Impressions

Preferir no fer-ho: #diumengesambelpare

05/04/2017

El pare, de menut, era un nen nyicris que aviat es va adonar que els punys no li servirien per defensar-se dels busca-raons forçuts de la classe. Va aprendre, doncs, a córrer. Fugia com un llamp quan els veia acostar-se, s’enfilava als arbres com un mico, saltava de terrat en terrat per damunt de les teulades. Un dels que més l'emprenyava, un noiet guapot i colrat pel sol, se'n fotia de la pell blanca del pare, que era una rata de biblioteca i no prenia gust a córrer i jugar a l'aire lliure, i quan l'enxampava desprevingut li agafava la cara i l'obligava a girar-se de la banda del sol, perquè perdés, li deia, aquell "color d'ombra". Un cop el van deixar tancat dins d'una gàbia de conills només per riure-se'n.

Una tarda que s'estava tranquil dalt d'un arbre, va veure un dels que habitualment li feien la guitza assegut al peu del tronc llegint un llibre. El pare va deixar caure un tros d'escorça que va aterrar a la pàgina oberta. El lector, distret, la va escombrar d'una manotada. Dos segons després en queia una altra, amb bona punteria. Quan alçà els ulls, enxampà el somriure del menut, que se sabia segur enfilat a la branca més alta. L'altre, poc àgil i temorós de les alçades, no s'hauria aventurat mai a perseguir el petit insolent.

"El pare, de menut, era un nen nyicris que aviat es va adonar que els punys no li servirien per defensar-se dels busca-raons forçuts de la classe"

"Vaig saber que podia emprenyar-lo fins que hagués de deixar el que estava fent", m'explica el pare. "Vaig saber que podia fer-li mal, de fet, des de tan amunt. Tenia el poder de fer-li mal. Era senzill, a més. No m'hauria costat gens".

I per què no, doncs. Per què no, si era fàcil. Potser justament perquè era fàcil?

La resposta, contra el que podia pensar, no té a veure amb cap imperatiu moral arrelat en les creences cristianes, ni amb la probable desmotivació davant d'una situació clarament avantatjosa. O no ben bé. I em sorprèn, sobretot, perquè dels 90 anys del pare el que més se'n destaca és la bonhomia, la temprança, el triomf indiscutible d'aquell In media virtus que a mi em sembla cada dia més difícil d'aplicar: "Em va fer por el risc", diu. "El risc de l'excés, de la violència."

"Potser, efectivament, hi una por del risc de l'excés, el risc de la violència que es retroalimenta i amenaça d'expandir-se en una espiral inacabable"

I ara ve quan m'assalten els moments en què m'he aturat també, exactament pel mateix motiu, a dos mil·límetres de la venjança. Els moments en què la vida et col·loca en safata l'agressor que fa temps que t'humilia, que t'envaeix, que fa escarni de qui ets o de com ets, i tens a les mans una venjança fàcil i en principi segura per a la teva integritat física. Potser és la mateixa facilitat la que avergonyeix l'ego (quin mèrit té la lluita desigual, la victòria sobre algú que està en clar desavantatge?), per més que aquest no hagi estat un motiu perquè els qui ens assetjaven renunciessin a agredir-nos, per més que fins a aquell moment fóssim nosaltres els qui estàvem en desavantatge. Potser, efectivament, hi una por del risc de l'excés, el risc de la violència que es retroalimenta i amenaça d'expandir-se en una espiral inacabable.

Fa deu anys vaig veure Satanàs, la pel·lícula colombiana d'Andy Baiz basada en l'assassinat múltiple que tingué lloc el 1986 en un restaurant de Bogotà a mans d'un excombatent de la guerra del Vietnam. (Atenció, que ve un spoiler com una casa de pagès.) Una de les víctimes de l'atac indiscriminat era una noia que havia estat violada per dos individus i que després havia contractat dos sicaris per executar la venjança. Recordo l'escena com si fos avui: els dos violadors lligats, de genolls en terra, plorant i suplicant, i ella, la venjadora, dreta al davant amb un posat impassible. Recordo que en aquell moment jo vaig ser ella, tremolant de ràbia a la butaca, absolutament impermeable a les súpliques d'aquells individus que es pixaven al damunt de terror, amb el desig de venjança cremant-me com un volcà darrere una impietat freda com el gel. Jo era ella, sense ni un bri de compassió, esperant, desitjant el desenllaç amb una set de venjança implacable. Els volia morts. El tret a la pantalla va trencar la capa glaçada que em sostenia la ràbia, però l'esperat alleujament no va arribar: quan se'm va afluixar tota la musculatura, es va obrir un abisme brutal al centre mateix del que fins ara havia cregut que era jo: acabava de palpar en pròpia carn i per primer cop a la vida la capacitat humana de desitjar fer mal, de voler ferir, de necessitar matar. L'impuls que retroalimenta la violència i l'arrossega fins a extrems imprevisibles.

"Potser la meva metralleta és el pum del tap de l'ampolla de cava que vaig obrir el dia que va morir Pinochet o el dring de les gerres de cervesa amb què ahir vaig brindar per l'empresonament de l'osteòpata violador"

Estava en xoc. Desolada. Jo també era allò que havia sentit néixer en mi amb el desig de venjança, i aquesta certesa em generava una por paralitzant que havia de servir, des d'aquell moment, per aturar-me en sec a la línia vermella de la venjança. I em preguntava si aquella ombra que m'habitava era innata, natural, inherent a l'espècie humana, o si els mecanismes de la violència els mouen altres fils invisibles que tenen més a veure amb el poder i amb la legitimitat de defensar-nos de les violències estructurals. Des d'aquell dia, el meu dilema respecte de la pròpia capacitat de generar violència es mou en els mateixos paràmetres del desig: el problema no és la ràbia, sinó què decideixes fer amb la ràbia.

A la contracoberta del llibre Feminisme de butxaca, de Bel Olid, hi llegeixo: "La meva fantasia és una metralleta. (...) Quan em fan fora de la feina perquè estic embarassada: metralleta. Quan em diuen que no m'exalti, que no n'hi ha per a tant: metralleta. Podria semblar una fantasia violenta, però no ho és; és una fantasia d'autodefensa." Potser la meva metralleta és el pum del tap de l'ampolla de cava que vaig obrir el dia que va morir Pinochet; o el dring de les gerres de cervesa amb què ahir vaig brindar per l'empresonament de l'osteòpata violador; o les xarxes de seguretat que construeixo amb persones de confiança perquè he decidit no renunciar a caminar pel barri on encara es mou impunement el meu agressor; o el sac de boxa que em salva de trencar el nas al paio que em diu que tinc sort, que avui duu la bragueta ben tancada. Potser la meva metralleta és aquest poder que substitueix la venjança per l'autodefensa, les xarxes de suport i la lluita contra la impunitat i per la justícia.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: