Quan Superman va crear els EUA: superherois i ideologia cultural hegemònica

Davant del cinema nord-americà més comercial, sovint menystenim les pel·lícules més mainstream per vulgars i superficials. És menys freqüent aprofundir en el contingut ideològic d’aquests films i ser conscients dels valors i les idees amb què Hollywood adoctrina no sols el seu públic, sinó el món sencer. Bona part de l’immens èxit de comunicació ideològica de Hollywood ve donat per la transmissió de missatges, de valors i d’una determinada cosmovisió, sense que es faci de manera explícita, sinó camuflada sota personatges, arguments o situacions que, aparentment, no cerquen més que l’esbarjo i la diversió purament trivial de l’audiència.

El superheroi de ficció és un element molt característic de la cultura popular nord-americana, sobretot des que, a partir del segle xx i aprofitant els grans avenços tecnològics del segle en mitjans de comunicació, els Estats Units disposen d’una potentíssima fàbrica de difusió cultural mundial sense precedents a la història. Actualment, vivim una edat d’or del cinema de superherois. Desenes de pel·lícules s’inspiren en còmics que es publiquen periòdicament des de fa dècades. L’anomenat gènere superheroic barreja elements del fantàstic, la ciència-ficció, l’acció i, sovint, del romanç i la comèdia per fer més entretingut el conjunt. Hi ha, a més, un potent element mitològic, de vegades molt explícit.

Emmascarats pel nou segle

L’apogeu del subgènere cinematogràfic superheroic ha nascut amb el segle xxi. Es diu que és una simple moda, però segueix vigent després d’una dècada i mitja. S’inaugura l’any 2000 amb els X-Men de Bryan Singer, en un món de pax americana posterior a la caiguda del mur de Berlín, però encara anterior als atemptats de l’11-S. Això explica en gran mesura l’escenificació i el to del clímax final de la pel·lícula, que retrata un acte de gran harmonia entre els líders polítics mundials als peus de l’Estàtua de la Llibertat. L’amenaça és el malvat Magneto, el qual, per cert, és víctima i supervivent dels crims més greus del segle xx que acabava de finalitzar, els camps d’extermini de l’Alemanya nazi.

Totes les pel·lícules posteriors del subgènere es van estrenar després dels atemptats de Nova York (si bé el primer Spider-Man de Sam Raimi es va filmar anteriorment i, abans de l’estrena, van eliminar les imatges en què es podien veure les Torres Bessones) i reflecteixen en certa mesura l’esdevenir d’un segle xxi que va quedar inaugurat sagnantment per l’atac al World Trade Center novaiorquès. Potser l’èxit d’aquestes pel·lícules derivi de la necessitat del públic nord-americà de refermar els seus mites particulars en una època d’incertesa i crisi civilitzatòria.

Déus de l’’statu quo’

Els superherois de ficció constitueixen una veritable mitologia i, com totes les mitologies, pretenen explicar, mitjançant personatges i situacions arquetípiques, quina és la concepció del món i l’escala de valors de la cultura que fabrica aquests mites. Els romans narraven l’origen de Roma a través del mite de Ròmul i Rem. Els grecs recitaven la guerra de Troia per lloar les gestes dels seus reis antics. I els nord-americans expliquen com un extraterrestre amb poders semidivins va aterrar precisament a Kansas per protegir el seu país i (des d’allà) la resta del món.

La cultura nord-americana és molt individualista i competitiva i, sovint, també és molt ingènua. La majoria dels seus relats ficticis (no solament de superherois) mostren un gran protagonista que se’ns presenta (amb més o menys matisos) com a personificació dels valors positius de la seva cultura, motiu pel qual ha de superar tots els obstacles i les adversitats que s’anirà trobant. Sovint, rep l’ajut d’amics o aliats que saben que el personatge principal és digne d’obtenir la victòria, motiu pel qual hi col·laboren espontàniament. El final feliç no és altra cosa que la moralitat de tota la vida: si els bons guanyen és perquè els seus valors són superiors; si, a més, es restableix l’statu quo previ, s’entén, doncs, que aquest és bo i desitjable. L’heroi (a diferència del malvat) poques vegades és un revolucionari que pretén alterar aquest statu quo del qual sorgeix.

Els superherois porten aquest esquema fins a l’extrem i el transformen gairebé en mites clàssics, si bé actualitzant-los per al gust de la cultura popular actual. El que es considera pioner i ofereix l’arquetipus essencial és Superman: creat l’any 1933 per dos jueus nord-americans (Jerry Siegel i Joe Shuster), presentava un ideal de superhome oposat a la versió nazi de l’Übermensch nietzscheà. La versió americana és la d’un ésser semidiví i bondadós procedent de l’espai exterior, generosament adoptat per un país d’immigrants com ell, des del qual protegeix el món sencer. No en va, aquest personatge –concebut al mateix temps que Adolf Hitler arribava al poder a Alemanya– no va ser publicat per primer cop fins al 1938, poc abans de l’inici de la II Guerra Mundial.

D’ençà d’aquell moment, molts superherois han arribat als còmics, la literatura, la ràdio, la televisió i el cinema. Solen ser individus dotats amb habilitats i capacitats sobrehumanes que decideixen utilitzar espontàniament per defensar el que entenen com el bé o la justícia i vesteixen de manera llampant per distingir-se de la gent normal. Els seus poders rauen en la seva naturalesa semidivina (Superman o Thor baixen del cel per ajudar els humans), provenen d’un destí providencial que els ha beneït a ells (com en el cas de Spiderman i els 4 fantàstics) o es treballen a través d’una extraordinària força de voluntat (Batman o Iron Man).

Tots aquests herois personifiquen el somni americà: qualsevol podria ser president, però només uns pocs en són dignes i, per això, la providència els ajuda en la seva sagrada missió. De la mateixa manera, qualsevol podria ser un superheroi, però sols uns pocs ho mereixen i, per això, el destí hi actua a favor distingint-los de la multitud. La primera part de l’afirmació (qualsevol podria) explica identitats secretes i altres elements que humanitzen cada personatge; la segona (només uns pocs en són dignes) explica la part més heroica i èpica. En realitat, els superherois són éssers extraordinaris perquè són extraordinàriament dignes en els seus ideals, valors i força de voluntat; per això són beneïts amb capacitats excepcionals (i no a la inversa).

 

Algunes transgressions de les normes

Precisament pels motius anteriors, quan els autors decideixen (o se’ls permet) jugar amb els arquetips o amb l’estat de les coses és quan sorgeixen les seves millors històries. Això ha succeït durant els anys 70 i, sobretot, els 80 del segle xx; també després dels atemptats de l’11-S. Així, els Watchmen concebuts per Alan Moore protegien el poble de si mateix, però no de l’amenaça que suposaven els mateixos superherois. El Batman de Frank Miller era un anarcofeixista que s’enfrontava a un Superman reconvertit en mer funcionari de Ronald Reagan. Més recentment, els Ultimate Avengers de Mark Millar acaben sent una sàtira de la política exterior de George W. Bush. Com ha passat als còmics, quan les pel·lícules d’aquest subgènere tan estereotipat alteren o porten al límit els seus propis estereotips, sorgeixen alguns dels seus films més populars. Potser aquesta popularitat és un cert baròmetre del grau de tensió del ciutadà nord-americà mitjà en relació amb els valors i els ideals hegemònics dins la seva societat.

Per això no hem de menysprear tan fàcilment aquestes històries en còmic o cinema, més enllà de la crítica artística o estètica que en puguem fer. El mateix Alan Moore va escriure, amb raó, que el fet que els déus no existeixin en termes materials no els fa menys poderosos. Potser som nosaltres els que hem de reinventar la nostra pròpia mitologia, com Siegel i Shuster van fer amb el seu originari superhome antinazi.

José Antonio González Espada és advocat laboralista al Col·lectiu Ronda

Directa 391 8 de setembre de 2015

Il·lustració de Manuel Clavero

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: