Pensament monògam més enllà de les relacions de parella

Existeix un privilegi social cap a la relació de parella. A través de les demandes d’exclusivitat es genera una jerarquia que permet que es puguin crear "normes" que s’imposen cap a les "altres" relacions

A i B tenen una relació. B coneix a C. A i B comencen a prendre decisions sobre la seva relació, però aquestes decisions afecten també la relació entre B i C. Tot i això, C no és informada en cap moment. En grups de debat opinen: sobre A, sobre B, però ningú es pregunta què sent o què necessita C. Finalment hi ha una sentència final i és possible que s’informi C del veredicte, on potser podrà acceptar-lo o refutar-lo (sense més matisos). Aquesta situació se sol donar per un “conflicte” que sorgeix entre A i B a causa de l’existència de C, però a vegades també passa en situacions on l’esborren.

/ Victoria Cabedo


Em vaig començar a preocupar per les C (i per la resta de lletres que van darrere) quan em vaig fixar que en grups de debat es posaven exemples sobre conflictes entre A, B i C (utilitzant lletres per mantenir l’anonimat), i C apareixia en el primer paràgraf, com a “problema”, com a “objecte”, però no com a “subjecte”: s’opinava sobre coses que afectaven C però ningú no es preguntava com se sentia o què volia C. Es parlava de C, però no amb C. A la vegada jo estava en una situació relacional on sentia que tot em venia definit des de fora i mai podia tenir veu, decidir, ni entendre... i també s’esborraven o es menyspreaven les meves emocions o necessitats.


La importància del reconeixement

Les normes que imposa el pensament monògam a les relacions romàntiques i sexuals afecten, de retruc, tota la resta de relacions: ens diu com ens hem de relacionar segons cada un dels estatus relacionals (parella, amistat, etc.) i col·loca cada estatus en unes posicions diferents, creant jerarquies. Aquest pensament genera una demanda d’exclusivitat a la parella no només sexual: abasta gairebé tots els aspectes de la vida, com la quantitat de temps que es passa juntes, el tipus d’activitats que no poden dedicar-se a altres persones (com les vacances o la criança), o el reconeixement de la relació. El reconeixement és el que ens ajuda a valorar cada una de les relacions que tenim i a “reconèixer” la seva existència (sense reconeixement tot el que ens aporta s’esborra amb molta facilitat i no es reconeix la possibilitat de tenir-hi compromisos, com tampoc de cures), i sol ser només cap a les relacions de parella.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, existeix un privilegi social cap a aquest tipus de relació. A través de les demandes d’exclusivitats, especialment la de reconeixement, es genera una jerarquia entre relacions que permet que es puguin crear “normes” que s’imposen des de la relació de parella cap a les “altres” relacions, que acaben sent dominades per les parelles sense que les persones que formen part d’aquestes “altres” relacions puguin tenir veu sobre la seva pròpia relació. S’ha de matisar que jerarquia i importància o prioritat no són el mateix: tenir diferents relacions de diferents graus d’importància o que es prioritzen unes envers altres no vol dir que siguin jeràrquiques, ja que es poden tenir relacions de diferent importància i prioritat, o compartint coses totalment diferents, sense necessitat de treure veu a aquelles persones en les coses que l’afecten.

Les normes imposades a les relacions romàntiques i sexuals afecten la resta de relacions


Aquest pensament també esborra relacions, emocions o violències. Fa que quan diguem “relació” sempre es pensi en “relació de parella”; que quan diguem “sentiments”, per defecte, es pensi en els “romàntics”, o també que quan parlem de violències com la “de gènere” o el “maltractament” es pensi normalment només en violència en les parelles, amagant totes les de fora de la parella. També se solen comprendre molt més totes les emocions que provinguin de la parella que les d’una altra relació, com per exemple la gelosia (a les persones de fora de la relació de parella moltes vegades se’ls nega la importància del que senten pel simple fet de no reconèixer-les, fent, d’aquesta manera, que no se les acompanyi emocionalment o se’ls negui poder-les expressar).

Aquest pensament es pot reproduir també quan anomenem les nostres relacions com “sexoafectiva”, “companya”, o no etiquetant-la. També es pot jerarquitzar unes relacions respecte d’altres quan són més romàntiques o es comparteix sexe, ja que aquests factors poden pujar l’escala de la jerarquia; o bé es pot reproduir quan la configuració és semblant a la d’una parella amb més de dues persones, o en les no-monogàmies on existeix una relació de parella “principal” o des de les “parelles” cap a la resta de relacions. Tot i així, també es poden construir relacions jeràrquiques respecte d’altres per altres motius que no siguin els romàntics i/o sexuals.


Violència monògama

La violència monògama s’expressa de diferents formes, segons el tipus de relació: hi ha un tipus que es reprodueix en la relació de parella, però n’hi ha un altre que es reprodueix en les altres relacions i que es basa en l’esborrament. Un exemple és que no es reconegui la relació, que s’estereotipi la mateixa relació amb expressions com l’“altre”, o l’“amant” (conceptes que marquen una “alteritat”), o se’ls recordi que “només” són amistats (col·locant-les en una posició inferior). Violència és que intentin demostrar que no ets “ningú” perquè no s’enfadi la parella de la persona amb qui tens una relació, o que no se t’escolti quan expresses algun tipus d’incomoditat sobre la relació i que es prioritzin sempre els problemes d’una altra persona; sempre, siguin quins siguin, i sigui quin sigui el context.

Qui sol ser més sensible a patir aquesta violència són aquelles persones que són travessades per altres estructures (com el masclisme, l’heterosexisme, el racisme, el classisme, el capacitisme, etc.). Em preocupa el risc que persones amb molts privilegis s’apropiïn d’aquest discurs per victimitzar-se i dir que estan molt oprimits. Les que normalment queden més marginades en les relacions són persones que els travessen altres estructures. A més, les persones amb molts privilegis podrien, en alguns casos, beneficiar-se’n, ja que mantenir relacions amb poca implicació els suposaria –per part seva– no haver de sacrificar cap dels seus privilegis per a mantenir les seves relacions (dedicar-hi temps, atencions, compromisos o cures).


Trencar amb el pensament monògam

El consumisme relacional ens posa a moltes en situacions molt vulnerables. La parella sembla l’únic lloc on es pot trobar resguard en una societat patriarcal, capitalista i agressiva, especialment a qui ens travessa la violència estructural. Sovint es fa aquest apunt, però s’oblida d’assenyalar la falta de cures fora de la parella (o de certs tipus de relacions i les jerarquies) com també un dels problemes principals, deixant oberta la porta
a seguir reproduint sempre el mateix per a centrar-nos en la parella com la “salvació” a tots els mals.

Tot i la violència que hi pot haver en una relació de parella, hi ha un privilegi social cap a aquest tipus de relació

Porto temps criticant (molt) la monogàmia. La detesto. Però gairebé sempre que la critico sento una reacció molt forta d’altres persones, i suposo que el que critico és la falta d’alliberament sexual de les que s’identifiquen com a monògames: no és aquesta la meva principal intenció, ja que suposaria molta insensibilitat per no voler entendre les limitacions que ens trobem moltes persones en un procés com és qualsevol “alliberament”. A mi, el que més em preocupa és la base de com ens relacionem, les jerarquies, la dominació i l’abús de poder. Em dol el procés en el qual es treu veu tan sovint a tantes persones, especialment les que ja pateixen vulnerabilitats. Les C, i totes les lletres que hi van al darrere, s’han convertit en la meva principal obsessió.

Trencar amb la monogàmia no hauria “només” d’implicar trencar amb el pensament que no ens permet tenir més “parelles” o poder tenir més sexe amb d’altres; tampoc no hauria “només” d’implicar aprendre a fer això sense maltractar-nos entre parelles o amants sexuals. Per mi, trencar amb la monogàmia és anar a la seva arrel: és trencar amb aquesta constant jerarquia, l’objectificació que esborra relacions, les seves cures, compromisos, així com les seves violències i maltractaments. És a dir, trencar amb la monogàmia, per mi, és aprendre a ser més conscients de les “altres”: de totes les persones amb qui ens relacionem, i també amb aquelles que es relacionen amb les nostres relacions. Totes hem de ser mereixedores de ser reconegudes, com també d’afecte, de cures i de poder “ser”.
 

L'autora és feminista, activista crítica bisexual/plurisexual, especialitzada en no-monogàmia, antipositivisme, tècniques de dominació i estructures de poder


Article publicat al número 449 de la 'Directa'
 

 

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: