Impressions

Perifèries

19/06/2017

Duc una bossa amb el lema La periferia no se rinde. L'Ainara la veu i em pregunta Què és la perifèria, titi? Li dic que és allò que està al voltant d'una cosa, però em faig un embolic, perquè, tal i com li explico, sembla que la perifèria no formi part de la cosa en sí... Són els barris que estan al voltant de la ciutat, per exemple... però dins: al voltant del centre... són els que estan més allunyats del centre. Bé, també poden ser coses que estan just per fora d'una altra cosa... al voltant, sí. Al límit, potser, prou al límit. Segons com es miri dins i segons com es miri, fora.

L'Ainara es queda pensant i diu Ah, ja sé. L'atmosfera és la perifèria de la terra. Ric: Sí, ben vist. I es queda uns minuts callada. Les fulles són la perifèria dels arbres, afirma tot assenyalant-ne un. I els meus dits són la perifèria dels meus braços. Li dic que això dels arbres i els braços és molt bonic i penso com pot ser que aquesta nena estigui patint perquè potser repeteixo curs, perquè em costa aprendre. Ho hem comentat abans berenant. M'he sorprès que encara existeixi això de repetir curs i m'ha mirat com a un extraterrestre: És clar, titi! L'any passat va repetir un nen de la meva classe! Li pregunto com és això de sentir que et costa aprendre: Pues que em diuen coses i després no m'enrecordo, no se'm queda. Li pregunto per què li semblaria tan terrible repetir. Perquè hauria de deixar les meves amigues i perquè em faria vergonya, perquè em quedaria enrere i tothom avançaria. Maleït avançar, penso. Parlem de les assignatures, la que menys li agrada és Educació Física. D'Educació Física només m'agraden les dutxes. Perquè fem el loco. Les dutxes són la perifèria de l'Educació Física, penso, però no li dic. Tampoc no li dic que, segons com, els repetidors són la perifèria del sistema escolar i que potser fan falta perquè la resta se senti centre.

Fer vacances de les vacances és no fer res, és quedar-se al lloc d'una podent advertir totes les seves perifèries i repensar les centralitats

L'Emma surt de bàsquet tota suada, la seva germana li explica això de les perifèries i crida: Ah, jo en tinc una! Les vies són la perifèria del tren! Li dic que és un idea estranya però interessant... i em quedo rumiant perquè haurà pensat en vies de tren ara l'Emma. (Quan arribi a casa al vespre i escrigui aquesta columna, m'adonaré que el documental al qual fa referència la meva bossa i el lema La periferia no se rinde es diu EntreVies. Okupas en L'H, però a la bossa no surt res de vies ni d'això, i les meves nebodes, un cop més, em faran una mica de por). Camí a casa, l'Ainara va dibuixant a la seva llibreta i em diu, marcant una línia a un full, caben infinites coses en aquesta part.. el límit de l'infinit és aquí, vale? Li contesto que no pot ser, que l'infinit no té límit. Seria un oxímoron, dic, sentint-me una pedant quan ja és massa tard: Què és un oxímoron, titi? pregunta l'Emma.

      -Una cosa impossible... per exemple, gel que crema.

      -Sí és possible! Poses a bullir el gel i ja està!

      -Si el bulls ja no és gel...

      -Sí, perquè ho va ser.

      -Uhm... doncs ara no sé ben bé què dir-te, Emma... Potser sí.


Avui és un dia estrany. Perquè és un dia qualsevol i estic de vacances. Estic de vacances però no he marxat enlloc. I serà que em faig gran, serà que l'impacte del turisme a la meva ciutat fa que m'ho pensi molt abans de marxar jo a fer el mateix a una altra banda, però cada cop gaudeixo més d'aquests dies, de les vacances aquí. Abans, era prou perifèric descansar. L'important, allò central de les vacances, era el viatge. Què fas de vacances? Seguir fent, igual que a la feina... seguir fent. Però fer vacances de les vacances és no fer res, és quedar-se al lloc d'una podent advertir totes les seves perifèries i repensar les centralitats. És poder anar a buscar les nebodes al cole, és cuinar un estofat, és conversar sobre oxímorons possibles, és fer quotidianitats al barri, amb la calma, és buidar aquell armari, és mirar els carrers i la gent amb aquella mirada diferent, de la viatgera, de qui s'ha separat del centre per uns moments, de qui llisca per l'atmosfera mirant-s'ho tot antropològicament. Em fa feliç que la perifèria no es rendeixi, que bategui i em reclami, en dies de vacances i en dies de feina, que em digui sóc aquí, en quin coi de centre t'has fotut ara, sóc aquí, batego perquè sóc cor, mai melic, i a tot dono sentit. 
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: