Quios, oblit i silenci

Dos milers de sol·licitants de refugi immobilitzades en aquesta illa grega de la mida de Menorca, atrapades entre la ‘invisibilització’ i la falta de suports
15/11/2017

Fa pocs dies va ser l’aniversari de Mohammed, ha fet 23 anys. És el primer aniversari que viu lluny de casa i de la seva família, sol entre milers de persones que, com ell, han fugit i ho han deixat tot enrere. Aquest és el seu primer aniversari a l’illa grega de Quios: entre els plàstics de la tenda de campanya que anomena casa, entre el caos, la xafogor i la humitat, amb un hivern que assetja a la cantonada, i entre les mirades d’odi i de rebuig d’aquelles que el culpen per la seva presència a l’illa.

Campament a la platja de Souda, recentment clausurat / CHiOS SOLIDARITY


L’illa de Quios és, potser, l’illa hel·lena més pròxima a Turquia. Només vuit quilòmetres de mar Egeu separen ambdues costes. En els dies més clars es pot reconèixer la ciutat turca de Çesme i, quan cau la nit, des del port, es veuen uns puntets vermells parpellejant a l’horitzó: Turquia autoritària, amb els ulls ben oberts, vigila.

Quios oblidada, ni blanc ni negre: gris. Quios amagada, com un secret que ningú no gosa explicar. Ja fa més de tres anys que milers de persones hi arriben, amuntegades en bots inflables, amb l’única esperança de trobar, d’una vegada per totes, el lloc segur que imaginen que és Europa.

L’organització FEOX va néixer fent rescat marítim, però ara també fa provisió de material i coordina activitats lúdiques 

No obstant això, aquest estiu la situació augurava un canvi. Els mesos de juliol i agost es van caracteritzar per ser els mesos amb menys arribades a l’illa des de 2015. Però, de nou, un bany de realitat ha sacsejat l’illa. Amb el mes de setembre, la fi de la temporada d’estiu i l’amenaça de l’hivern, les notícies no han parat d’empitjorar. Michail, autòcton de l’illa i fundador de FEOX Rescue Team, denuncia que “no para d’arribar gent a l’illa. Cada setmana arriben un total de cinc o sis bots plens, amb entre 30 i 70 persones en cada bot”. Ara mateix són 2.000 les persones que estan encallades a l’illa i els números no paren de créixer: actualment, en una nit, poden arribar a la costa 173 persones.

Quios desbordada, convertida en l’illa que ha rebut més gent des de principis de 2017. Quios com un punt d’estancament per a milers de persones que fa més d’un any que esperen una resposta que no arriba, embarrancades en l’agonia indefinida d’esperar.

Quios imprevisible, sense demà ni futur, sense seguretat ni garanties, ni possibilitat de lliure moviment. Una situació que en molts casos acaba originant problemes psicològics severs. Un jove sirià, que fa més d’un any i mig que espera resposta, afirma: “El problema és que penso massa i llavors no puc fer res; em passo les nits despert sense poder dormir”. L’espera per aconseguir una entrevista amb l’oficina d’asil, per evitar així la deportació, es fa interminable, desesperançadora. La situació és tan extrema que moltes persones, després de mesos sense rebre cap resposta i sota l’amenaça de ser deportades, decideixen en un acte de desesperació tornar al seu país d’origen o a Turquia, abans de continuar esperant als camps.

Les arribades massives diàries no s’aturen i tenen com a destí un camp que té forma de presó i castiga sense pietat

Des de fa més de vuit mesos, en Mohammed és a Quios. Fins fa ben poc, havia viscut a Souda, un camp arran de costa, de tendes de campanya, amagat sota la muralla a tocar de la ciutat. Tot i les males condicions, Souda era un camp al qual les voluntàries tenien accés i podien treballar-hi dins. Era un camp ple d’activitat, on quan queia la tarda sonava la música i es ballava, s’organitzaven cinefòrums i on, fins i tot, es van celebrar dues edicions de Souda’s Got Talent, un espectacle per mostrar les habilitats artístiques. Però fa uns dies que es van desmuntar les últimes tendes i es van desallotjar les últimes persones del camp. La resistència encara hi és present amb dues tendes que es neguen a abandonar, però la realitat és innegable: Souda ha tancat definitivament les seves portes.


Un campament aïllat i enreixat

Ara, l’única alternativa és el camp de Vial. A diferència de Souda, es tracta d’un espai hermètic i enreixat, allunyat de tot, a 8,5 quilòmetres de la ciutat de Quios. És un camp militar de barracons encaixats com un tetris i sense cap comunicació amb l’exterior més enllà de dos busos al matí i a la tarda. Ja des de principis d’any, gairebé des de la seva obertura, Vial està saturat. Cada dia són més els mòduls que intenten encabir-s’hi, des de dalt, amb grues. Però ara la situació ha fet vessar el vas.

És per això que s’han començat a habilitar espais com magatzems, amb lliteres improvisades, i a muntar les primeres tendes a l’exterior del camp. Una vintena de tendes, no impermeables, fixades a terra de mala manera, en les quals viuen entre vuit i dotze persones en cadascuna. Les condicions són inhumanes: sense llum, ni electricitat, ni aigua calenta, ni lavabos o dutxes, sense atenció mèdica i sense contenidors de brossa. I amb visitants nocturns com rates, escorpins i serps.

Les condicions són inhumanes: sense llum, ni aigua calenta, ni lavabos o dutxes, sense atenció mèdica 

I no són les que estan pitjor: davant la impossibilitat d’allotjar més gent dins del camp, hi ha més de quinze persones, entre elles infants, que estan vivint a l’aire lliure, sobre el ciment, a tocar de la reixa de filferro que delimita el camp.

Es parla així d’un nou camp de mantes perquè l’escassetat de recursos ha obligat a la precària construcció d’espais amb mantes i plàstics. “Ja ni tan sols els deixen entrar dins [de Vial] perquè no hi ha espai, no hi ha capacitat per acollir més gent”, sentencia Michail.

FEOX Rescue Team és una de les poques organitzacions que han treballat ininterrompudament a l’illa d’ençà que l’any 2015 van arribar els primers bots. Formada per dos bessons nascuts i crescuts a Quios, Michail i Antonis, va néixer de la necessitat d’ajudar les persones refugiades que desembarcaven a la costa de l’illa. FEOX és una organització que mai no ha rebut cap tipus de suport econòmic ni donacions en diners. El grup només accepta l’enviament de material, altament necessari per assistir les refugiades. Els seus inicis van ser amb el rescat marítim, però ara l’organització treballa també proveint material i coordinant activitats lúdiques, tant per a les més petites com per a les més grans. Michail explica: “Cada dia repartim deu bosses de roba a deu famílies diferents; a més, subministrem sabates, joguines, bolquers, compreses per a les dones del camp… Els portem a l’hospital i, a més, ajudem en els rescats”. Davant la marxa de les ONG de l’illa, FEOX segueix batallant en nom de les refugiades, demanant justícia i millors condicions d’asil i de convivència, malgrat comptar només amb dues persones voluntàries per ajudar Antonis i Michail en la seva tasca.


El fred truca a la porta

Les mantes, que ara són utilitzades per construir de manera rudimentària barraques per protegir aquelles que viuen a la intempèrie a l’exterior de Vial, comencen a escassejar davant del fred imminent de l’hivern. Les habitants de Vial es queixen: “Demanem mantes i ens diuen que no n’hi ha, demanem menjar i diuen que no en queda”. Actualment, les condicions a Vial són deplorables, però el pitjor està per arribar. L’absència de recursos i d’ajuda posa en entredit la capacitat del govern grec per donar resposta a les necessitats de la població refugiada en el tercer hivern consecutiu des de la primera gran arribada a l’illa. L’any passat sis persones van morir al camp de Moria, a Lesbos, a causa del fred. I les condicions inhumanes a les quals estan exposades s’accentuen. Al camp de Vial ja han arribat les primeres pluges, que han enfangat i inundat algunes de les tendes, però s’esperen glaçades i nevades en els propers mesos.

És per això que més de quaranta organitzacions gregues compromeses s’han sumat a la campanya Open the islands, una crida urgent a l’actuació de les autoritats gregues i de la Unió Europea, per no permetre ni una mort més a causa del fred. S’exigeix prevenció i assumpció de responsabilitats per evitar que es repeteixin les catàstrofes dels anys anteriors.

Una quinzena de persones, entre elles infants, viuen a l’aire lliure, sobre el ciment, a tocar de la reixa de filferro

Les arribades massives diàries no s’aturen i totes elles tenen com a destí comú un camp que, més que un lloc on viure, té forma de presó i castiga sense pietat. Impunement. Vial s’ha tornat una peça més de l’engranatge per invisibilitzar el gran secret d’Europa, un secret brut que s’amaga sota la màxima de “si no ho veig, no ho crec”. I és que, si alguna cosa ha aconseguit el trasllat de les refugiades a Vial, ha estat la de silenciar i engarjolar, una vegada més, el dolor, allunyant-lo dels nuclis habitats, generant així una sensació de normalitat i tranquil·litat a l’illa, que no és, ni de bon tros, real.

Quios camuflada, com una ciutat que s’obliga a si mateixa a aparentar normalitat: primer, apartant les nouvingudes a Souda, una localització amagada sota la muralla de la ciutat i difícilment visible des del seu interior; ara, abandonant-les a Vial, allunyat de tot i tancat com una caixa de sabates on ningú de fora pot entrar.


Article publicat al número 442 de la 'Directa'.
 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: