La particularitat grega

Grècia ha entrat en fallida almenys cinc o sis vegades en la seva història. A més, durant 50 anys, va mantenir l’esquerra fora de les rendes polítiques
20/10/2015

El mite de l’enfrontament entre David i Goliat sembla haver reviscut els darrers anys amb el que està succeint a Grècia. Especialment després que Syriza fos el partit més votat a les eleccions del gener i formés govern. Per a molts i moltes a Europa, aquest és un “govern d’esquerres” que resisteix l’austeritat imposada des de l’exterior –Eurozona, FMI, BCE– “en una lluita desigual, però simbòlicament útil”. Això és així?

A continuació, presentem un enfocament diferent. És una visió amb una certa influència, però que generalment és titllada d’herètica, també per l’esquerra grega. Començant pels conceptes bàsics: la crisi global actual va ser i és, en principi, una crisi del sector financer. És a dir, la manifestació del fracàs d’emmascarar amb préstecs la contradicció capitalista bàsica entre el creixement continu de la productivitat del treball i la seva contínua devaluació, parlant en termes generals.

Els orígens de la Grècia actual

Des de 2007, els països capitalistes van ser cridats a salvar els bancs sistèmicament importants transferint riquesa social cap als balanços dels bancs. Aquesta transferència, necessàriament, va prendre la forma d’increment dels deutes públics. La particularitat grega és que el deute públic ja era alt abans del rescat i va augmentar encara més. Així doncs, des de principis de 2010, les entitats financeres internacionals (que buscaven desesperadament oportunitats d’alta rendibilitat amb el pretext del risc de crèdit) estaven prestant diners a l’Estat grec amb uns tipus d’interès cada vegada més alts. El finançament a través dels mercats es va convertir en extremadament car, impossible per a Atenes. Aleshores, va arribar la solució del préstec polític i dels memoràndums.

El seu model d’Estat, que podríem anomenar paternalista, ha descansat històricament en l’habilitat per proporcionar (o prometre) prestacions als súbdits

El gran endeutament de l’Estat grec s’explica per la seva gènesi històrica, mancada d’una burgesia local forta. La burgesia nacional grega va existir a principis del segle XIX, però estava dispersa per tot Europa: armadors, banquers, comerciants. La construcció de l’Estat grec va ser una opció de les grans potències de llavors, la clau del mite nacional fundacional segons el qual “els estrangers necessiten Grècia”.

Mai no s’ha creat una classe empresarial que actués amb independència de l’Estat i dels partits polítics. Ben al contrari: es van crear estructures de rendes polítiques, és a dir, dels beneficis (no només econòmics) de què es gaudia en funció de la localització dins la xarxa de relacions amb les persones dels mecanismes de poder (parlamentaris, ministres, alcaldes, bisbes, etcètera). Com més alts són aquests accessos, més grans són els beneficis i més petites les obligacions (amb l’Estat). I a la inversa.

Distribució de rendes i endeutament

Aquest model d’Estat, que podríem anomenar paternalista, ha descansat històricament en l’habilitat per proporcionar (o prometre) prestacions als súbdits. Un exemple és la immunitat fiscal dels armadors grecs, o les contractacions del sector públic fetes al marge dels criteris d’eficiència. Aquesta mena de prestació també és la no imposició fiscal de la propietat immobiliària, així com dels diversos ingressos de l’Església. Aquest model renuncia a recaptar els impostos que hauria de percebre en virtut d’aquesta immunitat fiscal atorgada al vèrtex de la piràmide social. Alhora, el seu manteniment té uns costos constantment alts, precisament a causa de les contrapartides que exigeix per garantir una certa pau social. Així doncs, el sector públic sol generar grans deutes i estableix “una ordenada relació d’ingressos i costos” que, a la pràctica, significa l’exclusió violenta d’un segment de la societat (la plebs) de les prestacions.

L’Estat grec ha entrat en fallida almenys cinc o sis vegades en la seva història. A més, durant 50 anys, entre 1925 i 1975, va mantenir l’esquerra (comunistes, etcètera), principalment jornalers i petita burgesia, fora de les rendes polítiques. L’exclusió, però, va acabar a la dècada de 1980 amb l’arribada al poder dels socialdemòcrates del Pasok. El que semblava la creació d’un Estat del benestar modern va ser, essencialment, la democratització de la distribució de les rendes polítiques. Abans que passés una dècada, el 1989, l’Estat grec va estar novament prop de la fallida quan ja era membre de la CEE. Va ser salvat gràcies a un préstec d’última hora de Jacques Delors. Això va refermar el mite nacional segons el qual “els europeus sempre necessiten Grècia i, al final, sempre paguen”.

Tots els conflictes entre el règim polític de partits i la troica o quartet estan relacionats amb la protecció del model de les rendes polítiques, necessitat de prèstecs constants

Les darreres etapes del model grec

L’inici de la dècada de 1990 va reactivar la maquinària de l’exclusió. Aquesta vegada, els proscrits no eren els esquerrans, sinó els centenars de milers de migrants dels Balcans i l’Europa Oriental que buscaven una vida millor al paradís capitalista grec. Aquest exèrcit de treballadors que va treballar gairebé de franc va rescatar, independentment de la seva voluntat, l’Estat i el capital grecs. El model de les rendes polítiques es va estabilitzar. Encara més: el govern i les empreses van començar a unir-se més amb les màfies noves que s’havien creat en el desert social de l’antic bloc oriental. És ben sabut que el crim organitzat és la forma més pura de gestió i distribució de les rendes polítiques al seu interior.

Tot i això, la situació del deute públic no va millorar. Va tornar a créixer amb el nou segle, en part a causa de l’organització dels Jocs Olímpics d’Atenes 2004, en part a causa dels crèdits barats que van assegurar l’entrada a l’Eurozona. Així, l’operació de rescat dels bancs grecs entre 2008 i 2010 va trobar l’Estat grec fortament endeutat.

No hi ha dubte que els prestadors polítics eren i continuen sent neoliberals. La seva arribada a Atenes per supervisar l’aplicació de les condicions dels préstecs ràpidament va tenir dues branques. D’una banda, eren actors externs els que imposaven les demandes i els objectius que els empresaris i la patronal grega reclamaven des de la dècada dels 90. Qualsevol cosa relacionada amb la gran reducció dels costos laborals directes i indirectes, amb el desmantellament de la legislació laboral, amb el dramàtic empitjorament de les condicions de treball i les pensions baixes va aparèixer com un requisit de la troica i es va legislar ràpidament. Pràcticament sense cap reacció. L’esquerra grega també és extremadament dependent de l’Estat i de la petita i la mitjana burgesia.

Però els prestadors polítics volien, a més, la transformació radical del model estatal i empresarial grec, la dissolució dels mecanismes de distribució de rendes polítiques. La raó? Molt senzilla. És un model que necessita préstecs constantment i que, sovint, voreja la fallida. Per tant, és incompatible amb les normes de l’Eurozona.

Notes finals

Encara que la qüestió es presenti de manera bastant diferent, tots els conflictes entre el règim polític de partits grec i els seus aliats socials (la petita i la mitjana burgesia), d’una banda, i la troica o quartet, de l’altra, estan precisament relacionats amb aquesta qüestió: la protecció del model de les rendes polítiques. Propietaris de taxi i d’autobusos, advocats, enginyers, armadors, empresaris (sobretot els petits), propietaris de mitjans de comunicació, funcionaris d’Hisenda i molts altres bloquegen qualsevol transformació i racionalització de l’Estat i el capital grecs. I, per descomptat, sempre tenen la capacitat de mobilitzar el poble, ja sigui a través dels partits, l’Església o els sindicats.

Aquesta és la situació actual. El govern de Syriza no és d’esquerres segons el concepte històric. La immensa majoria dels seus votants són votants del Pasok i Nova Democràcia que desitgen reviure els bons vells temps. A més, un terç del govern està integrat pel partit d’extrema dreta Grecs Independents. I els objectius antimemoràndum són els mateixos que es perseguien els cinc anys anteriors, amb l’excepció de la retòrica a favor del poble. Hi ha alguna cosa esperançadora en tot això? Per a nosaltres, com a obrers contemporanis, no.

Giorgios A. és editor de la revista grega ‘Sarajevo

Il·lustració de Josep Serra

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: