Qüestionar allò quotidià, visibilitzar l’assetjament

Internet ha esdevingut una eina de conscienciació contra el sexisme a través de múltiples iniciatives

“La millor manera de combatre l’assetjament als espais públics és fer-lo explícit per l’entorn i per l’agressor”, comenta una enquestada. Parlar-ne, portar la lluita al carrer o fer-ne difusió a través de les plataformes online col·lectivitza el problema i el fa més visible. Les noves tecnologies han estat el canal a través del qual moltes iniciatives d’arreu han pogut evidenciar les agressions i fer una tasca pedagògica enfocada a conscienciar les dones i els homes.

El projecte Hollaback

El projecte Hollaback, d’abast internacional i present a més d’una vintena de països, va néixer el 2005 amb la intenció de crear espais virtuals de denúncia de les agressions en què les usuàries poguessin documentar i compartir les seves experiències i inclús mapejar i deixar constància dels llocs precisos on s’havien produït. El moviment considera que “la motivació real de l’assetjament al carrer és la intimidació, espantar o incomodar l’objectiu”, per això pretén canviar el focus d’atenció de l’agredida a l’agressor i, d’aquesta manera, qüestionar-lo públicament.

La Marxa de les Putes

El moviment Slut Walk va sorgir a Toronto el 2011 arran de la indignació que van generar diversos casos mediàtics en què es culpabilitzava les dones de les agressions sexuals que havien patit. Es va fer molt ressò d’unes declaracions que va fer el policia Michael Sanguinetti durant una conferència sobre seguretat. L’agent esmentava la violació d’una noia al campus de la Universitat de York i explicava: “M’han dit que no hauria de dir això, però les dones haurien d’evitar vestir-se com putes per no ser victimitzades”. Les feministes de la ciutat canadenca es van organitzar i van sortir a manifestar-se al carrer vestides de putes per reivindicar que la indumentària no hauria de fer que ningú fos més vulnerable a rebre una agressió. El moviment es va estendre per Europa i l’Amèrica Llatina, on va rebre el nom de La Marcha de las Putas.

El ‘Caçador caçat’

Alicia Murillo és una mestressa de casa, artista multidisciplinària i col·laboradora de la revista Pikara Magazine. Als vídeo-blocs de Cazador cazado, retrata com encara verbalment els assetjadors que es troba circulant pel carrer. En la majoria dels casos, quan són interpel·lats, els homes reaccionen agressivament o resten importància als fets. La iniciativa pretén apoderar les dones mostrant la possibilitat de qüestionar l’assetjament en el mateix moment en què succeeix. Segons Murillo, l’èxit que han tingut “es deu a la necessitat de tractar aquests temes sense victimització, així com a l’ús del format reality, de fàcil accés”.

L’activista assenyala que les respostes a aquests atacs són diverses, que s’han d’ajustar a l’entorn i la situació de les persones que els viuen, és a dir, que no hi ha una sola fórmula per afrontar-los. “Les pràctiques que podem veure als vídeos de Cazador cazado funcionen en el meu context, però no en tots. Potser serien una tàctica imprudent en ciutats on hi ha molta violència”. Murillo també remarca que, malgrat que Internet és un mitjà molt útil per sensibilitzar, no està a l’abast de tothom. És per això que organitza tallers presencials per a dones on es parla de l’assetjament i es pensen conjuntament estratègies de lluita per afrontar-lo segons les necessitats emocionals i individuals de cadascuna.

“A poc a poc es pren consciència del problema, però encara està molt normalitzat. La resposta a les agressions hauria de ser una mostra de rebuig col·lectiva”. Tot i així, l’artista explica que no s’aconsegueix un progrés lineal, que cal no abaixar la guàrdia perquè “tot i que guanyem aquesta batalla, la violència masclista pot trobar altres maneres de manifestar-se”.

‘Només t’he dit guapa’

Sólo te he dicho guapa és un reportatge sobre l’assetjament al carrer filmat a Barcelona. Dues estudiants de Belles Arts, Anaïs Duval i Dagny Romero, van aturar dones desconegudes a diverses places de la ciutat per preguntar-los les seves experiències. Les sis dones entrevistades comparteixen vivències, sentiments, respostes i pensaments al voltant d’aquesta violència normalitzada. Ho podeu veure en aquest link:

Autodefensa: recuperar el dret a la ràbia

Karin Konkle, llicenciada en Estudis de Gènere, comparteix la seva llarga trajectòria a les arts marcials a través de formacions d’autodefensa feminista. “Vaig imaginar com hauria de ser un curs en clau de gènere. Pensava en les necessitats que pot tenir una dona. I no pas perquè siguem menys fortes, sinó perquè calia un entrenament pensat per a nosaltres, no pas adaptat des d’un model patriarcal. En les dones, el més important és desactivar el mecanisme, provinent de l’educació que hem rebut, que ens inhibeix a l’hora de reaccionar davant d’una agressió”.

Konkle assenyala que la socialització femenina està marcada per la por. La por de patir una agressió i, també, de la pròpia resposta, de la ràbia. “Quan es pateix un atac, es genera una resposta biològica molt potent. L’adrenalina amara el nostre cervell. Les dones hem estat educades per frenar aquesta reacció, per no deixar-la fluir ni exterioritzar-la”. El més rellevant seria mantenir la sang freda i comprendre la resposta instintiva del nostre cos: “No hi ha reaccions bones o dolentes si fem allò que sentim que necessitem expressar”.

“Hi ha moments en què estàs disposada a tot i d’altres en què tens menys energia. La millor manera de trampejar el pes emocional d’una agressió és a través de treballar la pròpia calma. Cal que ens familiaritzem amb la nostra resposta física. Deixar que sigui natural, sense callar ni censurar-nos, però tampoc forçant-nos a respondre peti qui peti”, explica Konkle. Al seu parer, “aquesta autoexigència podria ser encara més dolorosa que la mateixa violència sexista i, fins i tot, podria desarticular les armes que tenim a l’abast per defensar-nos quan ens sentim amb ganes de fer-ho”.

 

Instantània d'un taller d'autocura emocional / ESTER MORA

Guarir les ferides col·lectivament

Liduvina Méndez, cofundadora del col·lectiu feminista guatemalenc Actoras de Cambio, ens explica que l’agrupació va néixer fa deu anys, amb l’objectiu de trencar el silenci, fer justícia i apoderar les dones mitjançant la cura de les ferides del racisme i la violència sexual que moltes d’elles van patir durant el conflicte armat.

L’activista dinamitza un taller d’autocura basat en la cosmovisió maia, la psicologia energètica i transpersonal, la biodansa i l’art teràpia, que recentment ha portat a Barcelona. “A Guatemala, l’assetjament masclista és terrible. Quan vaig venir a Barcelona, no vaig notar aquesta actitud amb la mateixa força, encara que, en el fons, el seu sentit, reproducció i existència vénen de la mateixa essència”, afirma. Segons Méndez: “Les dones no tenim llibertat als espais públics. L’assetjament masclista ens recorda permanentment que són territoris d’homes i territoris de subordinació i opressió per a les dones”. La proposta de la guatemalenca és transformar la por i desconstruir les feminitats apreses per relacionar-se des del poder i no des de l’opressió: “Ens hem de fer càrrec de les nostres vides i decisions; des de l’autonomia i la llibertat, decidir com volem viure. I, si cal, hem de canviar paradigmes de relació”. Méndez treballa la reapropiació del propi cos per aconseguir “un cos sense por de l’assetjament”.

Per fer-ho, les dones del col·lectiu assagen els recursos propis en espais segurs: “Ens responsabilitzem del nostre procés de curació, cadascuna d’acord amb les seves possibilitats i els seus ritmes. L’equip no imposa ni dirigeix el procés: ho fem juntes”. Es tracta d’aprenentatges que es poden aplicar a tots els àmbits de la vida i de la lluita, perquè es conceben des de la totalitat, l’harmonia i l’equilibri. Un dels seus objectius principals és promoure “l’ús de la llibertat i la creativitat i la recuperació de l’alegria”.

 

Educar per transformar, construir noves masculinitats

Gran part de les accions feministes s’organitzen des de col·lectius femenins i per a col·lectius femenins. Tot i això, cada vegada són més les propostes transformadores destinades al genere masculí. Reprenent les respostes d’alguns enquestats al qüestionari, es constaten dues preocupacions. La primera d’elles és preguntar-se sobre el dret a involucrar-se en una situació d’assetjament aliena i com aconseguir combatre el sexisme internalitzat. “Qui sóc jo per intervenir-hi?”, es preguntava un company. “Sóc un home blanc cisgènere heterosexual. Simbòlicament, represento la violència estructural del sistema, per molt que no m’agradi. Sé que, si m’hi fico, puc caure en la lògica del micromasclisme del ‘salvador’. Malgrat tot, hem de responsabilitzar-nos perquè és cosa de tothom. Podem començar per no callar si presenciem actituds masclistes. Com a homes, hem d’implicar-nos i lluitar contra el patriarcat des de dins”.

Desmuntar màscares i privilegis

Fernando Carnero, llicenciat en Psicologia, proposa el teatre de les oprimides com a eina per combatre el masclisme. Des de l’Associació Cúrcuma, fa tallers en clau de gènere: els participants repensen la seva pròpia masculinitat des de la posició de poder que els dóna la socialització com a homes. L’objectiu és identificar i prendre consciència de les violències diàries que pateixen les dones: “Així, desenvolupem estratègies de transformació del sexisme invisibilitzat. Sovint, els homes ens apropem al feminisme des de l’àmbit intel·lectual, però no ens hi impliquem de manera emocional, pràctica i compromesa. Obviem els automatismes sexistes que tenim interioritzats”.

“Amb el teatre, treballem a partir de les històries personals fins a descobrir què tenim en comú, verbalitzar-ho i passar d’allò individual a l’experiència col·lectiva. No reflexionem com a víctimes, sinó com a opressors; així, traiem a la llum la nostra relació amb el poder. És una eina alliberadora perquè, en adonar-nos dels privilegis que tenim, també visualitzem que la socialització oprimeix la nostra identitat i ens marca unes maneres idònies d’ésser home. Aquesta és la màscara amb la qual creixem i vivim. Hem d’aconseguir arrencar-nos-la”.

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: