Internacional

El moviment identitari o la història dels espartans 2.0 d'ultradreta

Una de les noves cares de la ultradreta europea és el provocador Moviment Identitari, un grup que no es considera hereu dels feixismes però si dels pensadors ultraconservadors de després de la 1a Guerra Mundial, que van posar les bases del totalitarisme
Manifestació ultradretana del Moviment Identitari a Berlín
Roger Suso
23/06/2016

La batalla de les Termòpiles i la llegenda dels 300 espartans és la principal font d'inspiració del Moviment Identitari (MI), un grup ultradretà molt actiu a Àustria, França i Alemanya. En aquella batalla, datada de l'any 480 aC, el rei espartà Leònides, comandant un exèrcit molt inferior en nombre però format pels millors soldats grecs, va impedir l'avenç de l'Imperi persa durant tres dies. El MI es veu a si mateix com l'hereu d'aquella fita i l'adapta als temps actuals, considerant-se a la vegada, la intel·lectualitat de la nova dreta i dels corrents antiislam. L'avantguarda no conformista de la nova ultradreta que troba força acceptació entre alguns sectors esquerrans que disfressen el discurs anticlerical amb islamofòbia i entre la ultradreta que defuig de l'estigma neonazi.

El MI va fer el seu acte de presentació en societat el 20 d'octubre de 2012 a Poitiers quan un centenar de militants de Generació Identitària, l'ala jove del Bloc Identitari van ocupar la mesquita d'aquesta població del centre de l'Estat francès i van penjar una pancarta amb la inscripció “732!”. A què es referia això? A l'octubre de l'any 732, quan Carles Martell va guanyar la batalla de Tours a l'Emirat de Còrdova. Fen una “declaració de guerra”, l'acció a Poitiers va ser penjada a YouTube, marcant un punt d'inflexió en forma de difusió de la propaganda ultra.

L'origen del Moviment Identitari es remunta però a la França de l'any 2003 al voltant del partit extraparlamentari antimigració i islamòfob Bloc Identitari (BI), creat aquell any després de la dissolució d'Unitat Radical arran de la temptativa d'assassinat a Jacques Chirac per part del militant del partit extint Maxime Brunerie. Els grups d'afinitat a Facebook i els seguidors d'aquells joves ultres van créixer i a poc a poc van anar-se creat seccions nacionals especialment a Àustria i a Alemanya, que a la vegada van saltar del Facebook als carrers, enxarxats i amb estructures organitzatives i dirigents, especialment entre les joventuts i l'òrbita de l'ultradretà Partit Liberal d'Àustria (FPÖ), en el qual participen homes provinents d'unes fraternitats estudiantils –anomenades Studentenverbindung- esteses pels països germanòfils i conegudes pels seus tics conservadors, patriotes, cristians i fins i tot feixistes.

El provocador Moviment Identitari es considera hereu dels pensadors ultraconservadors del periode d'entreguerres i de la llegenda dels 300 espartans

El MI que utilitza com a símbol la lambda, una lletra de l'alfabet grec -en tribut als hoplites, una milícia ciutadana armada com a llancers i en formació de falange de l'antiga Grècia que portaven un escut amb una lambda-, contempla la identitat com un fet sanguini i afirma que “la defensarà de qualsevol agressió comunista, islamista o estrangera”. Sosté que la identitat europea està “amenaçada” per la “islamització” del continent i sobretot pel “racisme anti-blanc”. Afirmen que no estan en contra de les altres cultures i pobles, “però que cada poble s'ha de quedar on li correspon”: “Els xinesos a Xina, els senegalesos al Senegal o els europeus a Europa”. I a dins d'Europa “cada poble al seu territori”: “Alemanya pels alemanys, França pels francesos o Romania pels romanesos”.

El Moviment Identitari alemany pel centre de Berlín / Roger Suso

 

El recurs polític principal del MI és la provocació: pancartes en llocs simbòlics, pirotècnia i manifestacions -participar a les de Pegida per Alemanya- o accions com repartir salsitxes de porc i vi en barris amb presència de comunitat musulmana. Destaquen també pel seu impactant disseny corporatiu i imatge trencadora influenciats per les tàctiques de guerrilla urbana cultural amb accions publicitades, mediàtiques, visibles i picants que pretenen cridar l'atenció i donar-se a conèixer.

La Nouvelle Droite 2.0 ultraconservadora

El MI ha mogut el focus de la raça a la cultura. La supremacia blanca no és un principi sine qua non de l'ideari identitari, sinó la preservació de la cultura, tradicions i estil de vida “europeu” i l'oposició frontal al multiculturalisme. Això és el que des del MI s'anomena etnopluralisme, el reconeixement de la diversitat dels pobles però amb la característica que cadascun, sosté l'etnopluralisme, “ha d'estar delimitat bioculturalment per les seves fronteres geogràfiques i territorials, sense mesclar-se, assegurant la supervivència de tots els pobles”.

Un posicionament, cal dir-ho, influenciat per la Nouvelle Droite i les tesis d'Alain de Benoist i de Guillaume Faye encaminades en teoritzar la “revolució cultural de dretes” i el no-conformisme intel·lectual que beu de Carl Schmitt, Ernst Jünger, Julius Evola, Oswald Spengler, Nicolás Gómez Dávila o del rebuig al liberalisme, el parlamentarisme i l'igualitarisme que han recuperat actualment per autors i editors com Renaud Camus o Götz Kubitschek. Contràriament al moviment neonazi, el MI renuncien a la nostàlgia del Tercer Reich i a l'ideari nacionalsocialista i s'ancoren en les idees antidemocràtiques de l'anomenada Revolució Conservadora que va tenir el seu punt àlgid durant la República de Weimar, un moviment reaccionari, conservador i bismarckià. Una ultradreta no hitleriana. De fet, les idees polítiques de l'anomenada Revolució Conservadora no són independents a l'establiment del Tercer Reich. El nacionalsocialisme no es pot entendre sense la revolució conservadora i el moviment identitari no pot ser concebut sense el nazisme.

Amb una imatge renova i actes mediàtics i simbòlics el Moviment Identitari es posiciona al costat de les organitzacions islamòfobes i xenòfobes

El MI es presenta com “el defensor de la “cultura d'Occident” davant un enemic principal, l'islamisme. I aquesta combinació és la que han abraçat també partits ultradretans populistes com el Partit Popular Danès, el Front Nacional francès o Alternativa per Alemanya (AfD). El MI es considera a si mateix el braç activista de la nova ultradreta. Així, la ultradreta, rere la disfressa de MI, entronca dues idees bàsiques del feixisme europeu: el supremacisme blanc i el Türkengefahr, el perill turc, una imatge imperialista de l'Imperi Otomà present a l'Europa Central des del segle XV, que té com a màxima expressió el Setge de Viena de 1683, i que en definitiva representa la imatge de “l'enemic extern musulmà” que ara es personifica amb “el terrorisme de l'Estat Islàmic” i que abraça ara Pegida i la islamofòbia europea.

La nova imatge del jovent ultradretà

El MI com a nou branding de la ultradreta, el MI es presenta com una marca jove i no conformista, que encarna alhora la modernitat i el conservadorisme, la religió i el laïcisme, igual com intenten fer, sense massa èxit, les Joventuts Identitàries per Catalunya (JIxC), les joventuts de Plataforma per Catalunya o la Ligue du Midi, una agrupació identitària nord-catalana afiliada al Bloc Identitari. El seu lema: social, patriota i europeu. Social perquè abraça les tesis socialdemòcrates de nacionalització de certs sectors econòmics i productius privatitzats i advoca per fomentar l'Estat de benestar, encara que solament sigui pels “autòctons”. Patriòtic perquè fomenta el xovinisme i la recuperació de la sobirania adquirida per Brussel·les alhora que s'oposa a la banca i a les grans fortunes que evadeixen impostos. I europeu perquè en context de crisi i crispació social el MI s'erigeix en defensa de les classes populars a part de treure partit dels atemptats de París, Brussel·les, Magnanville i Orlando creant tensió i onejar la bandera del rebuig al diferent.

Nils Altmieks, cap del MI alemany amb Martin Sellner, cap del MI austríac, escoltats per un membre del servei d'ordre a Berlín / Roger Suso

 

Segons va revelar el diari austríac Der Standard, un dels nous discursos-força incorporats a l'ideari identitari és l'eurasianisme que propaga el Centre de Col·laboració Continental (CCC), una organització que fomenta la creació “d'un espai comú de Lisboa a Vladivostok” i que està reconeguda com a organització associada a la Universitat de Relacions Internacionals del Ministeri d'Afers Exteriors de Rússia. L'objectiu del CCC té l'objectiu “d'alliberar Europa de l'hegemonia dels EUA” i “evitar el 'gran canvi' de la població autòctona europea a través de la immigració massiva dels pobles no europeus”. Exactament amb la mateixa terminologia que el que s'adreça el MI. El CCC, amb seu a Munic, està dirigit pel jove rus-alemany Yuri Kofner i compte amb dos membres del MI entre els seus actius: l'austríac Maximilian Dvorak-Stocker i l'alemany Julius Schaad. També amb antic assessor del president de Lituània Algirdas Brazauskas, l'alemany-lituà i actualment simpatitzant d'AfD Algis Klimaitis, autor del concepte de continentalisme, com a programa de recuperació dels valors conservadors europeus i de la relació amb Rússia i de trencament de les relacions atlantistes.

Una campanya xenòfoba abraçada pels partits populistes ultradretans

Amb una campanya xenòfoba el Moviment Identitari europeu va donar-se a conèixer al gran públic, especialment a Àustria, França i Alemanya. Rere el lema de la campanya “Stop al Gran Intercanvi”, s'han mobilitzat desenes d'activistes identitaris contra la població migrada i nouvinguda. També contra els refugiats. La seva tesi diu que “l'Europa Occidental viurà un gran canvi cap al 2050, quan a través de la demografia la població autòctona [europea] quedarà desplaçada per una d'altra culturalment estrangera”.

El Moviment Identitari és el braç activista i juvenil d'una ultradreta autònoma però que té connexions amb Le Pen, l'FPÖ i AfD

A París s'han manifestat contra la llei del treball del govern de François Hollande, a Viena, contra les refugiades, i a Alemanya, amb la irrupció de Pegida, el MI s'ha solidificat, ha participat activament a les manifestacions del grup islamòfob a Dresden, Berlín o Frankfurt, i s'ha eixamplat i en gran part s'ha enxarxat amb AfD, seguint la influència del MI a Àustria, doblement nombrós i actiu i enxarxat al Partit Liberal d'Àustria (FPÖ), que recentment ha estat a punt de guanyar les eleccions presidencials. De fet, molts dels militants del MI alemany mantenen una doble militància a AfD, en concret a les joventuts del partit. Un cas destacable és el de Jannik Brämer, tresorer de les joventuts d'AfD i líder del MI a Berlín. De fet, és candidat per AfD a l'ajuntament del barri berlinès de Charlottenburg.

A Berlín, el MI es va donar a conèixer el 17 de juny de 2016, una data simbòlica de la història moderna d'Alemanya, per ser el dia l'anomenada Insurrecció del 17 de juny, una sèrie de vagues, manifestacions i protestes obreres que van tenir lloc aquell dia de 1953 a la República Democràtica Alemanya contra el govern arran d'una reforma laboral amb retallades salarials dictada per Moscou i que va ser esclafada per l'exèrcit soviètic. La marxa del MI pel centre de Berlín va comptar amb la participació i direcció del líder del MI austríac Martin Sellner, acompanyat del cap del MI a Alemanya, Nils Altmieks, i va aplegar a poc més d'un centenar de persones, entre les quals hi havia un parell d'antics militants de les joventuts del partit neonazi NPD ara militants identitaris, mitja dotzena de participants habituals de les concentracions de Pegida a Berlín i un parell de membres de la junta directiva de les joventuts d'AfD de la capital com Joel Bußmann -candidat a l'alcaldia a Mitte- i The-Hao Ha, d'ascendència asiàtica. Pel centre del Berlín les congregades del MI cridaven “Reconquista”, en castellà, fins que a pocs metres del Ministeri de Finances, un bloqueig antifeixista, va culminar, després dels parlaments identitaris, en la fi de la marxa dels ultradretans que diuen ser espartans.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: