Nosaltres, els grans, des de l’arrogància

L’autora ens explica el funcionament d’un informatiu destinat a l’audiència infantil i reflexiona sobre la necessitat d’aquests espais a les televisions públiques, una praxi generalitzada des de fa dècades a diversos països d’Europa

Nens i gats omplen la xarxa. I ens fan exactament la mateixa gràcia. De fet, sembla que només n’esperem això, d’uns i altres, que ens facin gràcia.

/ MARC VERS

 

Els vídeos de criatures que corren per les xarxes socials no busquen la nostra admiració, sinó el nostre somriure. Canten, ballen, cauen, expliquen acudits o ens imiten. I ja.

El patró es repeteix en la majoria de programes televisius. Nens i nenes que parlen sobre conceptes dels quals no tenen ni idea. Riem. Nens i nenes que conviuen en una espècie d’escola bressol televisada. Riem. I així, anar fent.

Poden ser formats interessants, d’acord. Però reiterats. Formats d’adults dirigits a adults on els nens són subjectes passius. Subjectes per ser observats des de l’arrogància dels grans. La nostra. Si no n’esperem més... no hi haurà més.

De sobte, un informatiu infantil. Heretgia. Infants –etimològicament, “els que no parlen”– que parlen. I no només això. A sobre, saben de què parlen. I ens ensenyen. I s’expressen. I entenen. I participen. I aprenen. I decideixen.

Saben que n’esperem més... I ens regalen més. Ens sorprenen amb més.
 

Entendre, conèixer i fomentar l’esperit crític

Bona part dels informatius infantils europeus tenen 30, 40 o 50 anys. Els espectadors que els segueixen són fills –i en alguns casos, nets– d’antics espectadors. Ningú ja no qüestiona la seva existència. Aquí, a hores d’ara, gairebé mai passa. Però l’InfoK només s’emet a Catalunya. No hi ha cap altre informatiu infantil en tot l’Estat espanyol. Fa anys, Canal Sur ho va intentar. Sense èxit.

I aleshores, arriba la més absurda de les preguntes: “Això interessa als nens?”. Algú ha preguntat mai si “això interessa als adults?”. Dependrà dels interessos de l’adult. Dependrà dels interessos del nen o la nena.

Al llarg dels 16 anys que l’InfoK fa que està en antena, pocs temes han motivat tant als seus espectadors –d’entre 9 i 12 anys, la majoria– que el de les persones refugiades. Ho diuen les enquestes que passem a les escoles. Ni videojocs, ni estrenes de pel·lícules, ni un hipopòtam que ha nascut a l’altra punta del món. La indignació pel que els passa a aquestes persones que intenten arribar a Europa ho ha eclipsat tot. Sorpresa!

La pobresa energètica, l’assetjament sexual, el conflicte àrab-israelià, el bullying, les eleccions, les mines de coltan o la fusió de dues estrelles de neutrons. Per què no? Entendre el món. Apassionar-se pel món. Per què no?

Es pot explicar tot, però no ensenyar-ho tot. Algunes imatges, per això s’eviten en aquest tipus d’informatius, fereixen. Entendre o conèixer, no. Al contrari. Entendre tranquil·litza. Ajuda. Enriqueix. I serveix per fomentar l’esperit crític.
 

I cal? Sí, cal.

Sempre? No, no sempre. No és necessari posar l’accent sistemàticament en les guerres, en els atemptats, en allò que ens fa patir.

I quan cal? Sobretot, quan, gràcies a aquesta actualitat, podem aprendre alguna cosa que podem guardar i utilitzar més endavant, en créixer. Si hi ha una manifestació i ho aprofitem per recordar quines són les primeres i més importants de la història. Si és Tots Sants, Dia dels Morts, i aprenem a gestionar la mort d’un ésser estimat. Si es produeix un atac químic a Síria i, en comptes de veure’n imatges, descobrim la Convenció de Ginebra i les normes que, a vegades, els adults, tot i passar-nos el dia donant lliçons, no seguim.

I quan cal, també? Doncs quan aquella notícia s’ha convertit en un fet tan cabdal que envaeix tots els àmbits. Notícies que inevitablement veurem a la televisió, sentirem a la ràdio o intuirem a través del nerviosisme de qui ens envolta. Els nens i nenes, sobretot els de l’edat InfoK, no són cecs ni sords. O algú creu que no van assabentar-se dels atemptats de Barcelona i Cambrils? O algú creu que no van assabentar-se del referèndum i del que hi va passar? Preferim que es quedin amb una informació no pensada per a ells? Una informació plena d’imatges que fan mal? Plena d’explicacions que no s’entenen?

No. I és així com, cada dia, l’InfoK avança: “Com es forma un huracà?”, “Per què ens enrampem més quan bufa vent sec?”, “Quines preguntes filosòfiques, avui que és el dia de la filosofia, us inquieten?”, “Incendis a Galícia, què fer quan hi ha un incendi i com prevenir-lo?”, “Què és el terrorisme? Què és la por i per què serveix? Hi té alguna cosa a veure, l’Islam?”, “Dia de les Biblioteques, moment per viatjar a Alexandria”, “Què és la Constitució, el Congrés o el Parlament?”, “Per què la regla s’avança cada vegada més?”, “Els avis i l’Alzheimer”, “Què són les fake news i com les podem descobrir?”, “25 anys sense Freddy Mercury, un geni de la música”, “Disfresses sexistes per Carnestoltes?”, “Avui és l’aniversari de la Revolució Russa”, “Per què celebrem el dia del número Pi?”, “El 8 de març, sortim a buscar carrers amb nom de dona i és un desastre”, “La història de la Terra resumida en l’extensió d’un camp de futbol”, “Què és la transsexualitat i per què aquest autobús és tan polèmic?”, “La gastronomia de la castanyada”, “Quina diferència hi ha entre el fred siberià i el fred polar?”, “Qui són els inuits i quin problema tenen?”, “Ha mort Leonard Cohen. L’escoltem?”, “El dia internacional de l’Holocaust”, “Hi ha hagut un accident d’avió, però, són segurs els avions?”, “Especial sobre abusos sexuals: si un secret ens fa patir, l’hem d’explicar”...

I la política? Ai, la política! Tots els informatius infantils en parlem, amb naturalitat, quan és notícia. I Catalunya, és notícia. Els informatius infantils del Regne Unit, França, Alemanya, Austràlia, Estats Units, Països Baixos... parlen del que hi està passant. És clar, que en parlen. I ho fan amb atreviment i regularitat. Sense por. Aquí, en canvi: polèmiques artificials i constants. Polèmiques provocades per dues cosmovisions oposades que ni s’intueixen l’una a l’altra. I també, sobretot, provocades per una falta de cultura de l’informatiu infantil i una dosi cada vegada més gran de mala intenció.

I així estem. Escrivint sobre la necessitat de tenir un informatiu infantil.

I quan els adults acabem de debatre tot això, recordarem que el dret a la informació forma part de la Convenció dels Drets dels Infants. I que els drets no es donen, es tenen. I despertarem, de nou, de la nostra arrogància.
 

Article publicat al número 443 de la 'Directa'

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: