Impressions

Els mots i les coses (I)

15/03/2017

Vam incorporar alegrement còctel, estrès o xat. Vam riure’ns del fúting, però ja està admès. Ens passem el dia a internet i no passa res: entesos, endavant amb els manlleus que no substitueixen mots propis i omplen un buit necessari. Ara: cal que diguem que fem running o snorkel en comptes de dir que anem a córrer o bussegem? Per no parlar de les surrealistes cupcakes o el carrot cake: és ridícul. I, vaja, si només fos cosa de fer el ridícul, encara, però no, el problema no és aquest: és greu de debò. Per què coi pels carrers de Barcelona a l’aparador d’una sabateria hi ha de posar shoemaker? Quin estatus atorga l’anglès als comerciants perquè decideixin emprar-lo per anunciar-se? Aquesta tàctica ve de lluny, dels anys seixanta del segle passat, quan l’imperialisme cultural ianqui va començar a expandir-se a ritme de rock’n’roll per tot el planeta. Els rètols de snack-bar o disco-pub van proliferar arreu, però si entraves al local t’entenies perfectament en català o en castellà —és més, la majoria, d’anglès, no en sabien ni un borrall. L’alarma s’encén fa relativament poc, quan els barcelonins —i aquells qui viuen en altres localitats amb un impacte turístic desmesurat— comencem a trobar-nos, per exemple, cafeteries, pizzeries, pastisseries o bars on tota la retolació, no només el nom del local sinó també el que s’hi ofereix, és en anglès, i, per acabar-ho d’adobar, la comprensió del català per part dels treballadors és nul·la. Ja no dic que el parlin —que vaja, si treballes de cara al públic a Catalunya, no estaria malament, oi?—, simplement que l’entenguin. Doncs no. I encara et miren malament. Passa a moltíssims establiments i la mosca ja no és que et pugi al nas, és que és un eixam que fa nuvolada i enfosqueix la ciutat, la segrega. Una Barcelona expressament dirigida al diner del visitant, i l’altra. Negocis que no volen saber-ne res, dels barcelonins. Que se’ls en fumen. Bars on no saben què vol dir la paraula canya. Que volen guanyar diners encara que sigui a costa de carregar-se la ciutat i arranar-la, que es dedica a acontentar al viatger de curiositat zero: parella de Brooklyn, de debò que us voleu prendre un pulled pork sandwich i un flat white al carrer Diputació? Colla d’italians, heu volat des de Milà per fotre’us un calzone a Gràcia? Si viatgem a l’altra punta del món per acabar fent i prenent el mateix que a casa, per què viatgem? Si cada ciutat cosmopolita del món acaba oferint el mateix, amb les mateixes cadenes i modes, què ens diferencia, a quina cultura pertanyem, a la globalitzada, desarrelada, uniformada? Hem de ser capaços d’explicar qui som, com veiem el món i què tenim. No costa tant, cantar les meravelles del capipota, de la coca de recapte, de la pomada, del pollastre amb escamarlans, de l’arròs al forn! I no són tan difícils de pronunciar, només cal una mica d’interès: "mira, ca-pi-po-ta; fixa-t’hi bé, ci-ga-ló". Catalunya té mil tradicions i peculiaritats, no les menystinguem: mantinguem-les a la base. Així mateix, a Barcelona hi ha moltes llengües i això és una riquesa, i tant, però s’han de sumar, no substituir. Entenguem-nos amb totes, no només amb les que s’imposen. Respecte i cura per la minoritària i pròpia, la catalana. Fem-la servir sempre i no ens cansem de repetir el que demanem perquè qui no la sàpiga, l’aprengui —tal i com s’aprèn a dir entschuldigung tan bon punt s’arriba a Alemanya. Fem-la servir tothora, amb paciència i consideració: no canviem d’idioma. Si no parlem en català a Catalunya, on se suposa que ho hem de fer? 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: