Pavel Ilic: “La llei mordassa s’inspira en les pràctiques de Pinochet”

Mediactivista xilè
22/03/2016

Pavel Ilic va acabar l’adolescència llançant fulls volants en defensa de la democràcia a Xile. Eren els últims anys de la dictadura. Arran de la sortida pactada amb el règim de Pinochet, ell i el seu pare van decidir exiliar-se després de veure que els acords havien desprotegit moltes militants comunistes, per les quals l’única oportunitat va ser fugir a Europa. Des de Bèlgica, Ilic va contactar amb el projecte contrainformatiu Indymedia i es va començar a formar en periodisme. També va impulsar diversos col·lectius de suport al poble maputxe i a l’estudiantat xilè, ja que, explica: “Malgrat la llunyania, m’implico com a reporter i també com a militant”. Per aquest mediactivista –així es defineix–, la tasca de la gent que fa de comunicadora hauria de ser “parlar dels absents”: no només de les persones que van desaparèixer durant la dictadura, sinó també dels col·lectius invisibles que pateixen l’actual sistema capitalista. D’aquí a un temps, Ilic vol tornar a Xile per alternar el periodisme amb la feina d’auxiliar clínic, una doble activitat adreçada als sectors més crítics i depauperats del país sud-americà.

/ ARI-Sindicato

 

Quan comences a exercir de reporter?

Jo provinc d’una família d’esquerres molt implicada en la propaganda contra el règim de Pinochet. Fèiem grafits i grans murals que, a més del vessant artístic, tenien un missatge contundent. A la frontera amb Bolívia, vaig conèixer periodistes de la zona, gràcies als quals vaig començar a imprimir fanzins, fulls volants i altres eines amb què difoníem el rebuig a la dictadura i a l’Operació Còndor, que aleshores desmantellava els moviments de resistència al neoliberalisme.

La teva formació és autodidacta?

És autodidacta per necessitat. No només respecte a la propaganda, també en la forma d’organitzar l’agitació i de relacionar-me amb altres col·lectius. Així va passar el 2004, quan, tretze anys després d’exiliar-me a Bèlgica, vaig tornar a Xile per completar la meva formació. Allà, amb altres periodistes, vaig fundar el sindicat de l’Associació de Reporters Independents (ARI). El nostre objectiu era assolir una credencial per treballar al carrer, ja que l’ofensiva privatitzadora del govern de Ricardo Lagos, que rebia el suport de l’administració Bush, aixecava moltes protestes arreu del país.

L’arribada de la socialista Michelle Bachelet al Palacio de La Moneda, l’any 2006, va permetre canviar les coses?

Gens ni mica. Va heretar l’agenda neopinochetista i va promoure la fusió dels diferents cossos i serveis d’intel·ligència en l’OS-9, que d’aleshores ençà actua com a policia política.

Es manté la cultura repressiva dins els cossos policials?

Des de l’època de Pincohet, la policia opera com un poder a l’ombra dins l’Estat, fins al punt que rep diners provinents de la venda del coure. Si el govern de Bachelet fos realment progressista –ja no dic revolucionari–, hauria depurat aquests sectors. Contràriament, s’abona a la teoria de l’enemic intern per combatre els maputxes al nord o el moviment estudiantil a Santiago. I tothom qui qüestiona l’ordre és objecte d’investigació o és silenciat pels mitjans oficials.

Hi ha semblances amb la llei mordassa que ha aprovat el PP a l’Estat espanyol?

Hi ha un clar mimetisme. Xile és un laboratori de les mesures que s’apliquen contra els moviments socials. Si abans havia incorporat elements del franquisme, ara ha servit perquè el govern espanyol s’inspiri en les pràctiques adoptades durant la dictadura de Pinochet i, més tard, pel govern de Sebastián Piñera.

Quins col·lectius són els més castigats?

Principalment, els maputxes: els carabiners han adquirit blindats per controlar-los després que anunciessin la voluntat d’assolir l’autonomia i que exigissin la sortida de les multinacionals dels seus territoris. També s’ha sofisticat la policia civil, per a la qual Bachelet ha comprat armament a l’Estat d’Israel.

És complicat actuar en aquest escenari?

A Xile, la llibertat de premsa és una autèntica quimera. No sols perquè ens arresten amb arguments puerils, sinó perquè el 98% dels mitjans són controlats per grans consorcis. Cap d’ells no cobrirà les vagues a les farmàcies o als supermercats Lidl, ja que Walmart, que en té la propietat, els amenaçaria de retirar-los la publicitat. Només ho farem els mitjans independents, tal com van fer les ràdios lliures i populars durant la dictadura.

Davant d’aquesta pressió, heu canviat la manera de treballar?

Mirem de protegir-nos perquè sabem que les càmeres inclouen metadades i això fa que els serveis d’intel·ligència puguin saber el dia i l’hora en què s’ha tirat una foto i quantes unitats de Nikon o Canon venudes al món estan en mans de reporters xilens. Per evitar-ho, hem recorregut als hackers, que ens han ensenyat a encriptar els discs durs i a organitzar-nos millor. Amb el suport d’aquests moviments, ens sentim acompanyats i podem continuar la nostra tasca de denúncia.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: