Impressions

Pneumotòrax social

02/02/2018

Ahir, 22 de gener, vaig vore la primera flor d’ametller del nostre 2018; la setmana passada a nit tancada el cant de la primera rabosa; avui en fer-se de dia la primera baralla de gats; al galliner ja fa dies que torna a haver-hi ous. Jo no tinc massa memòria per als refranys, no entenc els senyals de les Candeleres (que ploren quan jo riuria) ni els senyals del cel. El que sé és el que veig i està clar que, almenys a la nostra terra, el cicle torna a començar. Tampoc tinc massa clar si som a l’any 2018 com tot ací ens diu i rediu, si som al 1439 com creuen els musulmans, al 5779 en què viuen els jueus, al 4715 dels xinesos, al 2559 dels budistes, al 5131 dels maies o simplement hui és el dia que ens toca viure com els passa a molts efemeròpters i lepidòpters. No sóc capaç de decidir-me, entre altres coses perquè no acabe de veure-hi la diferència, el meu raciocini es nega a donar-li tant de poder a la casualitat; més encara ara que hem tallat el cordó que ens parlava del que van viure els nostres ancestres i duia enregistrades totes les experiències que ells havien tingut.

No sé si coneixeu l’Ayla (la protagonista de la saga El Clan de l’ós cavernari de Jean M. Auel) i el poble on es va criar: el Clan. Els neandertals, segons els antropòlegs i primatòlegs, tenien una capacitat cranial més gran que la nostra (això és un fet científic) i tenien la capacitat de recordar i viure les vivències dels seus avantpassats (açò és ja una hipòtesi i literatura) i el que els passava (i els va abocar a l’extinció) —segons alguns antropòlegs—, és que no van poder adaptar-se als canvis de fauna i flora derivats de l’última glaciació que fins ara ha viscut el nostre planeta, fa entre 30.000 i 40.000 anys, és a dir: ahir, i a la competència dels Homo sapiens pels seus territoris. Tenien tan present el que havien estat, sentien tan seues les experiències dels avantpassats que no podien aprendre si no era amb molt d’esforç i temps la realitat que se’ls venia al damunt. Tenien tant de lloc del seu disc dur, ocupat en recordar com era la vida abans, que no els en quedava per assimilar com era ara. Seria paradoxal que el que portés a l’extinció aquella gent fóra el que ara ens falta a nosaltres per poder parar aquesta bogeria de fugida endavant a la que ens porta la nostra necessitat continua de "més, nou i ràpid!".

Els neandertals tenien tan present el que havien estat, sentien tan seues les experiències dels avantpassats que no podien aprendre si no era amb molt d’esforç i temps la realitat que se’ls venia al damunt

Cinc del matí, dimarts 30 de gener. Un tub d’uns 30 centímetres de longitud entre les costelles ha despertat irremissiblement totes les terminacions nervioses del cervell que estaven receptives, eixa és l’explicació científica, la del cervell, a què la nit haja acabat per a mi; la lluna vella, grossa i llampant, a la finestra em crida: l’explicació mental, una passa més enllà. Un pneumotòrax és el nom que rep en medicina el col·lapse que sofreix el pulmó quan l’aire s’equivoca de lloc o fuig, i en comptes d’estar-se dins del lleu se n’ix fora i omple la cavitat toràcica, toca la pleura (l’ompli) i ocupa l’espai, tot impossibilitant l’òrgan que ens fa respirar expandir-se i li dóna al continent la sensació d’asfíxia i el malestar de notar coses a dins d’ell que són on caldria. Estava jo aquests dies, abans de conèixer traumàticament que aquesta patologia existia, pegant-li voltes al concepte de proletariat i més concretament a l’"orgull obrer", quan m’he trobat amb l’article de Ricardo Romero (Nega) i d’Arantxa Tirado: "¿Quién teme a la classe obrera?", publicat al blog de Público, i no he pogut més que admirar-me de la capacitat d’anàlisi i també refermar-me en la sensació que tinc que falten anàlisis de qualitat des de la perifèria geogràfica i cultural, des dels pobles i des de gent menys mediatitzada i influenciada per les xarxes socials i els debats que en els fòrums superespecialitzats es produeixen. No parlem el mateix idioma, menys encara a la xarxa; cara a cara ja és una altra cosa, i ni fins i tot els referents tenen els mateixos matisos. No hi ha lloc per a idees noves, si no hi entres, exhibeixes i raspes plomes a terra i aconsegueixes impressionar. No hi ha atenció per a tu, has de ser-hi espectacular. Això em porta a l’explicació més eloqüent que he trobat a faltar en l’article: "On és Guy Debord?". Vull dir: els autors sí que entenen que l’estrat més baix de la classe obrera no té temps de palles mentals, ja que el temps el té just per arribar a la feina (o buscar-la cada dia), fer malabars amb la merda de sou i intentar entendre els deures dels seus fills. Però, què passa amb el graonet de dalt? Aquests, els que tenen temps d’oci, l’omplin i el fan lucratiu amb totes les activitats que, d’alguna manera, els puguen apropar als qui els ensenyen els mitjans que estan dalt, amb els seus cossos, els seus cotxes o els seus viatges, ara corrents per la muntanya, que a tots iguala, o a qualsevol gastro: algun lloc on pugues menjar exòtiques lleteroles o fetges de rap, però amb cognoms orientals i salses thai.

Les maquines més avançades seguim sent els humans amb les nostres ànimes i ments científicament indemostrables, i el col·lapse no és espontani, és l’instrument del qual les elits s’han armat per seguir tenint benzina

Diu Yuval Noah Harari a Homo Deus (Debate) que, en cada època per tractar d’explicar com funcionen les nostres societats, els científics fan analogies amb els mecanismes de les màquines més avançades del moment. Nosaltres les fem amb els ordinadors, els de l‘Anglaterra del segle XVIII les feien amb les màquines de vapor, que si el vapor fa pressió, per ací s’obre aquesta vàlvula que posa en marxa aquest pistó... Amb què les que faran els fills dels nostres fills i filles? A mi la que em ve hui em diu que la classe obrera és l’aire que posa en funcionament el pulmó i que el porus pel qual se’ns fuig l’aire és l’individualisme i l’ànsia (que tots tenim en algun moment) de viure coses que ens fan veure que es poden experimentar a un cost zero o a un cost que podem pagar (còmodament, fraccionat si volem) i que ens apropa a l’ideal de vida material que a alguns ha portat a hipotecar tota la seua vida, uns altres a rodar com hàmsters per pagar el cotxe per portar els fills a nosequín college, després al xinès i després a "Aloha", i a uns altres, potser, a pujar a qualsevol pastera foradada un dia de mala mar aconsellat per gent a la qual no havien vist mai. El pneumotòrax no és la societat, són les forces transformadores i emancipadores. Les maquines més avançades seguim sent els humans amb les nostres ànimes i ments científicament indemostrables (de moment), i el col·lapse no és espontani, és l’instrument del qual les elits s’han armat per seguir tenint benzina que alimente la seua màquina quasi perfecta.

"La historia proporciona muchas pruebas de la importancia crucial de la cooperación a gran escala. Casi de manera invariable, la victoria la han logrado quienes han cooperado mejor... Para organizar una revolución, nunca basta con los números. Por lo general, las revoluciones las hacen pequeñas redes de agitadores y no las masas. Si queremos poner en marcha una revolución, no nos preguntemos: Cuántas personas apoyan mis ideas? Preguntémonos, en cambio: Cuántos de los que me dan su apoyo son capaces de participar de una colaboración efectiva?." Yuval Noah Harari, Homo Deus, (Viva la revolución, pàg. 153).

Potser el que necessite és ser un obrer, potser em vindria bé un poc d’aquell orgull. Potser el que em cal és un altre tipus de col·lapse. Quants de tots els que ens veiem antagonistes realment el necessitem? 

Vinc de gent de camp, de masovers que no sabien el que era la solidaritat, però que quan tocava matar el bacó sabien que havien d’acudir-hi. De gent que segava o batia a l’era i cantava (qui canta ara a la feina?). De gent que no sabia què eren els béns comunals, però que quan plovia (quan sabia ploure i no hi havia asfalt), tornaven al riu per grava i per terra, i tornaven a fer el camí que s’havia descarnat. Diu l’amic David Bernardo Lluch que tot temps passat va ser pitjor i jo no ho puc dir. Estic segur que patien molt més que ara, amb el fred, la fam de vegades, les malalties... Però jo ara mire el meu entorn i no hi veig més que solsides, bancals d’ametlers i oliveres treballats per autòmats i un egoisme i una enveja que fan tremolar.

On vull arribar és a dir que em canse de parlar, em canse de dir el mateix cada any, cada dia, que ja no tinc res a dir –caldrà que ho xerre amb aquesta gent de la Directa– que el que necessite és fer, sentir el mànec de les ferramentes fregant-me les mans, cremant-me, sentir la suor davallar-me l’esquena i arribar a casa a la nit tan exhaust que no tinga res a pensar. Potser el que necessite és ser un obrer, potser em vindria bé un poc d’aquell orgull. Potser el que em cal és un altre tipus de col·lapse. Quants de tots els que ens veiem antagonistes realment el necessitem? Seria un bon punt de partida per definir hui la classe obrera transformadora?

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: