Impressions

Obrir la cultura a la gent

15/06/2016

El titular que va deixar Albert Serra a l’entrevista que Andreu Barnils li va fer a Vilaweb, “Ken Loach és un paio d’extrema dreta”, em va suposar una alenada d’aire fresc. El caràcter provocador de Serra no ha d’amagar les veritats que diu tot sovint. En aquest cas, la detecció de les trampes de certa creació artística que pretén viure del compromís social, però que, en realitat, tal com el mateix Serra argumenta en aquesta entrevista, potser només reprodueix esquemes d’un llenguatge de mercat (en aquest cas llenguatge cinematogràfic) basat en les convencions i l’statu quo que en principi pretén criticar. En efecte, l’obra recent de Loach té algunes pel·lícules que pateixen d’aquest mal, que, segons com, és molt més greu que el que hi pugui haver en les estratègies diguem-ne sobreconvencionalitzades d’un blockbuster de Michael Bay (un director hipertròfic difícilment no enganya ningú). No es tracta en absolut de menysprear el cinema de compromís social des de cap ínfula postmoderna, només faltaria. Es tracta de defensar que la creació compromesa no tracti el públic com fa qualsevol producte cultural prefabricat, és a dir, que no el tracti com si fos un ramat.

També és veritat que Serra està en una posició en què pot dir el que vulgui, i en canvi jo, que sóc ben terrenal, no (qui s’atreveix a ser Albert Serra, a banda d’ell mateix?). Així que matisaré que, per ser justos, en cinema hi ha exemples encara més evidents que el de Loach. En aquest sentit, fa unes setmanes va arribar a la cartellera el darrer film de Michael Moore, Where to Invade Next. Moore és un cineasta del qual poca cosa podrem salvar, tret, tot i que també estaria d’acord amb qui ho posés en dubte, algunes de les seves bones intencions. Heus aquí com, a Where to Invade Next, té la barra de mostrar l’Europa d’avui en dia com un paradís de l’estat del benestar. Encara que ho faci per comparar-ho amb el sistema encara més liberal nord-americà, aquesta estratègia és una presa de pèl tant per als espectadors d’aquí, que pateixen de viu en viu les retallades neoliberals, com per als d’allà, que, si estan mínimament informats, es posaran les mans al cap. En efecte, el didactisme afectat i a cop de demagògia de Moore cerca un tipus d’espectacularitat i un tipus d’efecte automàtic que té poc a veure amb el compromís i té molt a veure amb qualsevol campanya publicitària del món amb el qual estem d’acord que no estem d’acord.

El didactisme afectat i a cop de demagògia de Moore cerca una espectacularitat que té poc a veure amb el compromís

Si traslladem aquests mecanismes viciats cinematogràfics a un terreny (difús però interessant) com és el de les polítiques culturals en general, ens adonem que ens podem fer el mateix tipus de preguntes. En la política cultural pública de ciutats i països com el nostre, amb unes ànsies tan mercadotècniques com les que podria tenir una empresa sense escrúpols i sota la premissa pervertida que cal obrir la cultura a la gent, de vegades s’engeguen projectes culturals en què tot és banal. I tant, que cal obrir la cultura a la gent! Però, per fer-ho, ¿cal simplificar les propostes culturals, perquè siguin més “inclusives” i “socials”? ¿Cal caricaturitzar amb bajanades, espectacle, “esdeveniment” o pornografia emocional tot aspecte cultural una mica complex per por que aquest, si no es fa així, no arribi a la gent? Cal prendre el públic per idiota? Ser didàctic significa per obligació ser paternalista? ¿No havíem acordat, amb bon senderi, que la condescendència era una cosa lletja i, en el fons, dretana? ¿Què coi trenquem, si només som capaços de reproduir estratègies del món que odiem, però amb una altra etiqueta de mercat enganxada al front –l’etiqueta del compromís social?

Segurament, l’èxit de la cultura com a transmissora de compromís social el trobaríem, més aviat, en què diversos actors socials, des de diverses esferes, s’atreveixin a presentar sense complexos una oferta digna de creacions i experiències culturals allunyades d’aquestes convencions. Perquè, ¿segur que no hi ha cap altre camí que el que ens dóna el sistema, per tal que les innovacions creatives arribin al màxim de gent possible? Per què no s’ha de confiar en el públic? ¿Per què no s'ofereix (apunt: paral·lelament, cal lluitar perquè l'emissió cultural es diversifiqui), sense maquillatge, també allò que sempre s’ha considerat elitista a públics diferents dels que històricament hi han tingut accés? ¿No s’estarien obrint molts més camins, moltes més mirades, si s'aconseguís posar a l’abast de tothom aquest tipus de creacions normalment reservades a una elit? ¿No es descobriria, aquí, un veritable trencament, una nova escletxa per on el públic transversal pugui ficar-se i, per tant, des d’on pugui participar en la transformació d’allò que tradicionalment ha estat dominat per òrbites de poder, tant intel·lectuals com econòmiques? No seria ben bé això, també, "obrir la cultura a la gent"?

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: