El poble contra l’amnèsia: quan Espanya s’obre en canal

Davant la retirada de les ajudes per part de l’Estat, la societat civil ha pres la iniciativa de recuperar i dignificar les víctimes del franquisme que continuen soterrades

L’Estat espanyol és el segon país del món, després de Cambodja, amb més fosses comunes per exhumar. La iniciativa d’obrir-les i el cost que això implica hauria de recaure sobre les seves institucions, com succeeix a l’Argentina, l’Uruguai o altres països on els respectius governs han recuperat els cossos sepultats durant els períodes dictatorials. Però això no succeeix. Tot i que la Llei de Memòria Històrica de 2007 inclou mesures per a la identificació i localització dels cossos de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme, el govern del PP ha suprimit les subvencions destinades a facilitar l’obertura de fosses i l’exhumació de les persones que continuen enterrades. En els darrers 15 anys, només s’han exhumat 6.300 dels 116.000 civils que, segons estudis avalats per l’Audiència Nacional espanyola, van ser assassinats i enterrats de forma inhumana durant l’aixecament feixista.

Entre 2006 i 2011, les ajudes estatals amb prou feines van fregar els 8 milions d’euros. Anteriorment no s’hi havien destinat recursos i, des del 2012, les partides han quedat suprimides. El web del Ministeri de la Presidència ha esborrat l’enllaç per optar a alguna subvenció.

Les entitats semblen resignar-se davant aquesta manca de suport institucional. “Farem com abans, quan realitzaven les exhumacions sense cap ajuda estatal”, explica Emilio Silva, president de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH). Segons Silva, tan sols algunes comunitats autònomes, com Navarra, i ajuntaments governats per Izquierda Unida i el PSOE han destinat recursos amb aquest propòsit. La majoria d’exhumacions, explica, “són possibles gràcies a l’aportació dels nostres associats i al suport dels arqueòlegs, forenses, psicòlegs i altres professionals que, de manera voluntària, aporten el seu temps i coneixement”. Recentment, l’ARMH ha guanyat el premi de Drets Humans concedit pels Arxius de la Brigada Abraham Lincoln de Nova York. El premi, dotat amb 100.000 dòlars, permetrà mantenir obert el laboratori durant almenys dos anys.

 

De Torresandino a Valdenoceda

La primera fossa exhumada per iniciativa popular fou la de Torresandino (Burgos), l’any 1979. Malgrat les amenaces de l’aleshores governador civil, Antolín de Santiago, l’obertura va materialitzar-se gràcies a un alcalde comunista que feia poc que havia estat escollit, Blas Bombín, el pare del qual hi estava enterrat. En total, es van aconseguir rescatar els cossos de sis víctimes del franquisme.

A partir de llavors, les exhumacions es van fer en l’anonimat i sense pràcticament cap tutela pública, fins a l’obertura de la fossa republicana de Priaranza del Bierzo (León) l’octubre del 2000. El fet que hi hagués enterrat l’avi d’Emilio Silva, president de l’ARMH, i la proximitat amb la Universitat de Ponferrada, referent en la recerca científica, va convertir Priaranza en el bressol de les exhumacions contemporànies. Aquestes tasques van contribuir a la propagació d’una demanda que ja existia, i van difondre la necessitat d’integrar les desaparegudes en el teixit social.

A parer dels estudiosos, Priaranza esdevé el catalitzador d’un cicle d’exhumacions que es van propagar per Castella i Lleó, la Rioja i altres comunitats autònomes. Igualment, es considera que va servir d’empoderament per a les entitats, que a partir d’aquella iniciativa van prendre consciència del caràcter multidisciplinari que han de regir totes i cadascuna d’aquestes actuacions.

Arran de Priaranza, es van produir obertures de fosses importants: l’any 2002 a Poyales del Hoyo (Àvila); l’any 2003 a Otero de Herreros (Segòvia) i Valdediós (Astúries); l’any 2004 a Villamayor de los Montes (Burgos), i l’any 2005 a Villasana de Mena (Burgos). A través d’aquests treballs s’ha socialitzat la voluntat de reparar el trauma sofert per milers de persones durant la Guerra Civil i les quatre dècades de dictadura.

A Valdenoceda (Burgos), l’agrupació de familiars i amics de represaliades ha tret a la llum a les 154 persones que van morir a la presó d’aquest municipi entre 1938 i 1943. Gràcies a una xarxa de voluntaris, a la difusió als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, el nombre de famílies localitzades va passar de 71 a 112 en el decurs de 2014.

 

Sortejant la indignitat

Després de la Llei de la Memòria Històrica, aprovada el 2007, semblava que les iniciatives ciutadanes de recuperació de les restes humanes de víctimes de la Guerra Civil i del franquisme comptaria amb el suport institucional. Però després d’uns anys marcats per la timidesa de l’Estat a l’hora d’atendre aquesta petició, el PP s’ha negat a rescabalar de l’oblit uns crims que continuen perpetuant-se. Davant d’això, i lluny d’aturar l’activitat, les associacions memorialistes ja busquen sistemes per obtenir els diners que s’exigeix per obrir una fossa i identificar-ne els cossos (només escrutar l’ADN d’un cadàver té un cost de 250 euros).

A més de la campanya de captació d’associades, alguns col·lectius sospesen demanar finançament privat, com és habitual en altres països, o recórrer al micromecenatge. Són vies que posen de manifest les costures de l’actual democràcia, però a les quals les entitats no renuncien. La prioritat és que les persones desaparegudes siguin localitzades i dignificades tal com es mereixen.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: