Expressions

“Que no es facin sèries sobre temes polèmics diu molt de la nostra salut democràtica”

Si es vol parlar de sèries, hi ha un nom que ocupa el primer lloc de la llista: Toni de la Torre. La Directa va parlar amb aquest crític de sèries sobre el seu llibre 'Series de culto' i els motius del 'boom serièfil'
Toni de la Torre es va inventar la professió de crític de sèries a Catalunya
01/04/2015

Si es vol parlar de sèries, hi ha un nom que ocupa el primer lloc de la llista: Toni de la Torre. Ell es va inventar la professió de crític de sèries televisives a Catalunya: quan ningú no en parlava, intentava convèncer els diaris on treballava que el deixessin parlar de 24. De cop i volta, amb l’arribada de Perdidos, tot va canviar. Les sèries van passar a ser un fenomen de masses global. Ha signat llibres com Descifrando el misterio de Perdidos, Dr. House, guia para la vidaLas sèries que no me dejan dormir i el seu darrer llibre La vida según Sheldon. Però el seu llibre més personal és Joyas seriéfilas, que ell mateix va editar a finals de l'any passat, i ara TimunMas tornarà a editar sota el títol Series de culto el pròxim mes de maig. El llibre és un recull dels seus deu anys com a crític en forma de recomanacions d’aquelles obres de les quals gairebé no es parla. La Directa ha parlat amb ell sobre aquest volum i sobre els motius del ‘boom serièfil’.

“Ens venen el relat que les descàrregues eliminen llocs de treball, però és totalment fals”

Què hi podem trobar, al llibre?

Vaig escriure’l quan em vaig adonar que feia deu anys que em dedicava a això. Vaig voler reflexionar sobre la feina que havia fet i també parlar del gran canvi que ha experimentat el públic. Fa deu anys, algú parlava d’una sèrie a la feina i ningú no en sabia res. Avui dia, és al revés: si no la coneixes, ets un marginat. Per una banda, tenim aquesta popularització massiva del format, però, per l’altra, ens trobem que algunes obres han passat desapercebudes. Normalment, l’afició a les sèries és superficial i sovint no arriba a les propostes més minoritàries, més alternatives, no anglosaxones, d’autor. Quan he gaudit més com a crític és quan he trobat aquestes joies i volia presentar-les als lectors totes juntes, en un llibre. Alhora, servia per oferir una panoràmica diferent d’aquest món.

L’explosió mediàtica arriba amb Perdidos i Los Soprano suposa un altre punt d’inflexió. Quina explicació té l’èxit de les sèries? S’ha estancat el cinema?

A mi no m’agrada dir que el cinema està estancat perquè crec que hi ha bones històries. Hi ha temes que no donen per fer una sèrie però sí per una pel·lícula i a l’inrevés. Hi ha una suma d’elements que justifiquen el que ha passat i és complicat posarlos en una llista per saber quins són més importants. Qualitativament i en termes d’indústria, és evident que Los Soprano va marcar un abans i un després: va canviar el tipus de ficció que es fa a la televisió i va canviar l’audiència, ja que va aconseguir que la ficció seriada tingués la categoria d’obra d’art, de producte cultural i no d’entreteniment. Perdidos també té un paper fonamental. El seu creador, J.J. Abrams, va aconseguir ser portada de revistes i diaris quan es parlava del nou fenomen. D’altra banda, el públic ha descobert, a través de les sèries, una forma narrativa que li aporta unes coses que els llargmetratges no donen: l’acompanya en el temps, els personatges tenen un alt nivell de complexitat... No és tant que el cinema estigui estancat, sinó que la gent té ganes d’aquest altre tipus d’experiència. El fenomen massiu ha implicat un consum també massiu, que supera la programació dels canals d’aquí i que es vehicula per Internet.

 

Alguns dels protagonistes de la prestigiosa sèrie Los Soprano

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tu defenses molt les descàrregues...

Crec que són una etapa de transició. Ara, es produeix perquè Internet ofereix un servei que els canals televisius no volen o no poden oferir. El públic hi busca el que no li dóna la televisió, però crec que algun dia la indústria acabarà adaptant-se. Jo estic a favor que la gent que hi treballa cobri, que la cultura tingui una recompensa, però el debat es contamina quan es diu que l’audiovisual està perdent diners per culpa de les descàrregues. El que passa és que la indústria demonitza Internet en comptes d’adaptar-s’hi. La història recent mostra que la xarxa contribueix a fer que l’espectador consumeixi cultura i no a l’inrevés. A vegades, es juga a plantejar axiomes molt perillosos: és fals que la persona que descarrega estigui robant, és fals que la descàrrega sigui il·legal i també que la gent no mira les sèries per la televisió (o no va al cinema) perquè descarrega continguts. Ens venen el relat que les descàrregues eliminen llocs de treball, però és totalment fals. Si desapareixen llocs de treball als rodatges és perquè vivim en una situació de falsa crisi econòmica i els empresaris fan el que fan, però la indústria té una salut de ferro. La prova és que, als EUA, surten multitud de canals per cable especialitzats en sèries. Empreses com Amazon, Yahoo, Sony o Microsoft, que no es dedicaven al negoci de la televisió, ara hi estan entrant. Aquestes empreses no inverteixen per perdre diners.

“Cal una televisió pública que s’atreveixi a apostar per un altre tipus de sèries sense la pressió de les audiències”

Per què a Europa es fan sèries que cada vegada tenen més qualitat i això no passa aquí?

El tema dels anunciants és clau. Les sèries que tenen èxit han estat Médico de familia, Los Serrano o Aquí no hay quien viva. És un producte que busca un públic familiar, els anunciants volen la família asseguda davant del televisor. Això també s’ha fet als EUA, però allà s’ha evolucionat. Crec que els canals públics s’haurien d’arriscar més. Un dels problemes és que tant TVE com TVC miren igualment els índex d’audiència. Algú dirà que la producció d’un canal públic ha d’interessar el màxim nombre de gent possible. A casa nostra, però, no sovinteja l’equilibri entre fer una obra que interessi i fer una obra de qualitat. Hi ha d’haver un canvi de mentalitat, s’han de prendre decisions perquè hi hagi ficcions que no siguin tan bonistes amb el públic. TV3, per exemple, va començar fent telesèries amb el referent britànic al cap i, avui, continua fent telesèries. El gènere no té res de dolent, però, a Anglaterra, les continuen fent i, alhora, fan ficcions diferents. Cal una televisió pública que s’atreveixi a apostar per altres propostes sense la pressió de les audiències.

Com és possible que encara no s’hagi fet una sèrie sobre la corrupció o la crisi a l’Estat espanyol?

Això diu molt de la mala salut democràtica i de la llibertat d’opinió d’aquest país. I no cal entrar en el tema de la corrupció: per què no s’ha fet mai una sèrie sobre ETA? I sobre el procés? El problema és que seria un escàndol. Hi hauria queixes, pressions, trucades... En aquest país, no es pot parlar de tot i no es pot ficcionar tot. A França, tenen La Commune, que tracta de fets frescos. Per què ningú no està fent una minisèrie sobre Can Vies? Al Regne Unit, van fer una sèrie fantàstica que es diu The Promise sobre els orígens del conflicte entre Israel i Palestina. Als EUA, Damages va tractar els casos de Madoff o de Wikileaks; Boss o House of Cards aborden la corrupció política; s’emet Treme, que diu que la premsa va fer malament la seva feina perquè va marxar de New Orleans quan quedaven històries per explicar... En realitat, no és un problema d’audiència perquè aquests temes interessen. Crec que hi ha afers que no es volen ficcionar perquè la ficció és una eina molt poderosa i canvia l’imaginari col·lectiu: suposa posar noms a les coses, visualitzar-les... I visualitzar determinades situacions facilita que tots estiguem d’acord que, efectivament, s’estan produint.

Pots demanar el llibre a www.tonidelatorre.com

Ciències polítiques i sèries controvertides

Toni de la Torre recomana cinc sèries que qualsevol persona interessada en política i el canvi social hauria de mirar. 

Borgen

Se centra en el personatge de Birgitte Nyborg, una política danesa aparentment poc important; els esdeveniments, però, fan que acabi jugant un paper molt rellevant. Molts dels partits que apareixen a l’obra són fàcils d’identificar amb els d’aquí. També es tracta el tema de les conciliacions laboral i familiar.

Burning Bush

Basada en fets i personatges reals, parla de Jan Palach, un estudiant d’història que s’autoimmola en protesta contra l’ocupació soviètica de Txecoslovàquia el 1968. Una jove advocada serà l’encarregada de defensar la família Palach davant el govern suposadament comunista.

La Commune

Després de passar vint anys a la presó, François Lazare torna al seu conflictiu barri parisenc en aquesta sèrie francesa sobre la vida a les ‘banlieues’, els seus conflictes i la corrupció política.

The Promise

Erin Matthews és la protagonista d’aquesta sèrie que explica els orígens del conflicte entre Israel i Palestina. Una línia temporal amb el passat per explicar el present i les responsabilitat històriques del Regne Unit. Ha estat titllada de propaganda antisionista en més d’una ocasió.

House of Cards (1990-1995)

Basada en novel·les del polític ’tory’ Michael Dobbs, va inspirar l’actual versió americana. La ficció se situa als anys posteriors al govern de Margaret Thatcher: a través de corrupteles i conxorxes, un membre del partit conservador intenta fer-se amb el poder i arribar a ser primer ministre.

*Entrevista publicada a la Directa núm. 372. Subscriu-t'hi aquí.

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: