Llibertats

Organitzats en l’odi

Els episodis de violència neonazi ocorreguts abans de l’estiu a Sabadell i la UAB, duen el segell d’ultres que tot i haver participat en partits polítics com l’MSR i PxC, mai han deixat d’utilitzar la violència explícita com a eina d’amenaça
D’esquerra a dreta, el 12 d’octubre de 2015: Adiel Ibáñez, Paolo Alvisini, Dídac González, Marc “Goodfellas”, Juan Antonio Invernon, Cristian Torcal, individu desconegut, Nicolás Fresneda, Diego Rodríguez, Ivan Guffroy, 'Villy', Jorge Juan Antón
09/10/2016

Dia de la Hispanitat de l’any 2011 a Sabadell. Més de 500 persones marxen pels carrers del centre fins a arribar a la plaça del Treball. La convocatòria es manté tot i que es té constància que el concert neonazi anunciat –en primera instància– a un lloc indeterminat de la ciutat finalment es durà a terme a Barcelona. Tanmateix, la ubicació definitiva de la vetllada amb tres grups musicals d’ideologia nacionalsocialista s’estén ràpidament per les xarxes socials i es crida a una concentració d’urgència.

La cita va ser a la sala The Other Place del barri del Poblenou, indret on es va desplaçar un grup de 150 antifeixistes, algunes de les quals van acabar efectuant destrosses als vidres de la porta d’accés. Dins del local, s’hi aplegava una setantena d’individus de diferents organitzacions i grupuscles d’ultradreta. Entre ells, hi havia noms coneguts com Pedro Chaparro, de Democracia Nacional Joven, o Sergio Serralvo, cap de llista de Plataforma per Catalunya (PxC) a Cornellà de Llobregat.


També hi havia el sabadellenc Alejandro Fernández Ruiz, que havia figurat en dues ocasions en candidatures electorals del partit feixista Movimiento Social Republicano (MSR), on ostentava responsabilitats organitzatives abans de decidir-se –com altres dels seus companys– a articular les joventuts de PxC i a impulsar el Casal Tramuntana, que obriria la seva primera seu al carrer Independència de Barcelona tres mesos després d’aquell vespre d’octubre.

Fernández va ser el primer de reaccionar obrint la porta del The Other Place davant l’arribada de la manifestació de signe contrari, poc abans que la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra irrompés al bell mig del carrer Pujades per dissoldre les antifeixistes. Dues d’elles van ser detingudes i, posteriorment, immerses en un procés judicial impulsat pel mateix Alejandro Fernández, que va resultar ferit al cap per l’impacte d’una ampolla de vidre.

Alejandro no va ser l’únic vallesà amb antecedents d’episodis violents present al The Other Place el 12 d’octubre de 2011. Com a mínim, també hi eren Ángel Paniagua Martínez, conegut per múltiples casos d’agressions a Sabadell i integrant de Hooligans Vallès –assidus a l’estadi de la Nova Creu Alta–, acompanyat per Genís Vila Pujol, de Castellar del Vallès, també membre dels ultres del Centre d’Esports Sabadell. Vila havia estat internat l’any 2006 en un centre de menors després de participar en l’apunyalament d’un jove antifeixista al centre de Sabadell. Durant els dos anys posteriors al seu captiveri, se li va intervenir una arma prohibida i va sumar dues detencions més, una per protagonitzar una baralla amb un puny americà a Sabadell i una altra per agredir un jove equatorià, a més de participar en altres incidents a Sant Boi de Llobregat i Sant Cugat del Vallès.


Història d’una venjança

Eren temps de canvi dins la ultradreta de Catalunya. Després de molts anys d’absència d’una marca amb repercussió social, PxC havia aconseguit 67 regidors a les eleccions municipals del març de 2011 i havia estat a punt d’entrar al Parlament el novembre de l’any anterior. S’havia obert una via institucional amb opcions d’èxit, en la qual molts neonazis provinents d’altres espais ultres van prendre part, però el feixisme mai no havia deixat d’actuar al carrer i, en aquell moment, clamava venjança.

Gairebé sis mesos després de l’episodi a la sala The Other Place de Barcelona, un nombrós escamot de neonazis va agredir brutalment dos grups de joves a les portes de la sala Stroika –ubicada als afores de Manresa–, on estava previst el concert de dues conegudes formacions antifeixistes. Era la nit del 23 de març de 2012 i l’escamot havia preparat l’acció amb deteniment. Després d’agrupar-se a la sortida de Terrassa per repartir barres de ferro, punys americans, bengales i altres objectes contundents, a més de passamuntanyes per amagar el seu rostre, van arribar a l’escenari de l’atac al crit de Seig Heil –forma d’exaltació hitleriana– i van triar les seves víctimes. La pitjor part se la va endur un noi de setze anys, que va quedar en estat crític i va entrar en coma després de la pallissa.

Un total de setze persones van ser detingudes pels Mossos durant els mesos posteriors als fets, deu de les quals van ingressar en presó preventiva fins que es va celebrar el judici, el mes de juny de l’any 2014. A l’escrit de conclusions de la vista celebrada a l’Audiència de Barcelona, el fiscal de delictes d’odi afirmava que l’acció era una venjança per l’agressió a Alejandro Fernández a la sala The Other Place el 12 d’octubre de 2011.

Gairebé sis mesos després de l’episodi a la sala The Other Place de Barcelona, un nombrós escamot de neonazis va agredir brutalment dos grups de joves a les portes de la sala Stroika de Manresa

Finalment, el tribunal va dictar sentència el 18 de juliol de 2014. Deu dels neonazis van ser condemnats a penes d’entre setze i dinou anys de presó per dos delictes d’intent d’assassinat amb l’agreujant d’obrar per motius ideològics i –segons cada cas– per delictes de lesions amb instrument perillós, danys per incendi, lesions i tinença d’armes prohibides.

Un dels condemnats havia figurat com a número 6 de les llistes de PxC a les eleccions municipals de 2011 a Palafolls. La majoria eren originaris de diferents municipis de Catalunya, quatre d’ells de Sabadell. Entre els organitzadors de l’atac, hi havia Genís Vila, el vallesà present als incidents viscuts durant el concert feixista al barri del Poblenou.

Els sis processats restants van ser absolts de tots els càrrecs. La sala també va desestimar el delicte d’associació il·lícita demanat per la fiscalia i les acusacions, que entenien que es tractava d’una banda criminal d’ideologia nacionalsocialista l’objectiu de la qual era difondre aquest pensament mitjançant l’ús de la violència. Qui sap si va ser una coincidència, però, durant els dies que se celebrava el judici, es va fer pública la notícia del tancament de la primera seu del feixista Casal Tramuntana, ubicat al barri del Clot de Barcelona; un local on es trobaven i s’organitzaven alguns dels implicats en els episodis de The Other Place i la sala Stroika.


L’escorta de Fernández

Tres mesos després que es fes pública la sentència pels fets de la Stroika, l’episodi de The Other Place –desencadenant d’aquell tràgic succés– va arribar a judici a conseqüència de la denúncia presentada per Alejandro Fernández. El 9 d’octubre de 2014, dos joves antifeixistes van seure a la banqueta dels acusats imputats com a presumptes autors de les ferides al sabadellenc, que aleshores ja formava part de PxC. Només sis dies abans, Fernández havia estat fotografiat durant la inauguració de la nova seu del Casal Tramuntana al carrer Alcalá de Guadaira del barri de la Verneda de Barcelona, juntament amb altres membres destacats de PxC.

El centenar d’activistes que es van concentrar a l’exterior de l’Audiència de Barcelona per donar suport als encausats, però, no esperaven que els acòlits de Fernández fessin el mateix. Una vintena de neonazis es van situar a les portes del Palau de Justícia –davant la passivitat dels Mossos d’Esquadra– i van començar a fer salutacions feixistes i a proferir insults i amenaces contra les concentrades.

Concentració ultra a les escales del Palau de Justícia durant el judici pels fets del ‘The Other Place’ / DIRECTA

 


Entre els ultres, hi havia l’aleshores regidor de PxC a l’Hospitalet de Llobregat, Alberto Sánchez, i un dels cabdills de l’MSR, Jordi de la Fuente. Aquell dia, cap dels dos no va prendre gaire protagonisme i ambdós van optar per salvaguardar la seva –ja desprestigiada– imatge pública. Els seus acompanyants, però, no van apostar per la mateixa via. Pocs minuts abans que s’acordés la suspensió del judici per incompareixença de l’advocat d’una de les defenses, el grup de neonazis es va abraonar sobre les antifeixistes, les va agredir i va provocar corredisses, “sense provocació prèvia i simplement pel fet de pertànyer a un col·lectiu antagònic”, segons els mateixos Mossos d’Esquadra.

Una vintena de neonazis es van situar a les portes del Palau de Justícia –davant la passivitat dels Mossos–, van fer salutacions feixistes i van proferir insults i amenaces

Al capdavant del grup, hi havia els sabadellencs Jesús Álvarez, Dídac González Llobet i Juan Nisa Jiménez, bons amics de Fernández i assidus del Casal Tramuntana. González i Nisa estan imputats en el procediment judicial que es va obrir –arran d’aquests fets– contra set neonazis i un antifeixista pel delicte de baralla tumultuària amb agreujant d’odi.

Nisa té cinc antecedents penals per lesions, atracament, danys i atemptat a l’autoritat; és membre actiu de Hooligans Vallès i ha estat encausat almenys dues vegades amb Alejandro Fernández. L’últim d’aquests dos procediments es va obrir l’any 2014 i està en fase d’instrucció en un jutjat de Sabadell. Nisa i Fernández van ser denunciats –juntament amb quatre persones més– pels delictes d’amenaces, coaccions, injúries i associació il·lícita.

Entre els altres cinc neonazis que acompanyen Dídac González i Nisa en la causa oberta per l’atac de l’Audiència de Barcelona, també hi figuren els vallesans Ramon Corpas Torres, cap de llista de l’MSR a Ripollet a les eleccions municipals de 2011, i Raúl Nuevo Alonso, contra el qual la Policia Municipal de Sabadell va obrir diligències informatives –tant sols deu dies després– per penjar banderes amb esvàstiques al balcó del seu domicili de la plaça de la Concòrdia de la ciutat vallesana.

En darrer lloc, segons consta al sumari judicial, un barceloní de 33 anys “anava al capdavant del grup feixista i va ser dels primers que van agredir els integrants del grup antifeixista”. El seu nom és Jorge Juan Antón González i té tres antecedents amb la Policia Nacional espanyola per lesions, amenaces i injúries i dos amb els Mossos d’Esquadra per amenaces i danys. Jorge Juan Antón, que aquell dia lluïa una samarreta del partit feixista grec Alba Daurada, és un vell conegut als cercles neonazis de Sabadell i ha estat un habitual de la clausurada Llibreria Europa, on antigament participava en l’edició d’una publicació del grup Frente Nacional Socialista (FNS). També ha figurat en llistes electorals, en aquest cas, com a número 13 de la llista de PxC a Sant Feliu del Llobregat per les eleccions municipals de 2015.


Renéixer de les cendres

Durant aquest període de més de tres anys, les expectatives d’èxit social i electoral de la ultradreta a Catalunya van passar de ser esperançadores a tornar al seu nefast punt d’origen. El primer avís va arribar a les eleccions al Parlament de l’any 2012, en què quinze-mil electors van abandonar PxC, però el cop gairebé definitiu va arribar amb els comicis municipals del 24 de maig de 2015. Aquell dia, PxC va perdre un 90% de la seva representació i van passar de 67 a 8 actes de regidor arreu del territori, fet que va suposar l’expulsió del seu president i ideòleg, Josep Anglada, i un cop econòmic molt dur per les seves arques endeutades. Un dia abans d’aquesta desfeta electoral, la segona seu del Casal Tramuntana –al barri de la Verneda– va anunciar el seu tancament mitjançant un comunicat. Només havien passat vuit mesos des de la inauguració de la seva nova seu.

Durant aquells anys, havien canviat d’estratègia i van descendir el nombre d’agressions, al mateix temps que intensificaven la presència dels seus discursos racistes als carrers de viles i ciutats, mitjans de comunicació i institucions públiques. L’articulació d’un discurs antifeixista capaç de desmuntar la seva suposada imatge renovadora arreu del territori va ser clau per frenar PxC i per esborrar del mapa el Casal Tramuntana.

 


Tanmateix, només havien canviat de màscara, mai no van abandonar la violència amb arrels discriminatòries. La celebració del Dia de la Hispanitat a la plaça Catalunya de Barcelona el 12 d'octubre de 2015, va ser l'escenari triat per fer la seva primera aparició pública sota aquesta marca. Des d'aleshores, una vintena de neonazis s'han aplegat rere aquesta nomenclatura i han constituït un grup organitzat que, el darrer any, ha articulat diverses accions violentes i intimidatòries al Vallès Occidental.

Els principals membres d’aquest grup estan darrere les accions contra el centre social L'Obrera de Sabadell i l’aparició a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) de la passada primavera. El primer episodi es va produir el 6 d’abril d’enguany, quan més d’una vintena de neonazis es van reunir en un bar ubicat a la vorera del davant del local okupat a l’avinguda de Barberà de Sabadell. Uns dies abans, ja havien aparegut esvàstiques i pintades racistes, homòfobes i contra l’islam a les seves portes i, el mes d’octubre de l’any anterior, dos neonazis no identificats havien entrat al centre social amenaçant les okupants amb una navalla.

Els principals membres d’Último Bastión estan rere les accions contra el centre social L’Obrera de Sabadell i de les amenaces al campus de la UAB

Aquell dia, Dídac González estava al capdavant dels ultres, juntament amb Juan Nisa, Cristian Torcal i Jesús Álvarez, tres dels neonazis que havien acompanyat Alejandro Fernández al judici a l’Audiència de Barcelona. Actualment, la fiscalia demana cinc anys de presó a Álvarez per provocació a l’odi i la violència a través del bloc Despierta Europa! i per tinença d’armes prohibides, després que la Policia Nacional espanyola confisqués tres pistoles antidisturbis, una de fogueig, sis armes d’aire comprimit, dues caixes de bales de diferents calibres i 170 armes blanques a casa seva el juliol de 2013. Davant de L’Obrera, també es va poder veure l’italià Paolo Alvisini i un dels fundadors dels a priori autodissolts Hooligans Vallès, Oscar Jove Llobet, àlies el Largo, tots dos membres d’Último Bastión. El Largo va figurar, fins l’any 2006, en tres llistes electorals de l’MSR i és cosí germà de Dídac González Llobet.

Juan Antonio Invernón Robles i Iván Chicano Ballestar van ser més discrets aquella tarda i es van mantenir en un segon pla. El primer resideix a Ripollet i el segon a Sabadell, però tots dos comparteixen el lideratge a Último Bastión i el fet d’haver arribat a la trentena d’edat entre reixes.

Invernón, natural de l’Hospitalet de Llobregat, té tot el cos tatuat amb simbologia nazi, inclòs el lema White Pride sota l’ull dret, que es va fer després de sortir de la presó ara fa tres anys. El seu historial delictiu té condemnes menors per robatori amb violència i intimidació i amenaces, però Juanan no va entrar a la presó fins que, l’any 2006, amb tan sols vint anys, va participar en una agressió brutal contra un jove a Saragossa. Invernón va ser condemnat a set anys i mig de reclusió per assassinat en grau de temptativa, ja que el tribunal va considerar provat que ell i quatre neonazis més van colpejar la víctima al cap amb una pedra i un tros d’una tapa de claveguera. Després del seu pas per la presó, Invernón va tornar a ser condemnat per un jutjat de Sabadell per un delicte de lesions, però se li va commutar la pena per quatre mesos de treballs a la comunitat.

Després de set anys de privació de llibertat, Chicano ha acabat de complir condemna enguany, tot i que ja feia molts mesos que gaudia de permisos penitenciaris

La trajectòria d’Iván Chicano tampoc no és menyspreable. Chicano ha integrat les llistes electorals de l’MSR en dues ocasions: a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2003 i a les generals de 2004. Va passar per almenys tretze processos judicials en sis anys, començant per l’agressió a un subsaharià a la plaça d’Espanya de Sabadell l’any 2002, per la qual va ser condemnat per la justícia juvenil ja que era menor d’edat. No va ser fins al gener de 2008 quan, en companyia de Genís Vila Pujol –condemnat pel cas Stroika–, va cometre una nova agressió contra un jove antifeixista que va fer dir “prou” als moviments socials de la ciutat. Chicano va ser el número tres a la llista per Castelló del partit de l’assassí de Guillem Agulló, Alianza Nacional, a les eleccions al Congrés del mateix 2008, l’any que va ingressar a presó després de colpejar un mosso d’esquadra de paisà en un bar de Sabadell. Després de set anys de privació de llibertat, Chicano ha acabat de complir condemna enguany, tot i que ja feia molts mesos que gaudia de permisos penitenciaris, un dels quals va acabar amb una identificació policial a la grada de l’estadi de la Nova Creu Alta.

La sortida de presó i el seu renom dins l’espai neonazi metropolità són alguns dels factors que expliquen la creació i l’activació d’Último Bastión, en un món en què tenir un nou procediment judicial o el pas per la presó t’atorguen encara més galons. Ja abans de ser empresonat, Chicano havia rebut mostres de suport i adulació. La més sonada va ser el 17 de novembre de 2007, quan es va celebrar una concentració neonazi a Sabadell per protestar contra una de les seves detencions. Rere pancartes amb lemes com Justicia para Iván Chicano, aquell dia, els Mossos van identificar els seus actuals companys al capdavant d’Último Bastión: Dídac González Llobet i Jorge Juan Antón González.


Amenaça latent

Dues setmanes després de la primera visita ultra a les portes de L’Obrera, una quinzena de neonazis van aparèixer al campus de la UAB. Durant aquest interval de temps, havien aparegut més pintades nazis i s’havien trencat els vidres del centre social en una ocasió. El divendres 22 d’abril, el grup d’ultres es va situar a l’esplanada de la facultat de Ciències Polítiques i Sociologia i va enganxar adhesius contra L’Obrera a tocar d’una paradeta informativa que havia muntat la joventut de Societat Civil Catalana (SCC) per denunciar el robatori –dies abans– d’una bandera espanyola del seu estand. Ràpidament, es va estendre l’alarma i es va conformar una concentració antifeixista, però el grup encapçalat per Chicano i Dídac González es va mantenir entre la protesta i la parada de SCC, mentre parlaven amb agents de paisà de la unitat de mediació dels Mossos.

Membres del grup de camaraderia ultra es fan una foto davant d’un dels seus bars habituals

 


Abans que el grup neonazi abandonés la zona, es van produir moments de tensió quan diverses antifeixistes es van encarar als ultres. La seguretat privada i els agents de paisà van evitar que la sang arribés al riu i, especialment, van frenar Ángel Paniagua, un dels acompanyants d’Alejandro Fernández i Genís Vila al concert neonazi de la sala The Other Place, que ja brandava un cinturó per agredir el grup contrari.

L’episodi a la universitat va succeir tan sols dos dies abans de la gran manifestació antifeixista convocada a Sabadell per més de seixanta col·lectius per protestar contra els atacs a L’Obrera. Tot i la contundent resposta popular, amb una marxa que va aplegar milers de persones, l’amenaça neonazi es va tornar a materialitzar quatre dies després.

El grup encapçalat per Chicano i Dídac González es va mantenir entre la protesta i la parada de SCC, mentre parlaven amb agents de paisà de la unitat de mediació dels Mossos

Era dijous 28 d’abril i, la nit abans, el local del col·lectiu feminista Justa Revolta havia patit un atac mentre romania tancat. A les vuit de la tarda, l’entitat espanyolista Somatemps havia anunciat la presentació d’un còmic sobre la història de Catalunya en un local anomenat Centro de Estudios Sabadell. En el passat, aquest immoble s’havia usat com a lloc de reunió de les agrupacions de l’MSR i –puntualment– de PxC. Paral·lelament, s’havia convocat una concentració antifeixista a la plaça Vallès per protestar contra l’acte, però, just quan les activistes comprovaven sorpreses que no hi havia ningú a l’acte de Somatemps, van rebre l’avís que una setantena de neonazis es trobaven a la terrassa d’un bar a tocar de L’Obrera.

Diverses furgonetes d’antidisturbis de les ARRO dels Mossos d’Esquadra es van desplaçar fins a l’indret per controlar el nombrós grup de feixistes, però en cap moment no els van identificar. Aquell dia, a banda del gruix d’integrants d’Último Bastión –residents al Vallès i a l’àrea metropolitana de Barcelona–, també havien vingut neonazis d’altres indrets de Catalunya. Aquest ha estat, fins ara, el darrer episodi intimidatori conegut que han protagonitzat com a grup.

La història del darrer lustre de la ultradreta a Catalunya té dos episodis recents que expliquen el desenvolupament (en paral·lel, però entrecreuat pels episodis en comú) de dos corrents: un més possibilista i centrat en l’assoliment de quotes de poder institucional i un altre abocat al carrer i a la violència neonazi.

Entre la setantena d’ultradretans presents a l’acte del 24 de setembre passat en defensa de la Llibreria Europa , hi havia almenys cinc membres d’Último Bastión, amb Dídac González Llobet al capdavant

La primera escena es va produir durant l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova de l’Onze de Setembre passat. La delegació de PxC va dipositar les seves flors enmig d’una xiulada massiva, encapçalada pel sabadellenc Alejandro Fernández i l’exdirigent de l’MSR Jordi de la Fuente. Abans d’abandonar l’MSR, De la Fuente es va enfrontar amb els seus líders històrics fins que aquests van abandonar el partit, que restava gairebé inactiu des de feia dos anys.

La segona escena es va viure durant la tercera convocatòria de suport –en pocs mesos– a la precintada Llibreria Europa de Barcelona. Entre la setantena d’ultradretans presents a l’acte del 24 de setembre passat a la vila de Gràcia, hi havia almenys cinc membres d’Último Bastión, amb Dídac González Llobet al capdavant, sostenien una pancarta escrita en alemany on posava Capitular? Mai!.


----------------------------------

Els cabdills d'Último Bastión


Dídac González Llobet

Ha estat candidat per l’MSR a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2003, a les municipals de Sabadell de l’abril del mateix any i a les generals de 2004. També s’ha presentat amb PxC a les municipals de 2015 a Terrassa. L’any 2003, va ingressar en presó preventiva per una agressió brutal a una menor d’edat a Saragossa. Imputat per l’episodi de l’Audiència de Barcelona, també el trobem a L’Obrera de Sabadell, a la UAB i a la concentració de suport a la Llibreria Europa. Toca el baix als grups d’ideologia nacionalsocialista Jolly Rogers, Impertinencia i Arjuna. És de Sabadell i membre d’Último Bastión.


Iván Chicano Ballestar

Ha estat candidat per l’MSR a les eleccions al Parlament de l’any 2003 i a les generals de 2004 i per Alianza Nacional a les generals de 2008. Va passar per almenys tretze processos judicials per agressions, atemptat a l’autoritat, injúries, calúmnies, amenaces, danys, robatori amb violència, intimidació i obstrucció a la justícia fins a l’any 2008, quan va ingressar a la presó per agredir un mosso de paisà. Ha estat aproximadament set anys entre reixes i, posteriorment, ha protagonitzat els episodis de L’Obrera i la UAB. És de Sabadell i membre d’Último Bastión.


Jorge Juan Antón González

Ha estat candidat per PxC a les eleccions municipals de l’any 2015 a Sant Feliu de Llobregat. Acumula tres antecedents per lesions, amenaces i injúries amb la Policia Nacional espanyola i dos antecedents policials per amenaces i danys amb els Mossos d’Esquadra. Imputat per l’episodi de l’Audiència de Barcelona, també el trobem a L’Obrera, a la UAB i a la concentració de suport a la Llibreria Europa. És de Barcelona i membre d’Último Bastión.


Juan Antonio Invernón Robles

Originari de l’Hospitalet de Llobregat i resident a Ripollet, ha passat set anys a la presó després de ser condemnat per temptativa d’assassinat quan tan sols tenia vint anys. Abans, ja acumulava antecedents per robatori amb violència i amenaces. Des que va recuperar la llibertat el 2013, suma almenys una altra condemna per lesions. També va ser a L’Obrera de Sabadell i és membre d’Último Bastión.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades:

Rock, camaraderia i política

dimecres, 5 octubre, 2016

Mitjançant una cançó, molts missatges polítics poden arribar a la gent més ràpidament, a més de ser un mecanisme potent d’agregació.