Expressions

'The Punisher': el crim, el càstig i l'estètica de la violència

Repassem les diferents adaptacions d'aquest antiheroi, aparegut per primer cop en els comics de Marvel, amb motiu de l'aparició de la nova sèrie de Netflix
Amb el seu rostre granític, Jon Bernthal aporta sens dubte presència física a The Punisher, però la seva interpretació transmet també una tensió i violència continguda que altres encarnacions no tenien
05/01/2018

A Marvel i Netflix sembla acompanyar-los el sentit de l'oportunitat. Luke Cage (2016), la història d'un superheroi afroamericà immune a les bales, arribà a la pantalla petita quan el debat sobre la violència policial contra la comunitat negra i les protestes de Black Live Matters encara era fresc i, de la mateixa manera, The Punisher (2017) arriba en un dels anys que més crims per armes de foc s'han registrat –fins a 14.682 morts i 29.747 ferits, segons dades de l'organització Gun Violence Archive– i el debat sobre el seu control ha tornat a la primera plana dels mitjans.

És interessant recordar que el personatge de Frank Castle arrancà com a antagonista i que només després es convertí en un (anti)heroi. Creat el 1974 per Gerry Conway, John Romita i Ross Andru, en la seva primera aparició a The Amazing Spider-Man #129, The Punisher –"el castigador", en castellà– era presentat com un vigilant armat que s'enfrontava a Spider-Man i apareixia ja amb la icònica calavera al pit. Castle, un veterà de la guerra del Vietnam, en revenja per la mort de la seva família, assassinada accidentalment en un tiroteig entre bandes a Central Park, decidia prendre les armes i combatre el crim al marge de la llei. A diferència d'altres personatges de còmic, però, The Punisher recorre a l'assassinat, la tortura, la coerció, el segrest i les amenaces.

The Punisher és jutge, jutjat i botxí en una mateixa persona, i creu fer justícia passant per sobre de qualsevol procediment legal, i fins i tot executant els suposats culpables

Per tot això, no cal dir-ho, The Punisher és un personatge difícil d'adaptar a la petita i gran pantalla. Tres cops s'ha intentat –The Punisher (Mark Goldblatt, 1989), The Punisher (Jonathan Hensleigh, 2004) i The Punisher: War Zone (Lexi Alexander, 2008)– i en els tres s'ha fracassat: la seva història, motivacions i psicologia s'esgoten ràpidament, donant pas a un encadenament de morts que van superant-se en xifra i violència. No debades el personatge ha estat acusat reiteradament de sàdic i feixista. The Punisher és jutge, jutjat i botxí en una mateixa persona, i creu fer justícia passant per sobre de qualsevol procediment legal, i fins i tot executant els suposats culpables. El crític cinematogràfic Roger Ebert ho va descriure bé quan parlava d'Escupiré sobre tu tumba (Steven R. Monroe, 2010), que narra la venjança d'una dona violada contra els seus agressors: "Primer, despatxem la ficció que la pel·lícula és sobre 'pagar amb la mateixa moneda'. Si jo et violo, he comès un crim; si tu em mates, tu n'has comès un altre. Per començar, l'escenari ideal seria que cap dels dos hagués comès un crim. La necessitat de venjança està als racons més amagats dels nostres cervells, i el discurs d'odi es deixa emportar per delictes inventats per ments desequilibrades. Aquells que han comès un crim d'odi mai han pensat que la seva víctima era innocent". Sense necessitat d'anar tan lluny, el director de les dues entregues de The Avengers, Joss Whedon, no es mossegava la llengua a l'hora de descriure el personatge. "Una de les coses que m'agrada dels X-Men és que no maten gent", va declarar en una entrevista a Entertainment Weekly. "Trobo a faltar la idea d'herois que eviten que aquesta mena de coses ocorrin", i per això, continuava, "no dirigeixo Marvel: si ho fes, acabaria amb The Punisher. No m'agrada el que fa. The Punisher es dedica a disparar per tot arreu. I si em responeu que mai ha matat un innocent, aleshores us contesto: això és xerrameca feixista".

No millorava la situació que, als vuitanta, Frank Miller –les simpaties dretanes del qual ja no són cap secret– es fes càrrec del personatge en una dècada on els antiherois torturats psicològicament eren l'estrella de la indústria del còmic als EUA. Pitjor encara: molts soldats de l'exèrcit dels EUA s'han apropiat des de fa dècades del símbol de la calavera de The Punisher com a propi, i freqüentment se l'ha vist adornant uniformes i vehicles militars a l'Iraq. "M'afalaga, però també m'inquieta", ha confessat un dels creadors del personatge, Gerry Conway. "Mai he considerat que The Punisher sigui un dels bons, no crec que sigui un heroi: és un antiheroi. És algú que emergeix del nostre subconscient i actúa al nostre servei, és un símbol d'una fallida cultural." Aquesta fascinació s'ha estès recentment també a la policia.

Podia haver estat, no obstant això, d'una altra manera. Tot i que Conway reconeixia que "és un personatge pla per mèrits propis", també "permet moltes interpretacions i aproximar-se des de diferents angles". Després de tornar de la guerra, ha afirmat, "algú com The Punisher ha estat alienat de la societat i no se sent part d'ella, així que, quan la societat l'abandona quan la seva família és assassinada, no sent una enorme obligació a seguir les normes". El guionista Garth Ennis, conscient dels problemes que plantejava –el personatge "veu el món en termes de blanc i negre [...] la seva resposta a qualsevol problema és retornar el cop més fort en cas de dubte", va dir– es va proposar l'any 2000 el repte de rescatar el personatge del declivi en el qual havia entrat, afegint-hi l'humor negre que caracteritza a l'autor de Predicador. De la influència d'aquella versió en són testimoni algunes de les escenes de l'adaptació cinematogràfica del 2004, directament inspirades en el còmic de Garth Ennis i Steve Dillon, i tota la seqüència on The Punisher discuteix sobre la moral dels seus objectius amb Daredevil a la segona temporada de Daredevil (2016), de la que aquesta sèrie és un spin-off.

Escena del còmic on The Punisher discuteix amb Daredevil sobre la moral dels seus objectius


Amb el seu rostre granític, Jon Bernthal aporta sens dubte presència física a The Punisher, però la seva interpretació transmet també una tensió i violència continguda que altres encarnacions no tenien, fent perdre ràpidament l'interès en el personatge i la història. "Si he creat un personatge que complimenta la violència, aleshores he fracassat miserablement", va declarar Bernthal entrevistat per Los Angeles Times. "No vull que el miris i diguis: 'aquest paio és un heroi'. No és com jo el veia i no ha estat mai aquest el meu propòsit. Frank és una persona que pateix més enllà del creïble, i hi ha un cost inimaginable per la violència que ha travessat al llarg de la seva vida." En aquesta versió s'actualitza la història i el passat militar del personatge, per exemple, es trasllada de la guerra del Vietnam a la intervenció dels EUA a l'Afganistan. Això permet també que la trama s'endinsi en el gènere del thriller polític amb el clavegueram estatal i les filtracions comprometedores com a rerefons, tot i que, en paral·lel, també tracta els traumes de guerra dels veterans, situant al protagonista en una mena de sala de miralls que li retornen una imatge deformada d'ell mateix. Més enllà de les inevitables escenes d'acció, la sèrie té moments de realització notables, com ara la reconstrucció d'una escena del crim a partir de diferents testimonis –alguns d'ells, falsos– en el desè capítol.

A diferència de les versions cinematogràfiques anteriors, el protagonista aquí pateix i considera el seu crim, castigar a criminals, una mena de càstig autoimposat, convertint-se així, com han senyalat els crítics, en una figura tràgica i profundament egoista, que no pot sobreviure sense matar i que busca omplir amb la venjança el buit deixat per la seva família. Un objectiu inassolible que el converteix en un personatge que, en el fons, continua en guerra contra els altres i contra si mateix.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: