Que se’n vagi el patró

A l’Argentina, 315 empreses han estat recuperades per les persones que hi treballen a través de cooperatives autogestionades

Durant els dies fatídics de la famosa crisi del corralito argentí, a finals de desembre de 2001, esclata un fenomen que s’havia anat produint des dels anys 90 amb el neoliberalisme: les empreses i les fàbriques recuperades a mans de les seues treballadores.

A qui li correspon dirigir el destí d’una empresa fallida? A un patró, que abandona sobtadament la seva feina i la plantilla sense cap explicació per eludir els seus deutes, o a les seves treballadores, que, amb l’objectiu de mantenir el seu lloc de treball, gestionen la transformació d’un nou espai per a tota la societat col·lectivament des del no res?

L’hotel Bauer està situat a la cèntrica avinguda Callao de Buenos Aires / TERMITAS Y ELEFANTES
L’hotel Bauen està situat a la cèntrica avinguda Callao de Buenos Aires / TERMITAS Y ELEFANTES

 

En realitat, aquesta és la qüestió de fons que trobem, encara avui, entre la societat i les institucions polítiques i jurídiques a l’Argentina. Durant la crisi econòmica de 2001, es produeix un canvi social en la manera de percebre la feina per part d’un conjunt de persones assalariades que mai no s’havien plantejat organitzar-se entre elles i assumir la gestió d’una empresa. El debat es concentra en un conflicte entre el dret a la propietat i el dret al treball, una tensió que s’intensifica entre la legalitat i la legitimitat, on sempre s’imposa la lògica de la solidaritat interpersonal i la resistència social.

Durant la crisi econòmica de 2001, es produeix un canvi social en la manera de percebre la feina per part d’un conjunt de persones assalariades

Succeïx entre el 19 i el 20 de desembre de 2001. Un clima de desesperació s’escampa per tot el país. Les imatges de saquejos als supermercats inunden els televisors. Està prohibit treure els estalvis dels bancs. Una revolta que enfronta la gent i la policia deixa 39 morts i, en tan sols dues setmanes, cauen cinc presidents. Les empreses i les fàbriques deixen de produir i tanquen les seves portes, fet que implica deixar milers de persones sense feina.

Enmig del desordre, però, apareixen nous moviments socials que rebutgen el maquiavèl·lic model econòmic que els havia dut a la ruïna. Entre assemblees barrials, piqueters i clubs d’intercanvi, sobresurt el moviment de treballadores d’empreses recuperades, que, sota la consigna Ocupar, resistir, produir –cant de sirena originari del Moviment Sense Terra del Brasil–, ocupen els negocis tradicionals que s’havien tancat amb la intenció de reobrir-los en forma de cooperatives autogestionades.

Un present amb antecedents

No obstant això, el moviment d’empreses recuperades no només està lligat als dies negres de la crisi financera de 2001 i 2002. Durant la dictadura militar (1976-1983), s’inicia un programa econòmic que estableix les bases del model neoliberal. Durant aquest període, comença un procés de desindustrialització que aconsegueix fulminar qualsevol tipus d’organització obrera.

Moltes persones desocupades adopten mesures de resistència caracteritzades per la seva radicalitat, una radicalitat no menys extrema que la mateixa ofensiva governamental

Els anys 90, amb el govern de Carlos Menem, aquest procés s’intensifica i l’Argentina entra de ple en el neoliberalisme. Les petites i mitjanes empreses han de fer front a unes condicions econòmiques desfavorables per a la producció. En la majoria de casos, estan tan endeutades amb l’Estat i amb les mateixes assalariades que abandonen el negoci. En aquest punt, moltes persones desocupades adopten mesures de resistència caracteritzades per la seva radicalitat, una radicalitat no menys extrema que la mateixa ofensiva governamental. El Moviment Nacional d’Empreses Recuperades (MNER) neix durant aquesta profunda crisi. L’any 2003, es recuperen 128 empreses a l’Argentina; el 2010, augmenten fins a 205. Actualment, es calcula que existeixen unes 315 empreses recuperades, que compten amb 13.000 treballadores.

El canvi legislatiu que facilitaria les cooperativitzacions

Un dels primers problemes als quals s’enfronta aquest moviment és trobar el marc legal que garanteixi el procés de recuperació i la posada en marxa de la cooperativa. Precisament, la Federació Argentina de Cooperatives de Treballadors Autogestionats (FACTA), formada per 60 cooperatives, s’encarrega de fer una tasca d’assessorament.

A dia d’avui, la lluita continua en l’àmbit jurídic, a l’espera de la possible aprovació de la llei d’expropiació nacional impulsada pel mateix moviment. La proposta, que actualment es troba a la cambra de diputats de la nació, estipula que la propietat es declari d’utilitat pública i pugui ser expropiada per l’Estat, que podria cedir el negoci a les cooperatives. El projecte de llei autoritzaria el govern a transferir els béns expropiats i l’entrega de la propietat a la cooperativa durant el temps que es mantingui l’activitat productiva.

---------

“El BAUEN és de tots!”

Fa onze anys que un dels hotels més emblemàtics de Buenos Aires, el BAUEN, va ser reobert per les seves treballadores. Avui dia, ha esdevingut una icona del moviment de fàbriques i empreses recuperades i un exemple d’autogestió com a alternativa als tancaments sistemàtics de negocis. “L’autogestió neix com a resposta a la necessitat de conservar un lloc de treball, però després es converteix en un valor afegit”, explica María Delvalle, sòcia històrica del BAUEN.

L’hotel, situat a la cèntrica avinguda Callao, es va declarar en fallida el mes de desembre de 2001 i va deixar al carrer prop de 100 assalariades. Era un moment molt difícil, però, gràcies a l’experiència d’altres recuperacions i el suport de les xarxes de solidaritat, el dia 21 de març de 2003, un total de vint extreballadores van ocupar l’hotel per tornar-li a insuflar vida. Actualment, el BAUEN compta amb una plantilla de 130 persones.

Actualment, el BAUEN compta amb una plantilla de 130 persones/ Termitas y Elefantes

El mes de juliol d’enguany, coincidint amb la celebració dels onze anys de treball autogestionat, van rebre l’última notificació de desallotjament. Novament, les seues sòcies s’estan mobilitzant arreu del territori sota el lema Lluita, cultura i treball, perquè “el BAUEN és de tots”, exclama Marcelo Ruarte, soci de la cooperativa. L’objectiu és l’aprovació de la proposta de llei d’expropiació nacional perquè aquest hotel passi a ser el precedent de tot un seguit de regularitzacions d’empreses recuperades.

Quin problema hi ha amb la propietat que bloqueja la resolució d’aquest procés? Un entremat d’empreses envolten el cas BAUEN. Herències d’una història fosca interpel·len la perseverança dels treballadors i les treballadores de la cooperativa, de les persoens que fins avui han mantingut l’activitat del BAUEN.

---------

La Casona, la recuperació a l’actualitat

És la una del migdia i el restaurant La Casona està ple a vessar. És un lloc de pas per a les turistes i les treballadores de la zona. A tres carrers del monument de l’Obelisc, centre neuràlgic de Buenos Aires, ningú no s’imaginaria que un establiment d’aquestes característiques ha de tancar per manca de solvència econòmica. Fa tan sols cinc mesos que aquest restaurant s’ha convertit en una cooperativa, una mostra més de la consolidació d’aquest moviment. Anyelen Anorada, actual responsable de l’administració, explica que, gràcies al suport i l’assessorament que han rebut d’altres empreses recuperades, el procés ha estat molt més ràpid del que esperaven. Ara, resten pendents d’arribar a un acord amb el propietari del terreny.

La Casona és un altre exemple de restaurant administrat per la seva plantilla / TERMITAS Y ELEFANTES
La Casona és un altre exemple de restaurant administrat per la seva plantilla / TERMITAS Y ELEFANTES

 

Tot va començar quan, sense previ avís, la propietària va deixar de pagar les propines i algunes mensualitats. Després, va acomiadar algunes treballadores sense justificació i, finalment, es va endur mobiliari del restaurant. El pare d’Anyelen, que feia molts anys que treballava al local, també va ser acomiadat: aleshores, es van dirigir a la cooperativa Los Chanchitos, on els van informar de la possibilitat de recuperar l’empresa. “Les companyes que encara treballaven ens demanaven que ens afanyéssim davant la fallida imminent”, explica l’administradora actual. El dia de l’ocupació, tot va succeir pacíficament: “L’advocat de la propietària ens va entregar les claus i, des d’aquell dia, estem tirant endavant amb la responsabilitat de decidir, no pel benefici individual, sinó pel col·lectiu”, relata la recent cooperativista.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: