Expressions

'La Puerta Azul': una història dels invisibles

Darrere els centres d’internament d’estrangers, popularment coneguts com a CIE, s’amaguen històries i vides de les persones migrants que són recloses en aquests espais. Relats mai contats que han sigut recollits per documentals com aquest
El CIE de Saparados es troba al País Valencià. Admesa la querella per maltractaments al Centre d'Internament d'Estrangers de Sapadors (València)
23/07/2015

Després de casos com Ciutat Morta, que aconseguiren tindre una gran influència i fins i tot marcar l’agenda política, hi ha hagut altres lluites amb menys reconeixement com ReMine, sobre el moviment miner a Astúries. Avui en dia, trobem altres lluites que, com el moviment pel tancament dels centres d’internament d’estrangers (CIE), s’han fet un lloc dins del món audiovisual.

És el primer documental que ha aconseguit reunir polítics a favor i en contra, policies i representants del govern

Concretament, al País Valencià, destaca el documental La Puerta Azul, nom que fa referència a la particular entrada del CIE de Sapadors, a la ciutat de València. “Quan estava d’Erasmus, l'any 2009, em vaig assabentar –en una conversa de bar– de l’existència dels CIE a Europa. En tornar a València i conèixer la realitat del CIE de Sapadors, em va semblar increïble que fora una realitat tan poc coneguda, tan ocultada”, comenta Alícia Medina, directora del documental.

Després de fundar la productora Diodo Media el 2013, van decidir fer un documental per explicar a la gent què és un CIE i tota la realitat que l’envolta. “La idea era posar damunt la taula el tema dels CIE”, argumenta Medina, que també admet que, malgrat que les intencions inicials foren realitzar un curtmetratge, finalment es trobaren amb la necessitat d’abordar la problemàtica a través d'un documental amb profunditat i polifònic, on es plasmaren diferents veus i opinions.

 

El documental mostra diferents visions sobre els CIE

 

No obstant això, al llarg de la gravació, es trobaren amb diferents obstacles, prohibicions i dificultats. Segons denuncien els productors, van haver de parlar del CIE sense poder accedir-hi, per un veto del Ministeri de l'Interior. A banda d’aquest entrebanc principal i malgrat la voluntat de recollir diverses perspectives, tampoc els va ser possible comptar amb la del comissari principal d’Estrangeria i responsable policial del centre, ja que la seva participació també va ser prohibida. “El nostre objectiu era fer un documental dirigit al públic en general, no al públic activista que ja coneix la situació i té una opinió clara. Per això, decidírem donar cabuda a totes les veus, perquè les contradiccions entre el discurs oficial i la realitat dels testimonis fóra el fil del documental”, incideix Medina, que, al mateix temps, defensa que La Puerta Azul “és el primer documental que ha aconseguit reunir polítics a favor i en contra, policies i representants del govern”.


Realitats allunyades en un mateix context

Preguntada pel que més l'ha sorpresa durant l’any que han estat treballant, Alícia Medina ressalta les visions contraposades entre certs representants polítics i la realitat que es trobaven quan contactaven amb afectades directes. “El fet d'estar molt en contacte amb gent de la Campanya CIEs No i amb migrants que et contaven la seua història i, alhora, entrevistar el subdelegat del govern, el jutge o parlamentaris del PPCV i el PSPV, em va sobtar presenciar dues realitats molt allunyades”, argumenta Medina. Tampoc s’oblida de les històries commovedores que s’han trobat pel camí i que van suposar vivències amb una càrrega emocional molt forta. “Sens dubte, una història que em va impressionar és la d’una xica argentina que ens trobarem a la porta del CIE perquè hi acabaven de tancar al seu germà. La resta de testimonis també són molt durs, però trobar-nos aquella xica allà va ver ser un xoc, perquè ni tan sols ella sabia què estava passant; no ho entenia”.

L’objectiu principal és servir de catalitzador d’eixe debat públic sobre els CIE, de si volem una societat que tanca persones que no han comès cap delicte

Tot allò que no es comunica queda silenciat en la complexitat de la societat de masses. Tot allò que no es relata no es coneix i, per tant, no es denuncia amb prou força perquè arribe a tindre rellevància i a obrir debats en la societat. El paper del documentalisme de caràcter polític i social, precisament, és i ha sigut el de descobrir i donar a conèixer realitats i conflictes de la realitat que ens envolta que encara no havien fet el bot cap a l’esfera de l’opinió pública. En aquest sentit, Medina creu que és un tema que interessa i “l’objectiu principal és servir de catalitzador d’eixe debat públic sobre els CIE, de si volem una societat que tanca persones que no han comès cap delicte”. D’altra banda, també comenta que es tracta “d'una mirada sobre el racisme institucional o la indiferència de la població davant el sofriment del col·lectiu migrant per culpa dels CIE, les batudes racistes....”. En definitiva, “és un colp d’atenció per obligar la gent a posicionar-se”, sintetitza la directora.


Al mateix temps, més enllà del País Valencià i del CIE de Sapadors, trobem altres projectes en marxa com el documental 2330, dirigit per David Marrades, i Idrissa, de Metromuster. Pel que fa a La Puerta Azul, s’ha presentat a festivals com el BccN Film Festival del mes de maig passat i, actualment, segons comenta la directora Alícia Medina, estan “pendents de les seleccions dels festivals que comencen en setembre” i tenen previst “fer públic el documental –ja que té llicència Creative Commons– l’any que ve perquè tinga la màxima difusió”.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: