Pagar per treballar: el negoci de les pràctiques

Parlem amb Joan Estufa (28 anys, ETSAB-UPC), Lídia Litviak (23 anys, econòmiques UAB) i Irina Girona (27 anys, ciències polítiques UAB)
27/01/2015

“Ens obliguen a pagar per treballar”, afirma Mercè Amich, portaveu nacional del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Segons afirma, la desesperació és total. “Et fan gastar diners per anar a un lloc on, suposadament, has d’aprendre coses, però acabes sent la noia dels entrepans i, a sobre, no cobres. Almenys, reclamem la gratuïtat dels crèdits de pràctiques”, es queixa Amich. “Els dos grans problemes que tenim les estudiants avui dia són el temps i els diners: els estudis cada cop són més cars i no tenim temps per estudiar, treballar, fer pràctiques i viure a la vegada”, explica.

“Si aconsegueixes trobar un bon lloc tu mateixa, l’experiència pot ser més positiva. Però molta gent que no està vinculada al teixit associatiu o als moviments socials es veu forçada a agafar les ofertes de pràctiques que li donen. Sovint, vénen de grans empreses com Deloitte, Inditex...”, assenyala la jove sindicalista. Darrerament, el fet que la UAB tingui un conveni amb el Primavera Sound per enviar-hi a treballar estudiants per dos euros i mig l’hora ha fet saltar les alarmes, com ja ha denunciat la Directa.

“Es tracta d’un model de mercantilització del coneixement que posa la universitat al servei de les empreses"

“A vegades, ens volen vendre la imatge que les ofertes que trobem són dolentes perquè la cosa està molt malament i això és absolutament fals. Les pràctiques precàries que ens obliguen a fer són fruit de les reformes que duen a terme al món educatiu”, assegura Amich. “Es tracta d’un model de mercantilització del coneixement que posa la universitat al servei de les empreses. El procés va començar amb l’Acord de Comerç i Serveis de la UE (1995), que posteriorment s’ha desplegat mitjançant el pla Bolonya o l’Estratègia Universitat 2015”, descriu Amich. “Ara, justifiquen la precarietat amb l’excusa de la crisi, però respon a una voluntat planificada des de fa molts anys. Ens diuen que el jovent ho hem d’acceptar: sabem que en sou els responsables directes!”.

  Molts treballs són repetitius i no formatius, es basen exclusivament en la recerca a bases de dades / ARXIU

Parlem amb tres joves que ens relaten les seves experiències en el món del becariat. Les fonts han decidit aparèixer amb un pseudònim per preservar la seva identitat de cara al mercat laboral.

 

“Quan ets becari, no tens dret a res”

Joan Estufa, 28 anys, llicenciat en arquitectura superior a l’ETSAB-UPC

He treballat a tres llocs com a becari. El primer va ser la biblioteca de la facultat d’Arquitectura de la UPC; segons el contracte, hi havia d’aprendre coses, però l’únic que feia era ordenar llibres. Després, vaig treballar en una empresa d’arquitectes. Em pagaven cinc euros per hora, la meitat del mínim al qual obliga el conveni sectorial –que indica retribucions d’entre nou i vint euros–, i falsejaven el contracte manipulant el temps que hi dedicava. El sou mai no arribava puntualment, un cop vaig trigar quatre mesos a cobrar. Com a becari, se t’assigna un tutor que, en teoria, t’ha d’ajudar: ni jo ni cap companya no el coneixíem. El conveni universitat-empresa també et reconeix certa flexibilitat de jornada: per exemple, pots no venir els dies que estàs d’exàmens. Això, al despatx, era impensable. Era un curro normal, però sense cobrar com en un curro normal i sense els drets que tindries en un curro normal. Perquè, quan treballes de becari, no tens dret a res: ni atur ni baixa ni vacances. Ha passat un any des que vaig marxar d’allà i encara em deuen un mes.

"T’ofereixen una misèria i, quan l’acceptes, saps que, si entregues el projecte de final de carrera, et quedaràs sense feina"

El pitjor és que, ara mateix, les estudiants prefereixen no acabar la carrera perquè, així, poden trobar feines de la borsa de la facultat, l’únic lloc on n’hi ha. T’ofereixen una misèria i, quan l’acceptes, saps que, si entregues el projecte de final de carrera, et quedaràs sense feina perquè no és possible establir el conveni si tens la llicenciatura acabada. Molta gent hem tingut el projecte fet durant anys i hem esperat a tenir una feina estable per entregar-lo. Encara que, a la pràctica, hàgim fet la carrera en cinc o sis anys, al currículum, hi hem de posar que ens n’hi hem estat nou o deu i això resta punts a l’hora de trobar feina.

D’altra banda, en l’àmbit de l’arquitectura i el disseny, hi ha despatxos que van d’estrelles i, amb l’excusa de la fama, et fan treballar gratis. Et diuen: “Tot el que aprens aquí és la nostra manera de pagar-te”, però la realitat és que no podrien dur a terme vint projectes a la vegada, com fan actualment, si no fos per tots aquests becaris que tenen allà sense cobrar.

 

“Cada any, substitueixen tècniques per becàries, que fan la mateixa feina cobrant la meitat”

Lídia Litviak, 23 anys, estudiant d’Econòmiques (UAB)

Estudio economia a la UAB. Amb el nou sistema del grau, a la meva carrera, ja no hi ha pràctiques obligatòries. Jo n’estic fent perquè vull, encara que, ara, tampoc te les convaliden per crèdits. Han substituït l’antiga oferta de pràctiques oficials pel Programa Universitat-Empresa (PUE), una fundació adjunta a la facultat d’Econòmiques. És l’única línia disponible. A finals del segon curs, el PUE persegueix l’alumnat amb una mitjana igual o superior al 7 perquè entri al programa. Les alumnes que passen a formar-ne part, a tercer i quart, concentren tota la matèria en un semestre; durant l’altre fan pràctiques a grans empreses –Banc Sabadell, Agbar, La Caixa, Nestlé...–, on treballen vuit hores diàries per uns 400 euros. Disposen de certs privilegis interns, com grups més reduïts, classes amb els professors més reputats... fins i tot tenen aules més bones amb cadires encoixinades. No vaig voler entrar al PUE perquè se’m feia molt estrany això que em perseguissin tant. Aquí, ningú no regala res; no colava. Alguns companys meus que hi van entrar l’any passat han marxat aquest curs i comentaven que “acabaven sent explotats”. La UAB finança el programa, integrat sobretot per professors de la mateixa universitat. Vaig consultar els pressupostos i hi vaig descobrir un forat sospitós de 8.000 euros; tot plegat, molt estrany.

"Et feien sentir important, t’inculcaven molt el projecte perquè en fossis adepte"

Jo volia una feina. Si encara hi hagués una oferta de pràctiques com la d’abans, crec que m’hauria sigut útil, però, com que ara l’única línia és el PUE, vaig decidir buscar-ne pel meu compte a través de Treball Campus, una borsa de treball virtual interna de la Universitat Autònoma. Em van agafar de becària a una fundació vinculada a la UAB. M’encarregava de funcions organitzatives; la feina era variada i, si la feies bé, t’encarregaven tasques de més responsabilitat. Et feien sentir important, t’inculcaven molt el projecte perquè en fossis adepte.

Després, em vaig assabentar que em tenien a mi perquè podien pagar-me menys que a un tècnic, tot i que em dedicava a fer el mateix. Un company que feia quatre anys que treballava allà em va explicar que, des que va entrar, cada any desapareixien tècnics, que eren substituïts per becaris. Públicament, es renten la cara dient que, amb les beques, ajuden l’estudiantat, però no pretenen altra cosa que reduir els costos a la meitat. Realment, el que em faltava era un contracte fix: el del tècnic que vaig rellevar. M’he plantejat denunciar la fundació per encarregar-me funcions laborals. La trampa més gran recau en aquestes substitucions fraudulentes. Crec que es tracta d’un fenomen que afecta tota la UAB: a la universitat, la feina es va precaritzant progressivament.

 

“Si totes ens neguéssim a treballar gratis, potser les empreses s’ho repensarien”

Irina Girona, 27 anys, llicenciada en Ciències Polítiques (UAB)

Vaig estudiar la llicenciatura de Ciències Polítiques a la UAB. En aquest cas, havies d’escollir entre marxar d’Erasmus o fer un pràcticum per omplir dotze crèdits. Les pràctiques eren l’últim que em quedava per acabar la carrera. La majoria, però, no eren remunerades. Podies posar-te d’acord –per iniciativa pròpia– amb alguna institució on volguessis fer-les i, després, demanar la convalidació o bé sol·licitar opcions d’un catàleg que et proporcionava la universitat, on hi apareixien departaments de la mateixa UAB, associacions, empreses, partits polítics... Jo vaig triar el Centre Documental de la Comunicació (CEDOB), que està integrat al servei de biblioteques de l’Autònoma. Els calia buscar molta informació de fa anys –i que no és a Internet– a la biblioteca: diaris oficials, registres, etcètera.

"Era una feina de matxaca; la definiria com una tasca avorrida, molt mecànica; sempre feies exactament el mateix"

Aquesta és la tasca que em van encarregar a mi. Era una feina de matxaca; la definiria com una tasca avorrida, molt mecànica; sempre feies exactament el mateix. Havia d’estar allà quatre hores cada matí, quatre dies a la setmana, durant quatre mesos. Sovint, però, amb una hora ja en tenia prou per acabar la feina del dia. Llavors, preguntava què podia fer i em deien: “Triga més (...) no tenim més feina per donar-te”. Les pràctiques no van tenir cap vessant pedagògic, no vaig aprendre res: de consultar la biblioteca, ja n’havia après a la carrera.

Per altre costat, ara busco feina i el 70% d’ofertes que trobo demanen un conveni amb la universitat per començar a treballar. Les empreses fan negoci emportant-se diners de l’administració per contractar-te. En canvi, a tu et paguen poc o res. He anat a diverses entrevistes que demanaven el conveni, tot i que ja fa quatre anys que vaig acabar la llicenciatura i, per tant, no el puc aconseguir. Un cop, un entrevistador em va comentar que li interessava el meu perfil i que, si em faltava el conveni, podia apuntar-me a uns cursos que valen uns 150 o 200 euros; és una formació que no cal que tingui res a veure amb el teu àmbit, per exemple, sent politòloga pots fer programació o fotografia; simplement, és una argúcia perquè les empreses puguin usar aquest tipus de contractes. Això vol dir, en resum, que has de pagar per començar a treballar. No conec ningú de la meva edat que hagi anat a la universitat i ara treballi del que ha estudiat. Quan veiem alguna cosa que mínimament s’hi assembla, nosaltres mateixes caiem a la trampa de pensar així fas currículum. Conveni centre formatiu-empresa, jornada completa per 600 euros... i fa tant de temps que busquem que, a sobre, diem: “Perfecte!”. Perfecte perquè no arribaré al salari mínim, perfecte perquè em xutaran al cap de quatre mesos per agafar un altre estudiant i cobrar altre cop pel conveni, perfecte perquè no cotitzaré a la Seguretat Social.

Totes hem acceptat treballar gratis o per quantitats insignificants en alguna ocasió, però hauríem de ser nosaltres mateixes qui ens neguéssim a fer-ho. Llavors, els empresaris potser s’ho repensarien. Després veus aquests emprenedors que ara han d’aixecar el país i que, quan munten la parada, el primer que fan és agafar estudiants perquè els facin la feina. Si jo fos emprenedora, ho seria per fer-me-la jo, la feina, no per tenir esclaus.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: