que la gent s’estimava molt el paratge i això va ser clau per provocar una reacció de suport a la preservació de l’espai”, conclou.
 

Urbanitzar per retenir el turisme

A la Catalunya Nord, la urbanització del litoral està marcada de manera destacada per l’anomenada mission Racine, una missió interministerial de planificació turística del litoral de l’antiga Regió Llenguadoc-Rosselló. Creada el 1963, tenia l’objectiu de desenvolupar grans infraestructures turístiques al llarg de la costa per aconseguir que el turisme provinent de l’Estat francès no marxés de vacances a l’Estat espanyol. Els grans pols turístics del Barcarès o Sant Cebrià de Rosselló són fruit d’aquesta missió.

El pla preveia destruir nombrosos poblets de pescadors per reemplaçar-los per grans equipaments turístics. És el cas del petit poble del Bordigó, al municipi de Torrelles de la Salanca, destruït definitivament l’any 1979. En aquest cas, la mobilització no va reeixir a aturar-ne la destrucció.

Zona humida salvaguardada a Torrelles de la Salanca / XARLENA BERTRAND


Deu anys més tard, l’any 1989, un macroprojecte urbanístic amenaçava el paratge de la platja de Torrelles, ben a prop de l’antic poble del Bordigó. Anomenat Torre Polis, plantejava construir 300 amarratges i preveia una superfície construïble d’uns 300.000 m². A prop de la platja, hi havia un village de sable (poble de sorra) i un càmping. Segons Marc Maillet, membre del FRENE66, aquestes instal·lacions estaven mitjanament integrades al paisatge. En aquest cas, tant les habitants del poble com la propietat del càmping, directament afectades pel projecte, es van mobilitzar contra el pla juntament amb el FRENE66.

Torre Polis preveia 300 amarratges i 300.000 metres quadrats edificables al municipi de Torrelles de la Salanca

El projecte aconseguí l’autorització de l’Estat l’any 1993 i, automàticament, el col·lectiu opositor engegà les mobilitzacions, tant a peu de carrer com en l’àmbit administratiu, fins a arribar al Consell d’Estat. En aquest cas, la loi littoral aprovada el 1986, destinada a “l’ordenació, la protecció i la valorització del litoral” per protegir-lo dels excessos de l’especulació immobiliària, va beneficiar el col·lectiu opositor, que va aconseguir que s’arxivés el projecte i, en paraules de Maillet, “rebutjar un port esportiu, aturar la privatització del litoral i evitar que s’hi instal·lés un garatge de vaixells”.

Actualment, tot i que el projecte es va arribar a aturar gràcies a la mobilització ciutadana en forma de recursos administratius i manifestacions diverses, l’actual batlle es vanagloria d’haver evitat la mission Racine i de ser alcalde del poble més ecològic, amb quatre quilòmetres de platja verge. El FRENE66 ha denunciat, darrerament, que tant l’Estat com l’Ajuntament de Torrelles van fer tot el possible per implantar aquesta missió. “Volen esborrar la memòria de la gent”, denuncien.

La central nuclear de Polilles no va prosperar i l’Estat francès va comprar la badia, actualment protegida

Un altre cas destacable és el de la badia de Polilles, al municipi de Portvendres, on hi havia una fàbrica de dinamita des de 1870. Des que es va tancar la factoria, l’any 1984, s’hi han projectat multitud de projectes, entre ells una central nuclear. Si bé la valoració actual és que aquest projecte mai no va passar d’hipòtesi, el cert és que en aquell moment (1980) va aixecar polseguera. Un seguit de col·lectius nord-catalans va impulsar la Marxa Antinuclear a Catalunya Nord, una marxa que va tenir lloc a finals de juliol de 1980 i que va entroncar amb una altra marxa que es feia entre Figueres i Ascó, on també es preveia la construcció d’una central.

La marxa, prevista entre Cotlliure i Banyuls de la Marenda, va servir per denunciar altres aspectes a més del projecte a Polilles: el tren radioactiu que passava per Catalunya Nord en el seu recorregut des de l’Estat espanyol fins a La Haia i el projecte de mines d’urani a Illa del Riberal. També va servir per reivindicar l’ús d’alternatives energètiques.

Finalment, el projecte de central nuclear a Polilles no va prosperar i l’Estat, a través del Conservatoire du littoral, va comprar la badia, que actualment és un indret protegit. Des de 2008, ha estat completament rehabilitat i s’ha convertit en un referent pel que fa al patrimoni natural nord-català. Tot i això, Marc Maillet, membre de la FRENE66, declara que, malgrat la protecció de què gaudeix, el paratge rep al voltant de 300.000 visitants l’any, fet que suposa un excés de freqüentació i posa en perill la seua especificitat biològica.

Article publicat al número 436 de la Directa

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: