Noves lluites a la Turquia de la revolució fracassada

En un context d’acostament entre l’Estat turc i la UE, les autores revisen les tècniques repressives usades pel govern liderat per Recep Tayip Erdogan. Ho fan des de la perspectiva de l’activisme posterior a la revolta del parc Gezi que va tenir lloc l’any 2013

Si la revolta de Gezi va ser una revolució fracassada, ara mateix, Turquia està vivint les condicions apocalíptiques d’una contrarevolució. En pocs mesos, tres atemptats a la capital del país han provocat gairebé 200 morts: les polítiques del poder tenen un preu molt alt per a la població. Aquestes morts mostren el fracàs de l’Estat turc a l’hora de gestionar la situació internacional i també el descontentament intern. Per resoldre aquests problemes, l’Estat ha trobat una solució: augmentar la repressió.

Lluís Ràfols

 

Un sistema repressiu del primer món

L’animadversió de l’Estat turc envers el moviment d’esquerres no ha canviat gaire respecte al clima posterior al cop d’estat de 1980. Però sí que han canviat els mètodes repressius. Es pot dir que el govern va fer una bona lectura després de la revolta de Gezi i va integrar totes les eines necessàries a la seva política de prevenció repressiva d’un altre aixecament popular. El control de l’accés a Internet i les xarxes socials és una de les seves estratègies.

Després de la revolta de Gezi, el govern d’Erdogan va integrar totes les eines necessàries a la seva política de prevenció d’un altre aixecament popular

Persones d’arreu del món es van assabentar del bloqueig de l’accés a YouTube a Turquia durant el 2008 i el 2009. Però ningú no sap que, ara mateix, l’Estat no posa aquest tipus d’obstacles, fàcilment superables, perquè pot utilitzar els mecanismes propis de YouTube per eliminar continguts. Quan mirem les dades dels informes de transparència de Google, veiem que Turquia és el segon país que fa més demandes d’eliminació de continguts, just després de Rússia, però supera tots els països a Twitter, segons les dades d’aquesta xarxa social. El fet que països com la Xina i l’Iran no apareguin en aquestes estadístiques assenyala una realitat molt important: l’Estat turc no usa tècniques pròpies dels països obertament opressius, sinó estratègies semblants a les emprades pels països del primer món. Turquia representa el pitjor de l’autoritarisme postmodern i postindustrial, però compleix els requisits mínims per mantenir una aparença democràtica.

El trencament entre govern i gulenistes

Avui, a Turquia, la llibertat d’expressió és el tema més contestat i que provoca més reaccions. L’apropiació governamental del diari opositor Zaman, un dels més grans del país, va provocar respostes internacionals. Però cal recordar que els propietaris del diari són una secta, els gulenistes, socis del poder polític fins al 17 de desembre de 2014. Amb mecanismes similars als usats per l’Opus Dei, aquest grup vol aconseguir el poder mitjançant l’ocupació de les places importants a les institucions administratives, sobretot les relacionades amb els mecanismes de repressió, com la força policial i judicial.

L’Estat turc no usa tècniques pròpies dels països obertament opressius com la Xina o l’Iran, sinó estratègies semblants a les emprades pels països del primer món

També cal recordar que els gulenistes van tenir un paper molt important, més que el del partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), en la repressió de la premsa; en alguns casos, fins i tot contra els desitjos d’aquest partit. El cas més important d’aquella època va ser l’empresonament del periodista Ahmet Şık pel seu llibre İmamın Ordusu (en català, L’exèrcit de l’imam), en què investigava l’organització dels gulenistes dins la policia. El desacord entre ambdós sectors es va convertir en una guerra quan l’Estat va tancar els cursos extraescolars, que suposaven una gran part dels ingressos de la secta. Com a reacció, els gulenistes van difondre proves de la corrupció dels ministres i d’Erdogan. El públic va poder escoltar les converses entre el president i el seu fill sobre com rebre els suborns. Llavors, el govern va bloquejar YouTube per impedir la difusió de les gravacions i va acusar els gulenistes de conspiració.

Lluita per controlar la informació

La guerra entre el partit i la secta és temporal, o almenys recent, mentre que la repressió dels mitjans de comunicació d’esquerres és permanent. Per exemple, un dels portals informatius més importants, Sendika.org, ha de canviar el seu domini constantment per evitar els bloquejos. També han tingut lloc casos tan greus com la detenció de dos periodistes, Can Dündar i Erdem Gül, per publicar una notícia que vinculava Turquia al transport d’armes destinades a l’oposició siriana. L’Estat va rebutjar les acusacions, però, alhora, va iniciar un procés jurídic per revelació de secrets estatals. Afortunadament, el Tribunal Constitucional va ordenar l’alliberament dels dos periodistes. Poc després, Erdogan va declarar que havia deixat de respectar el tribunal per aquell veredicte.

Avui en dia, l’AKP necessita més que mai el control dels mitjans de comunicació. La causa és la guerra al Kurdistan turc. Els tocs de queda i les morts de civils són incidents molt greus i difícils de justificar, tant a l’interior del país com davant la comunitat internacional. Per aquest motiu, el govern no vol periodistes a la zona en conflicte: ho exemplifica la detenció de tres periodistes de Vice, perseguits malgrat que eren estrangers. Al final, Jake Hanrahan i Philip Pendlebury van ser expulsats, mentre que Mohammed Resool, un kurd iraquià, va ser retingut a la presó durant 131 dies acusat de terrorisme.

Com a activistes de Turquia, sabem que aquesta mena de repressió contra els mitjans de comunicació no s’exerceix només amb la força bruta, sinó també amb l’amenaça econòmica. Durant els seus tretze anys al poder, l’AKP ha construït una xarxa corporativista. Una part molt important del seu discurs és el desenvolupisme: l’Estat està disposat a invertir en grans projectes d’infraestructura, d’energia i urbanístics. Per poder accedir als fons públics, les companyies han de tenir una bona relació amb el partit del govern.

Desenvolupisme i pactes amb la UE

Una pràctica molt obscena de les grans corporacions és comprar els mitjans de comunicació, com els diaris o els canals de televisió, per fer emissions favorables a la política del govern. Una bona eina per visualitzar els vincles entre corporacions, mitjans i Estat és el web creat per activistes Mülksüzleştirme Ağları (Xarxes de Despossessió, amb l’adreça mulkuzlestirme.org). Els documents que difon revelen la relació entre els propietaris de mitjans de comunicació i els grans projectes urbanístics o de construcció d’infraestructures. Les proves de suborns publicades pels gulenistes demostren la veracitat d’aquests lligams.

Hi ha una correlació considerable entre la llibertat d’expressió i dos grans temes importants per als activistes: el medi ambient i el dret a la ciutat. Perquè l’oposició ciutadana sigui forta, és imprescindible tenir una premsa independent i crítica. Cal esmentar que aquests temes sempre han estat prioritaris, també per l’activisme previ a l’esclat de Gezi. La diferència rau en les tècniques de resistència i d’organització emprades. Eines com direncevre.org (El medi ambient resisteix) i mulkuzlestirme.org aporten recursos importants. I la plataforma Defensa de la Ciutat (Kent Savunması) continua aturant les obres il·legals dels plans urbanístics, de la mateixa manera que els veïns afectats lluiten contra els projectes de construcció de preses hidroelèctriques.

Per aquest motiu, cal convertir l’estratègia de la resistència interna en una lluita internacionalista i construir nous fronts de contrapoder

Els i les activistes estan lluitant en un ambient cada dia més hostil. Cada atemptat que vivim implica l’establiment de l’estat d’excepció amb més freqüència. Un exemple d’això va ser la reacció oficial davant una declaració de pau formulada per més d’un miler de docents, que van demanar que s’aturessin les operacions al Kurdistan turc. El Ministeri de Justícia va denegar la demanda de la fiscalia d’iniciar un procés judicial per insults a l’Estat i va aconsellar procedir amb l’acusació de suport al terrorisme.

Les negociacions sobre l’entrada de Turquia a la UE havien quedat suspeses, però la situació dels refugiats i la proposta del govern Erdogan de retornar (és a dir, expulsar) els que són rebutjats per la UE pot establir una relació més propera entre ambdós actors. L’AKP considera que aquestes negociacions legitimen la repressió interna, la guerra contra el poble kurd i la transgressió de la llibertat d’expressió. La UE té tanta por de la immigració que esdevé còmplice de l’Estat turc quan aquest reprimeix l’oposició popular interna.

En resum, l’espai activista revolucionari continua viu al país, encara que estigui sota una situació més repressiva. Però les lluites mai no estan desconnectades dels esdeveniments que tenen lloc fora del país, especialment dels que ocorren als països europeus.

Les lluites mai no estan desconnectades dels esdeveniments que tenen lloc fora del país, especialment dels que ocorren als països europeus

Per això, es fa necessària una oposició popular sense fronteres. A part de les accions solidàries a Europa, cal investigar com es donen suport mutu els poders globals. Només així, podrem convertir l’estratègia de la resistència interna en una lluita internacionalista i construir nous fronts de contrapoder.

*Baybars Külebi i Pelin Doğan són activistes a @occupygezi_bcn

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: