Pep Gimeno ‘Botifarra’: “Si nosaltres no cuidem la nostra llengua, no ho farà ningú”

‘Botifarra’ és, sens dubte, un dels ‘cantaors’ més coneguts i reconeguts del País Valencià. De veu profunda i actitud irònica, la seva tasca representa la continuïtat del cant i la tradició oral
Pep Gimeno presenta el disc ‘A un home que ve del poble ningú fa abaixar la cara’ / XIMO COLOMINA BARBA
Pep Gimeno presenta el disc ‘A un home que ve del poble ningú fa abaixar la cara’ / XIMO COLOMINA BARBA

 

T’has passat tota la vida cantant. Ens agradaria saber com va sorgir aquesta motivació de cantar.

Doncs, em va inspirar la meua abuela, la mare de mare. Jo no era conscient de l’encant que tenen aquestes cançons, però, després d’uns anys, va morir el dictador i ja ens deixaven cantar. Tinc 55 anys i en fa més de 40 que cante.

 

Quan vivia el dictador, no et deixaven cantar-les?

No, no ens deixaven. Recorde anar a l’escola i no poder parlar en valencià perquè deien que era de mala educació. Era horrible. Jo, la veritat, vaig conéixer les últimes cuades del franquisme, però encara vaig viure coses com aquestes. Després, eixies al carrer i els xiquets i la gent parlava en valencià i jo pensava: colló, si pareix que siga un pecat.

 

Però, les cançons tradicionals, les devíeu poder cantar al carrer, no?

Al carrer... no cregues. És el que diu Albert Montón, que ha fet el documental El cant de les arrels, eren les veus callades. La gent major ho sabia, però no cantava. Una, perquè no podia; i altra, perquè quasi totes les cançons tenien el seu punt de picaresca i no estava ben vist. Això era reprimit. Havies d’anar a casa dels abuelos i t’ho cantaven o t’ho mormolaven. Després, vaig entrar a Sarau, un grup de danses de la comarca de la Costera. Aquella gent anava a casa de la tia Rosario, la tia Emilieta, el tio Vicent el moreno… Vam començar a traure totes aquestes cançons.

 

Quan t’adones de la transcendència del que fas?

Encara no me n’he adonat.... Cada dia al·lucine més.

 

Només has de mirar al teu voltant, tot el Paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló ple de gent que vol escoltar-te...

“Es diu que la Mare de Déu, com més lluny, més milacres fa; el de fora és més bonico. Jo, quan veig ballar el bolero de Castelló pense: com això no hi ha res”

Sí, ara, tal volta, me n’estic adonant. És molt fort això. Ho he dit, si la gent major alçara el cap i veguera açò, no s’ho creuria. És molt fort fins i tot per a mi. Imagina per a ells que són d’altres èpoques. Si a mi em renegaven i em deien que per què volia tot allò, que era d’abuelos. I jo els contestava que era el que m’agradava. Sempre es diu que la Mare de Déu, com més lluny, més milacres fa; el de fora sempre és més bonico. I jo, quan veig ballar el bolero de Castelló, que és preciós, pense: collons, no tinc res en contra de les sevillanes, però com el bolero de Castelló no hi ha res. A més, és nostre, de la nostra terra i de la nostra cultura. I, si no ho defensem nosaltres, qui ho ha de fer? Estic molt orgullós. I torne a repetir, jo no vull que em nomenen per a res. A qui hem d’estar agraïts és a eixa gent, a eixa gent major que ens ho cantava.

 

Has passat de recuperar cançons tradicionals a casa la gent a cantar-les als carrers, les places i els escenaris. No deus ser el trobador de la costera?

No, jo sóc una persona normal i corrent. Sempre he dit que hi ha altra gent que també fa la meua faena i no se l’ha reconegut tant. Però, clar, m’encantaria ser-ho. Els cecs eren els trobadors, els que cantaven romanços. Jo escolte molts romanços. De fet, els cecs i les cegues anaven pels pobles cantant i s’havien de saber 25 cançons. Jo me’n sé més de trenta. M’encantaria ser el trobador de la costera.

 

Feliu Ventura et va definir com una fonoteca que camina. També va donar molta transcendència al teu treball d’enregistrar tota aquella cultura popular que es transmetia oralment.

Bé, és que Feliu és un poc exagerat... Però, sí... mira, a mi em va pegar per allí. Potser una altra persona, amb la meua edat… però a mi em va pegar per anar amb la gent major. M’emborratxava i encara m’emborratxa. Quan veig gent major és el primer que faig. M’encanta la saviesa popular, la cultura i, sobretot, la llengua. Recordeu-vos del que dic: cuideu la nostra llengua perquè, si no la cuidem nosaltres, no ho farà ningú.

 

L’any 2013, fins i tot reberes la Medalla d’Honor de la Generalitat de mans d’Alberto Fabra. Com et vas sentir?

Em vaig sentir bé, però... a mi, totes eixes coses… No em vaig posar ni vestit ni res i les abueles em deien que quins collons que tenia. A mi, tot això no em va. No m’agrada. La política, per als polítics. Com quan mesclen la política amb les cançons... És mentida. I qui vulga fer guerra d’això està molt equivocat. He conegut gent de dretes i gent d’esquerres i cap problema, ho han cantat igual. És del poble. Deixem estar totes eixes xorrades, ja està bé, tinguem pau, que ja ens fa falta…

L’espectacle ‘Botifarra a banda’ va ser el concert inaugural del Trovam 2015 de Castelló  / X. C. B.
L’espectacle ‘Botifarra a banda’ va ser el concert inaugural del Trovam 2015 de Castelló / X. C. B.

 

Fa poc has tret el teu quart disc amb Pau Chàfer, ‘A un home que ve del poble, ningú fa baixar la cara’. Com t’has vist?

Molt bé. Pau Chàfer és un gran músic. Jo no en sé, de música. Però Pau ha fet uns arranjaments molt dignes. Amb el títol, jo, particularment, faig un homenatge a Al Tall. Vicent Torrent, que és com el cabecilla d’Al Tall, es va emocionar de veure-hi “El tio Canya”, una cançó que van cantar quan jo era jovenet, quan sortíem d’una dictadura, malgrat que hui estem igual... a trossos i mossos. Va ser molt emocionant.

 

Sempre has dit que Al Tall era el teu referent.

“Haguera donat un dit de la meua mà per cantar amb Al Tall. Recorde que em gitava, agafava un radiocasset i m’adormia sentint-los”

És el meu referent. Haguera donat un dit de la meua mà per cantar amb aquella gent. Era borratxera, sentir-los. Recorde que em gitava, agafava un radiocasset i m’adormia sentint Al Tall. Lluís Miquel també m’agradava molt, Els Pavesos… Tota aquella gent dels anys 75, 80… Per a mi, sentir-los cantar en valencià era una cosa de Mart. Vosaltres açò, per sort, no ho heu conegut. Però, jo, sentir cantar en valencià… Hòstia, la meua llengua, que és la més bonica del món... estaven cantant-la...

 

Malgrat tota la popularitat que has tingut, encara treballes al camp, de ferrer…

Jo sóc un llaurador frustrat. Haguera volgut ser llaurador. En ma casa eren llauradors. Però els meus pares no volien perquè era tot misèria. Jo volia, però ma mare no va voler. Em deia que, amb la memòria que tenia, em podia posar a estudiar. Li vaig contestar que no bastava per estudiar. Encara no tenia catorze anys i ja estava treballant. Sóc ferrer. Ara treballe a l’Ajuntament i tan aviat munte un entaulat com arregle una porta… Tinc terres, una caseta, animals, cabres… de tot. I, en lloc d’anar-me’n al bar, vaig a caseta amb la meua dona i fem una paella i som feliços així. Que cadascú pot anar al bar i fer el que vulga, mentre no faça mal a ningú…

 

Com ha sigut el suport de la teua família?

Total. A la meua dona, l’hauria de tindre en un altar, per la paciència que té. Mai m’ha dit que no anara a cap lloc. El meu fill major, Pep, té 23 anys i la meua menuda, dèsset. Sempre m’han ajudat. A genollons no els ho puc pagar. Se sacrifiquen molt per mi. No estic quasi mai en casa i això és molt sacrificat. Pugem molt a Catalunya, a França, a Trento (Itàlia)…

 

Has estat a Trento?

“Ara treballe a l’Ajuntament i tan aviat munte un entaulat com arregle una porta… Tinc terres, animals, cabres… de tot. I, en lloc d’anar-me’n al bar, vaig a caseta”

Sí. Allí, parlen occità i m’entenien. No totalment, però sí un poc. Vaig dir que parlava català i un xic que es deia Giussepe em va dir que m’entendrien. M’agrada explicar cosetes i, quan ho feia, somreien… He estat a Niça, Marsella… On no m’entenien era al País Basc francés, on també he estat. Una passada. Sempre ho he dit, la música o la llengua en què cantes no té fronteres, s’apega al cor. La gent s’alçava i t’aplaudia. Preciós. He vist gent plorant i he gaudit perquè, potser no t’entenen, però… és una passada.

 

Hi ha hagut una polèmica perquè les Noves Generacions del PP t’han acusat de ser el músic del PSPV i Compromís.

Vols que et diga una cosa? Ma mare em deia, en castellà: “No hay mejor desprecio que no hacer aprecio”. Si ells no em volen, jo a ells menys encara. Jo no dec res a ningú i puc anar amb la cara ben alta per això. L’any passat, a Alcàsser o Picassent, també van posar: “Pep Gimeno se busca por catalanista i traïdor a la llengua”. Passant d’ells.

 

Per finalitzar, com veus la situació actual, el ressorgir de la música en valencià?

Barbaritats. Feia falta. Tots cantant... que bonic! I en valencià! No m’agrada escollir cap llengua. Trobe que el castellà també és digne. Però bé, el castellà el tenim cada dia i el valencià només el tenim a estones i quan ens el deixen. Estic molt orgullós de vosaltres i de veure el que esteu fent. Crec que açò va cap amunt i no ho hem de deixar perdre perquè és el nostre orgull.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: