“No som malalts ni persones irresponsables”

Charles Fotso, activista albí
05/04/2017

En determinats països de l’Àfrica, encara preval la idea que ser albí o albina és una maledicció. Passa a Tanzània, a Malawi i a les tres províncies orientals del Camerun, on les persones afectades per aquest desordre genètic són assassinades o objecte de tràfic per fer rituals esotèrics. Charles Fotso va tenir la fortuna de néixer en una família de la tribu bamileké, originària de la zona occidental del país, on, tot i les dificultats per ser acceptat, l’albinisme no té les mateixes connotacions. Gràcies a aquest fet, ha pogut explicar el fenomen i, des de l’any 2005, moment en què es va establir a l’Estat espanyol, promou campanyes per a l’eradicació de la persecució de les persones albines al continent africà. Fotso participa a l’Associació d’Ajuda a persones amb Albinisme (ALBA), imparteix xerrades i impulsa projectes de sensibilització social, com el documental Black man white skin (Home negre, pell blanca), un altaveu a través del qual aquest economista de 28 anys dóna a conèixer les particularitats d’un trastorn que produeix greus problemes a causa de la reducció del pigment melànic a la pell, el cabell i els ulls.

/ ÁLVARO MINGUITO


Què recordes de la teva adolescència a Yuandé, la capital del Camerun?

Va ser complicada. No entenia per què els meus companys de classe em rebutjaven, m’escopien o no volien asseure’s al meu costat. Em sentia com una taca de llet enmig d’un cafè. També m’entristia que l’escola no actués per evitar-ho. Suposo que, com que érem pocs, creia que no representàvem un problema. Sort de la meva família, que va donar-me força per afrontar la situació.


A les tres províncies del nord del país, en canvi, la persecució és molt pitjor. Com s’explica?

L’albinisme s’interpreta de manera diferent a cada zona. Així com al poble on vaig néixer se’ns tracta d’àngels que transmetem bona energia, al nord, el rebuig és terrible. Potser té relació amb el contrast de pell perquè, allà, els negres són molt negres. Tenen la creença que som una maledicció i, quan se’ns rapta, se’ns qualifica de zeru, zeru, que significa fantasma. Fins i tot, en alguns territoris, les dones són violades per homes amb sida perquè creuen que així es poden curar; o, quan naixem, les mares ens maten o ens llencen al bosc per evitar ser assenyalades.


També s’utilitzen algunes parts del cos per fer pocions suposadament curatives. Com es pot combatre això?

Cal una estratègia adreçada a les noves generacions. És possible que els pares i els avis no canviïn d’opinió, però la joventut pot ser receptiva i desmuntar aquest estigma tan pervers. Després, s’han d’adoptar mesures, que només arribaran quan les institucions tinguin una pressió al darrere que les obligui a respectar els nostres drets i eradicar les màfies que es lucren amb el tràfic d’albins. De moment, estem en un cercle viciós, com succeeix amb la droga o l’alcohol: els qui han d’acabar amb el tràfic són els primers interessats que es mantingui... perquè hi ha persones de l’administració implicades.


Fa dotze anys que vius a l’Estat espanyol. També hi ha prejudicis respecte a l’albinisme?

Com a màxim, et veuen com algú exòtic; i és millor això que no pas que t’agredeixin. Ara bé: caldria explicar que l’albinisme és una alteració genètica que provoca greus problemes de pell i visió. Molts pares ho ignoren i, per la falta de melanina, els seus fills han de ser curosos per no contraure càncer de pell i tenen un nivell de fotofòbia molt elevat, amb un grau de visió que mai no supera el 20%.


No es coneixen aquestes afectacions?

El repte és evitar que se’ns tracti com a discapacitats o mones de fira. No som malalts ni tampoc persones irresponsables que ignoren els seus problemes, sinó que, com qualsevol altre col·lectiu, tenim unes circumstàncies específiques a les quals ens hem d’atenir. Hem d’explicar-ho perquè, d’altra manera, correm el risc de perdre l’autoestima i que la gent no ens entengui. A les xerrades en què participo, ho veig claríssim: cadascú té les seves limitacions, però, compartint-les, podem esvair prejudicis i assentar les bases per a una societat on tots puguem conviure amb normalitat.


Quins projectes personals t’agradaria impulsar?

La meva idea és treballar perquè, a l’Àfrica, les persones amb albinisme tinguin recursos, ja que a la majoria els falten ulleres de sol, gorres, cremes i vestimenta per prevenir les cremades. A través del funcionament en xarxa, podem ajudar-les i fer que siguin visibles pel conjunt de la societat, cosa que ajudarà a frenar la discriminació.


Amb això, n’hi hauria prou?

És evident que no. Després, cal sumar esforços per canviar la idea preconcebuda que els líders regionals traslladen a les seves comunitats i, paral·lelament, perseguir, denunciar i jutjar els qui trafiquen amb els albins i practiquen la bruixeria. Les dues coses van aparellades, ja que, si la població pren consciència, les màfies es quedaran sense clients. Encara som a la fase en què els governs han d’admetre el problema i adoptar mesures contra la persecució de què és víctima la població albina. Queda molt camí per recórrer.


*Article publicat al número 428 de la Directa. Subscriu-t'hi!

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: