La Nèmesi de Kant

“Caterètic: dit de la substància suaument càustica”. Els autors desentranyen el significat i les implicacions del concepte ‘postveritat’ i el naufragi intel·lectual del capitalisme real de cada dia. De Trump a Manuel Sacristán, de Placebo i Janis Joplin

Els últims anys, hem esdevingut testimonis d’un peculiar flux ascendent de la marea de la història. A la nostra vorera informativa de sorra digital i roques transnacionals, ens ha arribat, coincidint amb la plenamar trumpiana, el derelicte renovat del vaixell Pseudólogos, amb l’irracionalisme lluint al mascaró de proa. Sembla que fou Steve Tesich el primer que va utilitzar l’expressió postveritat, coincidint amb la nostra orgia olímpica (i la guerra civil afganesa, el conflicte als Balcans, a Geòrgia... i així fins a trenta guerres més). Més recentment, el blogger David Roberts la va reactivar, introduint-la en el joc de matrioixques mediàtiques global, però ha estat amb la victòria de Trump a les presidencials dels Estats Units i del Brèxit que el terme s’ha posat en primera plana dels principals rotatius i ha passat a ser una expressió de moda. Postveritat va ser la paraula de l’any 2016 segons Oxford Dictionaries. Ah, molt bé.

Manuel Clavero


Què és això de la postveritat? No en teníem prou amb el relativisme postmodern? Per què emergeix ara? Ens explica un fenomen nou? Massa preguntes, hora d’anar a la Viquipèdia: “És el substantiu que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals”. Vaja, quin desencís... No sembla que ens aporti gran cosa. O haurem de parlar de postveritat per referir-nos al proselitisme religiós, la propaganda de Goebbels, el màrqueting social i, en general, la munió d’estímuls que ens travessen cada dia i per tots els canals possibles per encadenar-nos, com una mercaderia més, a la resta de mercaderies que configuren el capitalisme real? Per cert, ja és hora de parlar de capitalisme real per equiparar-ho a l’ús de socialisme real: “Ens venguéreu la moto i, finalment, resulta que aquest engrut és el capitalisme real”; “els experiments totalitaristes de lliure mercat acaben en capitalisme real”; “la Troika és el politburó del capitalisme real”; “la mà potser és invisible, però el capitalisme és ben real”, etc.

Tornem a la postveritat. En el fons, l’onada que la precedí és el populisme del segle XXI. El debat al voltant del populisme és força interessant (de dretes i/o d’esquerres, l’ús del discurs des d’una perspectiva neoconstructivista o postmarxista, els vincles i les repulsions entre populisme i construcció d’un demos republicà, etc.), però no és l’objecte d’aquest pamflet. Dels governs populars llatinoamericans, ara en declivi, al Front Nacional, Syriza, Alba Daurada, Beppe Grillo o Podemos, l’establishment s’ha anat sentint progressivament més incòmode, però no ha perdut la sensació de tenir la paella pel mànec i el planeta per la gola. Ara, amb Trump a la Casa Blanca i Boris Johnson cantant “Song to say goodbye” de Placebo al ritme de “Farewell song” de Janis Joplin, resulta que tot el que diuen és postveritat, és a dir, que tot el discurs públic ha esdevingut mentida de la nit al dia.

Deixarem per a un article l’anàlisi de l’ús que fa el neoliberalisme del beneït neologisme com a pantalla econòmica. Tractem d’acabar denunciant la hipocresia vestida de discurs-d’acadèmic-progre-concernit que suposa parlar de la mentida, la racionalitat, la responsabilitat i altres termes tan menystinguts per part dels crítics mainstream de Trump. Realment, no creuen que digui mentides. De fet, els fa tanta por que compleixi el que diu i se senten tan impotents, que només els queda el recurs d’acusar-lo de boig i de mentider. Ara, sembla que preocupa que, al capdavant del país on el creacionisme s’ensenya a l’escola, hi hagi un negacionista del canvi climàtic. Evidentment, és molt preocupant, però no podem callar davant la impostura dels escandalitzats d’última hora, dels que ens diuen que la veritat és massa important i, tanmateix, no deixen de comerciar amb ella.

Nogensmenys, el capitalisme filisteu fa més d’un segle que es regeix pel criteri de la postveritat.

Ja és hora de parlar de ‘capitalisme real’ per equiparar-ho a l’ús de ‘socialisme real’

Quanta postveritat hi ha darrere la cobertura mediàtica de la guerra a Síria, Abu Ghraib, les escoltes de Fernández-Díaz, els informes policials per encàrrec, l’Inda, el Marhuenda o la Rahola, la criminalització de la pobresa, el discurs austericida, el Premi Nobel a Obama, la recent re-re-reprecarització il·legal i retrospectiva dels joves recercadors, el capitalisme de rostre humà, l’ajuda al desenvolupament, etc.?

Des de la indexació d’articles científics fins al titular més groguenc, passant per les línies editorials dels grans mitjans, la veritat ha esdevingut una mercaderia més. Però, podria haver estat d’una altra manera? El capitalisme no consisteix precisament en la dissolució de tot contingut vinculant?, de tot criteri? El desenvolupament del capitalisme no podia portar sinó a la fetitxització de la veritat; i la postveritat n’és un pas més. Un aspecte positiu: sembla que el fetitxe ja té nom, comencen a auscultar-se els ídols i es posa de manifest la seva buidor. L’aspecte negatiu és que, precisament, com que tot val, doncs, això també; la història es repeteix com una farsa i el rei del món és un pallasso, encara que soni com un tramp és més aviat un august, i, excepte alguns indignats, la resta es fa un fart de riure amb l’espectacle.

Acabarem amb una citació que, per algú, potser sembla una provocació trumpiana: “A mi, el criteri de veritat de la tradició del sentit comú i de la filosofia m’importa. Jo no estic disposat a substituir les paraules vertader i fals pels mots vàlid/no vàlid, coherent/incoherent, consistent/inconsistent. No, per a mi, les paraules bones són vertader i fals (...). Els d’allò vàlid/no vàlid són els intel·lectuals (...), paios que no són seriosos” (Manuel Sacristán, 1979) [Entrevista per a ‘El Viejo Topo’ a càrrec de Jordi Guiu i Antoni Munné publicada per primer cop el 1995].
 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: