Impressions

La mort, la paraula

29/06/2017

El sicari de Nit i dia recita poemes abans d’executar les seves víctimes. També recita abans de fer l’amor, mentre acarona el cos de la prostituta que estima. És cert que abans dels assassinats els versos em semblen sovint forçats i una mica ficats amb calçador; i que en l’espai íntim del prostíbul hi ha alguna cosa en la tendresa del sicari que encara em grinyola (un deix de paternalisme, crec, o una dificultat meva de creure’m del tot l’amor, o l’enamorament, quan la relació és tan desigual). Però, tot i això, no puc negar que em produeix un cert plaer escoltar recitar versos enmig d’assassinats, autòpsies, corrupció política i xanxullos econòmics. En els últims capítols, en els poemes de Vergés ("Res no val tant com un instant d'amor") i d’Estellés ("Jo tinc una mort petita, meua i ben meua només...") hi respiren l’amor i la mort que s’encreuen amb tots els fils que teixeixen les vides petites dels personatges –que són les nostres, o ressonen en les nostres com a pròpies–: el sexe, l’ambició, les frustracions, la ira, el dolor i la culpa, la set de venjança i la set de justícia.

És el vers exacte el que serà capaç de fer-nos travessar l’experiència i donar-li un lloc en el que som. Vull dir el vers que impacta de tal manera que al principi, per uns moments, sembla que no passa res

Fa uns dies parlava aquí mateix de la necessitat de l'art i la poesia per rescatar, mantenir i sostenir la memòria històrica. Els versos del sicari-rapsode em recorden cada dilluns i fins que acabi la temporada la necessitat de l’art i la poesia per rescatar, mantenir i sostenir la vida mateixa, la d’ara, la que ens pertany tot i que sovint no sapiguem què fer-ne.

Podem opinar, descriure, denunciar amb xifres i manifestos. Podem argumentar, analitzar, psicoanalitzar, gestaltanalitzar les nostres vides petites, els nostres cossos, les nostres pors i els nostres fracassos. Però és el vers exacte el que serà capaç de fer-nos travessar l’experiència i donar-li un lloc en el que som. Vull dir el vers que impacta de tal manera que al principi, per uns moments, sembla que no passa res. Es produeix un estat semblant al del xoc psicològic. Com quan caus de la moto i sents el cop contra l’asfalt: el temps de la caiguda, que és rapidíssim, genera una alquímia estranya amb el teu temps de dins (el temps de l’ensurt, de la por, de l’experiència de la possible mort), i llavors els mil·lisegons s’aturen i alhora s’expandeixen i creen una mena d’espai que és com una bombolla on només hi respira el silenci. Ens cal la poesia que calla i fa callar. La que diu allò que és inefable mentre t’assegura que no ho pot dir ni ho podrà dir mai. La que travessa els versos perquè sap que és enllà dels mots on batega la vida, on batega la veritat. Ens calen els poemes espasme, que ens deixen a la intempèrie, nus i desconcertats, amb l’única opció de respirar cada lletra, cada paraula, encara que cremin, per recuperar lloc dins els pulmons. Els versos que t’espeteguen a la cara amb un cop net, cru i lacerant del qual ja no pots sortir indemne.

Ens calen els poemes espasme, que ens deixen a la intempèrie, nus i desconcertats, amb l’única opció de respirar cada lletra, cada paraula, encara que cremin, per recuperar lloc dins els pulmons

I aquesta setmana, després del capítol amb el sicari que recitava Estellés, he pensat que m’hi faltava la Koltz, entre assassinats i autòpsies i soterranis foscos on encara s’hi respiren violències. La Koltz, que va entrar a la meva vida com un tro i que s’hi va voler quedar per sempre. Almenys encara la sento respirar pels racons del pis, fins i tot quan fa temps que no la penso. És una veu tan tossuda com els potus que em sobreviuen des de fa gairebé dues dècades de trasllat en trasllat. Només en tinc un llibre, regal d'un bon amic, i de tant llegir-lo ha quedat lluent com un plat de crema rellepat. Rebel, lúcida, contundent, respira el silenci de les seves morts, que esdevenen nostres i de tothom: la mort de la paraula, incapaç de dir l’inefable; la mort de la mare, absoluta i tremenda, retinguda com les llàgrimes que no es vessen; la mort de l’espòs, supervivent de les tortures nazis, que capgira i esquinça en crit. Em cal Anise Koltz, la poeta que es rebel·la contra les violències i les revela per mitjà de la paraula que cau en sec, com una bomba, damunt la pell de les ànimes adormides. Em cal, i crec que ens cal, la poesia que obliga a despertar les consciències, que bufeteja els pensaments apàtics i conformistes, que tira en terra qualsevol intent d’autojustificació apresa.

La meva Koltz comparteix prestatge, de bracet, amb la poeta lesbiana dels globus que se'ns escapen i que són el nostre planeta despistat. La que fumava i conduïa una vespa per Madrid. Diríeu que no tenen res en comú, però comparteixen el mateix impacte amb què van enamorar-me: amb uns pocs versos, lacerants i bellíssims, que fan present la mort i marquen en negreta, per uns instants, la vida.
 

Los huérfanos huelen a madre.
Los pobres a humo.
Los ricos a brea.

Gloria Fuertes

Écrire contre la mort
même si la bataille est perdue d’avance

Anise Koltz
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: