El precipici del capitalisme europeu

El col·lapse econòmic capitalista de l’any 2008 es pot reeditar amb molta més profunditat. Les autores repassen els efectes socials de les polítiques neoliberals durant aquests vuit anys i el risc de reedició d’una sortida feixista a la crisi

/MANUEL CLAVERO

 

La deriva totalitària europea i la campanya de la por que agiten la majoria de polítics espanyols davant l’ascens de partits com Podem o Izquierda Unida, als quals qualifiquen d’extremistes, tenen atemorida una part de la ciutadania. Potser aquesta no és conscient que l’economia de mercat globalitzant, en plena crisi del capitalisme, ens està portant allò que es deia que seria el resultat del temible comunisme: la gana, la misèria, la corrupció... El col·lapse del capitalisme és possible, el que va ocórrer el 2008 es pot tornar a repetir, però a escala més gran, amb molts bancs caient al mateix temps. Alhora, cada vegada hi ha més persones que queden al marge del benestar promès.

L’economia de mercat globalitzant, en plena crisi del capitalisme, ens està portant allò que es deia que seria el resultat del temible comunisme: la gana, la misèria, la corrupció...

De moment, ni tan sols s’ha reconegut la crisi del neoliberalisme: la fallida financera s’afronta amb les mateixes receptes i amb llegendes nacionals que ens retornen al segle xix. Com a corrent de pensament econòmic i polític, el neoliberalisme ha estat predominant en la política aplicada des de la dècada de 1970, s’ha consolidat durant els anys 80 i 90 i segueix plenament vigent avui dia.

 

Fonaments i present d’una ideologia

Després del creixement econòmic experimentat a l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial, es generà una greu crisi que penetrà especialment en els països capitalistes del Tercer Món i afectà greument els socialistes. Des de principis dels anys 80, el nou liberalisme es va tornar a considerar com l’única manera adequada de governar. Els governs de Thatcher al Regne Unit i de Ronald Reagan als Estats Units van aplicar les velles idees liberals de forma simplista sota el lema thatcherià de la TINA: “There is no alternative” (No hi ha alternativa).

Per al neoliberalisme, la competència caracteritza les relacions socials i la desigualtat és el premi a l’esforç, el generador d’una riquesa que suposadament havia de beneficiar tothom. Els principis bàsics d’aquesta doctrina postulen que l’Estat no ha d’intervenir en la regulació del comerç exterior, els mercats financers o la iniciativa privada. Sosté que aquells serveis que pugui oferir el sector privat s’han de privatitzar. El dèficit públic seria intrínsecament negatiu pel creixement econòmic, igual que la protecció social i les polítiques redistributives. I la regulació del mercat de treball impediria arribar al salari d’equilibri entre l’oferta i la demanda de treballadors.

Des del 15 de setembre de 2008, en què la caiguda d’un dels bancs estatunidencs més importants provocà la gran crisi financera mundial, el neoliberalisme ja no és capaç d’imposar el seu discurs de manera tan evident, en particular a l’Amèrica del Nord i a Europa. S’ha pres consciència que una de les causes que han provocat aquesta gran recessió –i que fa que sigui tan llarga– va ser el gran creixement de les desigualtats socials, resultat de les polítiques públiques neoliberals. Els polítics es limiten a obeir les exigències de les classes poderoses econòmicament, en lloc de fer-los front i rebutjar aquest Moloc insaciable. La reducció dels salaris i l’aplicació de les mesures d’austeritat, amb la consegüent reducció de la despesa pública, van determinar una manca de demanda domèstica i el resultat ha estat un creixement minso.

Conseqüències i gestió del ‘crack’

Mentre el govern espanyol ven optimisme i constata la recuperació econòmica, les dades posen en relleu les conseqüències d’aquestes polítiques, en bona part impulsades sota els dictats de la UE. A l’Estat, la pobresa ha augmentat: 13,4 milions de persones es trobaven en risc d’exclusió el 2014, és a dir, el 29,2% de la població. El mateix informe d’Intermon Oxfam afirma que vint persones concentren una fortuna de 115.100 milions d’euros. L’Estat espanyol és el segon país de la UE on ha crescut més la distància entre les rendes altes i les baixes, només superat per Estònia. Entre 2007 i 2014, a més, el salari mitjà es va desplomar un 22,2%.

Segons l’OCDE, les llars més desfavorides de l’Estat espanyol són les que han patit una caiguda dels ingressos més important durant la crisi; i el salari dels més rics és divuit vegades superior al del 10% de les llars més empobrides. Actualment, hi ha 4.011.171 persones a l’atur. Durant els últims dotze mesos, s’han signat 1,5 milions de contractes (i se n’han destruït un nombre similar), dels quals només el 9,46% eren indefinits. Hi ha 1,6 milions de llars amb tots els seus integrants sense feina.

Des del 15 de setembre de 2008, el neoliberalime ja no és capaç d’imposar el seu discurs de manera tan evident, en particular a l’Amèrica del Nord i a Europa

Pel que fa l’atur juvenil, es comptabilitzen 670.100 persones. El 60% d’elles cerquen feina des de fa més d’un any. I l’última Enquesta de Població Activa revela que, entre els 18 i els 30 anys, existeixen molts joves que ni estudien ni treballen, dos per cada un que desenvolupa ambdues activitats. Segons un estudi elaborat pel Centro Reina Sofía de Adolescencia y Juventud, gairebé el 20% dels joves treballa o ha desenvolupat la seva última feina sense contracte, mentre que el 44% ho ha fet amb un contracte temporal. És la il·lustració pràctica d’una dada: el 48,6% d’aquests joves acceptaria qualsevol feina i a qualsevol lloc, encara que tingués un salari baix.

Pel que fa a les dones, la situació també és desmoralitzant. La major part dels països de la UE redueixen la bretxa salarial entre homes i dones. A l’Estat, segons l’última Enquesta Anual d’Estructura Salarial –publicada el juny de 2015 i amb dades de 2013–, aquesta es va situar en un 24% pels salaris mitjans bruts anuals. És el diferencial més alt dels darrers sis anys: les dones haurien de treballar 88 dies més que els homes per cobrar el mateix. A més, un de cada quatre nens –més de 2.200.000– està en risc de pobresa. I els desnonaments van augmentar el 2013 en relació amb el 2012: els sis primers mesos de 2013, se’n van produir 19.567.

Els avis són l’última peça de dominó que cauria arran de la crisi. Quan aquest matalàs cedeixi, causarà un terratrèmol, perquè és l’element que manté l’economia de moltes llars. L’ONG Educo assenyala que “vuit de cada deu avis a Espanya ajuden econòmicament els seus fils i néts, sis més que el 2010”. Gairebé 2,2 milions de persones no van poder comprar menjar entre finals de 2012 i principis de 2014. La seva vida no va passar pels mercats, sinó pels menjadors socials. Actualment, no existeixen xifres oficials de sensellarisme en l’àmbit estatal, però, a Barcelona sí: 2.914 persones sense llar, 941 dormint al carrer i 1.973 en equipaments municipals o d’altres entitats. En aquest context de crisi econòmica capitalista, el nombre de suïcidis que els especialistes atribueixen a aquest fenomen ha crescut un 20% des de l’inici de la crisi.

El fantasma del feixisme

Travessem un període de transició, però no sabem cap on anem. A més de les desigualtats i les retallades, afrontem límits en termes de medi ambient i polítiques energètiques... La promesa de progrés està esgotada o hem d’assumir que l’acumulació de capital en mans privades és el progrés? Si el dinamisme del capitalisme comença a tocar sostre, arribem a la crisi del sistema. Aleshores, què pot substituir-lo? L’OIT preveu un augment de la desigualtat a escala mundial en cinc anys i un ascens de l’atur de tres milions el 2015 i vuit fins al 2019.

Només una societat narcotitzada que ha perdut el seu horitzó i els seus principis admet retallades contra la democràcia com les que estem patint. Tampoc no es pondera que el neoliberalisme és responsable del fet que el fantasma del feixisme torni a recórrer Europa. Recordem que la República de Weimar va evolucionar deixant pas al nazisme: el 1929, la borsa de Nova York va fer crac i les finances mundials van saltar pels aires, mentre l’economia domèstica estava a punt d’enfonsar-se. Es presentava un moment únic pels arribistes i els petits caporals d’ascendència austríaca. Era hora que Hitler pugés al poder per mitjà de les urnes. En temps de crisi, s’exacerba l’egoisme: es tracta de salvar-se un mateix, encara que d’aquesta manera s’hipotequi el futur.

 

*Soledad Bengoechea i Maria Cruz Santos són historiadores

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: