Plurilingüisme a debat

El govern valencià ha fet una aposta per un programa d’ensenyament plurilingüe únic, però que ofereix la possibilitat d’escollir el nivell d’immersió a la comunitat educativa de cada centre

“Discriminació”; així és com el PP i part de la ciutadania aferrada a tot el que diu aquest partit polític qualifiquen el Programa d’Ensenyament Plurilingüe Dinàmic (PEPD) elaborat per la Conselleria d’Educació del País Valencià durant aquest curs –i actualment suspés cautelarment pel Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJPV). La meua condició de mestra, juntament amb la meua trajectòria, em fa discrepar totalment amb aquest terme.

En primer lloc, vull recordar que un dels objectius de l’escolarització és assolir un grau de competències bàsiques per desenvolupar-se en societat i que una d’aquestes competències és la lingüística.

/ CLARA-IRIS RAMOS

 


S’ha de viure al País Valencià per començar a entendre la situació lingüística de cada comarca en concret. És força difícil d’explicar en quatre línies, però, a banda d’haver-hi zones de predomini lingüístic castellà, també trobem zones de predomini lingüístic valencià en què part de la societat té una espècie de rebuig cap a la llengua i la cultura pròpies, un menyspreu que, tot i que cada vegada és menor, ha estat fomentat durant anys per la part política que hi governava. Aleshores, ens trobem amb diferents fronts oberts a l’hora de parlar de llengua i cultura: castellanoparlants, valencianoparlants i valencianoparlants que menyspreen la llengua. En una terra com la nostra (amb dues llengües oficials) i seguint els estudis de filòlegs i pedagogs, la llengua minoritzada hauria de ser la llengua més reforçada a l’escola si volem que aquesta societat siga bilingüe; a més, com més llengües s’aprenen, més capacitat lingüística i cultural té una persona, a part de més facilitat a l’hora d’aprendre una altra llengua. Qualsevol persona que es dedique mitjanament al tractament i l’aprenentatge de les llengües no tindria cap dubte sobre com ha de treballar aquest tema a l’escola. Però bé, remuntem-nos en el temps. Anem a l’any 1983. Aquest any s’aprova la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), malgrat els vots en contra del Partit Popular. Aquesta llei tracta d’establir el model lingüístic educatiu al País Valencià, però les zones amb predomini lingüístic del castellà estan exemptes de l’aprenentatge del valencià. És a dir, des de l’any 1983 fins ara, hem tingut escoles de diferents línies: Programa d’Ensenyament en Castellà (PEC, darrerament PPEC, Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Castellà), PEV (programa d’ensenyament en valencià; posteriorment, PPEV) o PIL (Programa d’Immersió Lingüística). Fins i tot hi ha escoles de doble línia, amb diferents programes per a l’alumnat d’un mateix centre (PPEC i PPE), que han de triar les famílies. S’ha demostrat que aquest model és un fracàs del bilingüisme, ja que l’alumnat de les zones de predomini lingüístic castellà i les famílies castellanoparlants que trien un PPEC no finalitzen la seua escolarització amb competències lingüístiques en les dues llengües, a més de crear molts guetos a les escoles de doble línia, un fet que el professorat observa dia a dia.

Es tracta d’un procés d’ensenyament plurilingüedinàmic, en què es vaavançant des d’un punt de partida que tria la gentinvolucradaen cada zona

Davant d’aquest problema, el fet que no es donen les mateixes oportunitats d’eixir ben format de l’ensenyament bàsic obligatori a tot l’alumnat, l’actual govern del País Valencià aposta per una millora de l’ensenyament a través de la creació d’un Programa d’Ensenyament Únic per a tot el territori, amb sis nivells (bàsic 1 i 2; intermedi 1 i 2; avançat 1 i 2). Els nivells es diferencien per la quantitat d’hores d’exposició de cada llengua en les àrees acadèmiques i al centre: com més bàsic, més hores de la llengua dominant i, com més avançat, més hores d’exposició de la llengua minoritzada i la llengua estrangera. Cada escola triarà el nivell de partida que crega òptim per a tot el seu alumnat tenint en compte les circumstàncies actuals de capacitació del professorat en anglés i valencià, les condicions sociolingüistes de l’alumnat i l’ús social de les llengües oficials del territori on es troba immers el centre educatiu. Amb l’objectiu d’arribar al bilingüisme de tot l’alumnat, es dissenyaran les estratègies que ofereix el Programa Dinàmic per anar passant d’un nivell a un altre fins a assolir els avançats. Ens podem preguntar: per què no un únic programa en valencià, com és el cas de Catalunya? Com ja he comentat abans, el País Valencià és molt divers i encara té molta feina per fer. Per a començar a construir, no es pot imposar; primer, caldrà respecte i estima per part de la majoria de la ciutadania. Possiblement per això s’ha optat per aquest procés d’ensenyament plurilingüe dinàmic, en què es va avançant des d’un punt de partida que tria la gent involucrada en cada zona. Segons les Unitats d’Ensenyament Multilingüe de les universitats d’Alacant, València i Castelló, el que assegura el plurilingüisme és el nivell avançat.

Qui tria el programa lingüístic del centre? En primer lloc, el claustre fa una proposta al consell escolar (format per famílies, alumnat i professorat) i és aquest qui aprova el nivell que es desenvoluparà a l’escola. D’aquesta manera, es té molt en compte la situació de cada centre. El fet d’haver triat un nivell no comporta que eixe centre mantinga sempre el mateix, ja que, al llarg dels anys i a través d’autoavaluacions, hauran d’anar avançant nivells i pujant esglaons per a poder oferir formació en un plurilingüisme real al seu alumnat.

Deixem de parlar com a mestres i posem-nos en la pell de mares i pares. No ens agradaria que els nostres fills i filles acabaren la seua escolaritat amb una competència lingüística més bona per a poder tindre més oportunitats quan siguen adults? Crec que la resposta és unànime. Aleshores, per què tant rebombori sobre el tema? Hem de deixar de banda l’autoodi de molta gent del País Valencià –que, seguint la política del PP, ha utilitzat la nostra llengua i la nostra cultura com a eina política destructiva– i avançar pel que fa a la qualitat de l’ensenyament, aprofitant els avantatges que ens ofereix viure en un territori bilingüe i oferint més opcions a l’alumnat perquè assolesca unes capacitats lingüístiques més bones.

 

Lorena Ferre Camarasa és Secretària d’Escola Valenciana i mestra del col·legi públic Alfonso Iniesta de Banyeres de Mariola

 

*Article publicat al número 433 de la Directa.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: