Impressions

La por: censura implacable

16/04/2018

Comences posant la teva llibertat en un moble amb diferents calaixos. Ja no és robusta, sòlida ni inqüestionable. Té departaments, és un buit peremptori, creient que és una sensació passatgera; ara l'adjectives, la matises, amb clarobscurs, amb decisions alienes, d'acord amb les mirades fiscals. Deixa de ser una idea garantida i treu el cap una realitat tacada de terra que trepitges. Haver-t'ho pensat abans. Et penedeixes.

Les veus depriments dels mitjans de comunicació parlen de tu i ets incapaç de deixar de pensar en la decepció familiar. No parlen de tu, sinó del personatge que estan construint a la teva esquena amb el teu mateix nom. No et van demanar permís per presentar-te a la ciutadania, sempre presta a l'escarni televisiu, entre terrorismes de laboratori i assenyalaments lascius. Desprendre't del teu altre jo serà tasca difícil encara que de moment ni t'ho imagines ... ja arribarà aquesta altra autocondemna. La por com a censura implacable. Habitacles que et confonen.

Les veus depriments dels mitjans de comunicació parlen de tu i ets incapaç de deixar de pensar en la decepció familiar. No parlen de tu, sinó del personatge que estan construint a la teva esquena amb el teu mateix nom

Han tirat la teva porta a terra a cop d'ariet i escoltes l'estrèpit de crits i amenaces seguit de passos apropant-se. Ho has vist, ho esperaves des que t'han despertat les seves frenades en sec en el silenci de la nit. Amagat, al costat del llit t'arrauleixes en la solitud dient-te que just això no et pot estar passant. Quina rellevància tens? Abraces les teves cames insignificants, et tapes el cap, te la destapes; la manta ja no funciona com en la teva infància. Les teves suors fredes et donen calor. Saber que t'han vigilat des del bloc que està davant de la teva finestra, i que la gossa estava nerviosa perquè precisament intuïa la presència dels seus alès. Notar que aquest cotxe portes dies veient-lo en diferents escenaris, ridiculitzar-te a tu mateix per la paranoia creixent, per fer càbales absurdes, i acabar donant dues voltes a la rotonda no fos cas que el vehicle de darrere faci els mateix. Els sorolls al telèfon, les converses robòtiques que s'entrecreuen, l'esotèrica perspicàcia que et diu que entre la teva mare i tu hi ha algú més.

Mirar al teu voltant, i no reparar en res estrany; i tornar a mirar, i baixar el cap, i girar-te, i tornar a mirar. Caminar a les palpentes encara que estiguis anant a la feina a plena llum d'una ciutat grisenca i aplomada. Estar estigmatitzat des que ells van decidir que havia de ser la teva oficina el lloc des d'on et portarien al calabós. Et quedaràs sense feina. Estar amb la mosca darrera l'orella que brunzeix i fastigueja sense descans. Esperar els seus moments judicials, les seves muntanyes de papers sense resoldre, esperar que la bruta política sigui la que decideixi qui seràs tu a partir d'un determinat moment. Solitud decretada. Et tornes a penedir. Creuar-te de braços mentre els teus sospites es fan cada dia més punyents. Serà avui? Desconfies sense fonaments, inspecciones a la babalà ... arribes a mirar fins a sota del cotxe per si les tecnologies de Hollywood han arribat a la teva vida. La teva vida!, que l'últim que té és frenesí, que apassionant mai va ser. L'avorriment planificat també és una manera de reprimir-te.

Dedicar-te a sobreviure com pots i acabar donant explicacions a gent que ja t'ha jutjat. Dedicar-te a estimar el proïsme i estar obligat a despullar-te mentre et fotografien, es mofen i et tornen la roba tirant-te-la als teus peus

Dedicar-te a la humanitat i que t'hagin arraconat a la part posterior d'un furgó. Et van agafar de les espatlles, vas mirar a terra i vas quedar escampat sobre la xapa rovellada. Dedicar-te a sobreviure com pots i acabar donant explicacions a gent que ja t'ha jutjat. Dedicar-te a estimar el proïsme i estar obligat a despullar-te mentre et fotografien, es mofen i et tornen la roba tirant-te-la als teus peus. Eduques, germines, penses, i t'assabentes per uns altres, també ells, que la teva vida ja no és teva sinó del legislador. T'animes i penses que ha pagat la pena: tu tens la raó.

Les comunicacions amb vidre pel mig pot arribar quan els plagui; els seus interessos tindran i els pagues a terminis indefinits. No obstant això aquesta llosa sobre la teva esquena també és lleugera... els teus esforços t'ha costat. La història t’avala. L’autorepressió té les seves limitacions, no sempre estàs tan obcecat. Les mirades de reüll, el dubte davant teu, el xiuxiueig que mai existeix però que sents; un advertiment i molts sermons: mai saps què saben del teu personatge.

Estàs tirat a la gespa d'un parc, sou set. La manifestació tindrà sentit, és necessària, tindrà suport. No acabeu de planificar res perquè de cop i volta, havent intuït que la cosa es posaria lletja, estàs envoltat d'una milícia d'uniformats que et tracten amb menyspreu. Ho intenten amagar però també tenen por. Ens tenen por. Han arribat a cavall, amb moto i corrent. La nena de dos anys que jugava entre les teves cames s'ha donat el primer gran ensurt de la seva vida. Avui li preguntes i no recorda res. No serà un impacte en el seu present. Ni tan sols en el seu odi.

L’autorepressió té les seves limitacions, no sempre estàs tan obcecat. Les mirades de reüll, el dubte davant teu, el xiuxiueig que mai existeix però que sents; un advertiment i molts sermons: mai saps què saben del teu personatge

La teva existència és una altra, i ja no reconeixes quina prefereixes. L’aprensió t'acompanya com a fidel amiga i sense ella et sentiries estranyat, desubicat. Al principi et va costar sumar un altre desassossec als que vénen de fàbrica per ser un desgraciat. Precisament per aquest qualificatiu estàs on estàs. Vas buscar companys, cadires on seure mentre us conjuraveu, vas buscar vides recíproques però has acabat en una individualitat enfocada amb llums al·lògenes. I massa greix a terra.

Vas trucant la teva advocada, un altre element que et col·loca en un espectacle al qual mai vas creure pertànyer. No et queda una altra, serà ella la que parli el llenguatge que no entens, que et silencia amb eufemismes, que t’anul·la amb la delicadesa d'un esborrany per confirmar. La casella de l'indult no té posada cap creu... encara ets un espai en blanc. Encara que vesteixin de negre amb les seves togues rivetejades, és a tu a qui la foscor franqueja.

La repressió s'instal·la de manera polièdrica en cossos plans sense ambicions. No et sentis víctima, només empitjorarà la teva situació, i la teva pròpia visió de tu

El control el vas perdre aquella de tarda de primavera. O això et van fer creure, que pel cas, és el mateix. Efectes de mentida, que no es reconeixen quan saps que van carregats de conseqüències. Causes desprestigiades en els seus despatxos de marcs daurats. Proves amb altres vides, alguna aconseguirà ordenar els llimbs a què et tenen sotmès... però res satisfà la deriva. Acabes aprenent que si no és aquest allunyament, serà un altre abandonament: estàs marcat per contingències que col·lisionen contra les promeses que et van vendre. La llum no té acord amb quatre parets subterrànies, només fogonades de memòria. Somrius per educació no fos cas que tot pugui anar a pitjor i sentis que a sobre tu has alimentat la bèstia. Els temps del gall ja van passar, el teu pit està encongit i ben ensinistrat.

La repressió s'instal·la de manera polièdrica en cossos plans sense ambicions. No et sentis víctima, només empitjorarà la teva situació, i la teva pròpia visió de tu. La por és la teva retina i la filtres tota amb xarxes de contenció. Has deixat de ser qui vas ser per tal de no ampliar les llistes de reprimendes. Et sents torbat perquè sempre tens la possibilitat d'imaginar aquesta opció com a solució a tots els teus problemes però que el teu entorn tant discrimina. No t'entenen. T'han obligat al la teva feridora moderació. Han aconseguit que parlis en segona persona.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: