“No és possible viure una relació amorosa i no tenir contradiccions, per més feminista que siguis”

Parlem amb la poetessa Mari Luz Esteban sobre la seva última obra, el poemari ‘La mort de la mare em va fer més lliure’, i recuperem conceptes recollits al llibre anterior, 'Crítica del pensamiento amoroso'
05/10/2016

Fa temps va publicar la Crítica al pensamiento amoroso. Té els cabells de plata, llavis vermells, una posició serena, l’esquena erecta. Té la carrera de medicina i la carrera d’antropologia; té un fill. En una entrevista que li van fer a la revista Píkara arran de la publicació del seu assaig, Mari Luz Esteban va deixar clar que una cosa és l’amor romàntic i l’altra el pensament amorós. El pensament amorós engloba alguna cosa més que la idea de parella heterosexual monògama a la qual ens aferrem o contra la qual lluitem. L’amor romàntic el va inventar la burgesia fa un parell de segles; el pensament amorós és anterior i és el que obliga les dones a estimar per sobre de totes les coses (a estimar pares, marits i fills, a cuidar, a ser complementària enlloc d’essencial). Parlem del poemari que ha sortit de la impremta fa poc, ‘La mort de la mare em va fer més lliure’, traduït per Ainara Munt Ojanguren i publicat gràcies a la simbiosi entre Pol·len edicions i l’editorial basca Pamiela Etxea.

/ Júlia Bacardit


Com a antropòloga, un dels seus gèneres preferits és l’entrevista de personatges –la seva Crítica, de fet, partia d’entrevistes sobre l’amor fetes a dones. La Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx està en vies de fer el mateix, un llibre d’entrevistes sobre l’amor explicat per primer(es) person(es), tant homes com dones. Mentre conversem, Mari Luz m’urgeix a llegir l’entrevista que João França va fer a la sociòloga Maria Jesús Izquierdo pel Diario.es. Li pregunto quina diferència hi ha entre la Mari Luz que escriu teoria social i la Mari Luz poetessa. Em respon –i m’insinua que això ho ha respost mil vegades– que aquest poemari és complementari a la seva Crítica, una via per desvelar les seves pròpies contradiccions. Contradiccions com ara aquestes:

JO TAMBÉ
he retardat el meu plaer
més d’una volta
en nom de la Relació
[...]

JO TAMBÉ
he estat usuària de cibersexe
les nits solitàries
jo també he après a omplir a base de sexe
el meu buit.

“En aquesta societat, no és possible viure una relació amorosa i no tenir contradiccions, per més feminista que siguis”, em diu. Amor i sexualitat, llibertat i dependència (de la mare i del pare, també dels amants), amistat. La mort de la mare es reflecteix a les arrugues del seu cos, l’obliga a renéixer, a reanomenar la realitat.

I ara que la mare ja no hi és, i ara que va envellint, 
cada dia després de dutxar-se veu el cos al mirall.
Menteixen aquells que diuen que nasqué d’ella, va 
vers ella, vers el no-res.

Ens remet a la vellesa i la mort, però també a un nou camí i una metamorfosi. “M’interessava donar lleugeresa a la vida. M’interessava plasmar el tema de la dependència amorosa i la llibertat i ho he plasmat reflectint-me a mi com a filla i com a mare”, m’explica. Però, al seu poemari, no només hi ha paternitat i maternitat (l’èuscar, llengua original del poemari, no distingeix entre l’una i l’altra), sinó que es tracta d’alleugerir l’amor que sent pels seus amants i també el que sent pel seu fill. Molts dels seus poemes són escenes quotidianes. “Volia fer pensar la gent a través de les meves experiències”, em diu. Poesia per pensar. El pròleg del poemari, de la mà de Sònia Moll –escriptora i columnista de la Directa–, m’ha fet pensar en filosofia existencial. Mari Luz Esteban em confessa que ja no sap on acaba el que volia expressar quan escrivia i el que vol expressar actualment. “Quan escrivia, pensava moltes coses, però moltes altres coses les he reelaborat després”. Una d’aquestes escenes quotidianes planteja una maternitat possible. Es projecta una pel·lícula en què la mare abandona el seu fill per necessitat. El fill plora davant de la pantalla i la mare li diu que amb l’amor no n’hi ha prou:

...[el fill] ha entès (i espera que
també hagi oblidat) que, com la protagonista de la
pel·lícula, la seva mare també és d’aquelles que són elles abans que ningú.

Totes les mares són així, Mari Luz? “No, la maternitat no és una cosa homogènia. Depèn de les edats, les cultures, la classe social. Jo parlo d’una possibilitat. M’interessava plantejar-ho perquè la ideologia hegemònica ens diu el contrari, que una mare sempre posarà la seva criatura per davant”. Hi ha mares deprimides, mares que sovint es penedeixen de ser mares o mares que són felices de ser mares, però que, a part de ser mares, són i volen ser alguna cosa més (volen continuar sent elles mateixes, per exemple).

Tant
Que no lliguen,
diuen amics i coneguts,
però durant cinc fructífers anys
s’estimaran,
tant,
que s’aprovisionaran d’amor
per distanciar-se l’un de l’altre
i seguir el seu propi camí.

L’absència dels amants a estones li crema, però resol que les coses, més que tenir un sentit concret, senzillament passen. I aquest passar és lleuger i és, precisament, el que constitueix l’experiència de viure. Des d’un punt de vista teòric, el feminisme ha tractat molt el tema de l’amor i la maternitat.  Un dels temes que més ha desenvolupat Esteban en la seva Crítica ha estat la centralitat de l’amor en la vida de les dones: analitza la manera com hem estat educades i especifica que ens han preparat per viure –sobretot– al voltant i de cara a l’amor perquè l’amor (romàntic, però també maternal o filial) sigui la base de les nostres vides. Però l’amor, com va dir Mari Luz al seu fill aquella tarda de diumenge davant la pantalla, és insuficient. “Probablement, és més important la justícia o la solidaritat que l’amor”, em diu ella, i això ens condueix a parlar sobre solidaritat femenina, sobre l’amistat. “El suport mutu (ara està escrivint sobre el suport mutu entre dones) és molt important a la vida, però no es fa el salt a la teorització. Els llibres d’amor i maternitat omplirien una sala, però els llibres escrits sobre l’amistat caben tots en una taula”.

L’amor romàntic el va inventar la burgesia fa un parell de segles; el pensament amorós és anterior i és el que obliga les dones a estimar per sobre de totes les coses

L’amistat, si es representa, sol ser masculina. La poetessa em fa veure que els mitjans acostumen a reflectir més l’amistat o la camaraderia masculina que no pas el vincle d’amistat entre dones, que, com molt bé m’incita a veure, és una qüestió empírica comprovable. “La majoria de nosaltres tenim amigues i, quan canviem de parella, solem mantenir les amigues. L’amistat i la solidaritat femenines no es veuen i no crec que sigui casual. Suposo que no ha interessat mostrar-les”. Mari Luz Esteban va més enllà i apunta com es defineixen l’amor i l’amistat i com es delimiten, sobretot a partir de l’edat adulta. “A la nostra societat, l’amor es jerarquitza, no es vol equiparar l’amistat a les relacions de parella. Hi ha gent que ho viu de manera barrejada, però la cultura t’empeny a separar-ho molt bé. A la primeria de l’adolescència, la millor amiga o el millor amic té connotacions sexuals. Quan ho veus des de fora, t’adones que les relacions d’amics entre nens i nenes tenen un punt d’enamorament”. La poetessa explica que sexualitzem la relació de parella i dessexualitzem totalment les relacions d’amistat i que la frontera es fa més ferma a mesura que ens fem grans i la cultura pressiona.

'La mort de la mare em va fer més lliure'
Autora: Mari Luz Esteban
Editorial: Pol·len Ed. i Pamiela etxea
Traducció: Ainara Munt Ojanguren


“Les relacions heterosexuals s’han fonamentat sobre papers molt diferenciats i la seducció s’ha entès des d’aquí. Hem de veure si, en la transició cap a una societat realment igualitària, el que ens agrada i el que no ens agrada (el que la cultura ha dictaminat que ens ha d’agradar o no d’un home o d’una dona) es mantindria. Jo crec que caldria reinventar el que ens agrada i el que no ens agrada, però no crec que entre persones igualitàries desaparegués la màgia de la seducció i l’enamorament. Prèviament, ens hem de desfer de la tradició, això sí: s’insisteix molt, per exemple, que a les dones ens agraden els homes dolents. Ens agraden els dolents? Potser per una estoneta, però no per conviure-hi!”.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: