La ràbia, emoció prohibida de les dones

En el marc de les Jornades Radical-ment Feministes 2016, tres tallers van fer un recorregut pels diversos aspectes de l’autodefensa feminista
26/07/2016

Quan es parla d’autodefensa feminista, les primeres imatges que poden venir al cap evoquen respostes davant d’agressions físiques i verbals. Però emprar els feminismes per la cura i la defensa pròpies va molt més enllà. Les múltiples eines de què disposen i el seu bagatge permeten que la teoria es pugui posar a la pràctica. A les Jornades Radical-ment Feministes del juny passat, que s’organitzen cada deu anys, es va fer una aposta per treballar aquesta idea a través de diversos tallers. Van ser impartits per Dones Llibertàries de la CGT, el col·lectiu Locas del Coño i l’Associació Cúrcuma, respectivament.

Les Jornades Radical-ment Feministes se celebren cada deu anys / MONTSE GIRALT
Les Jornades Radical-ment Feministes se celebren cada deu anys / MONTSE GIRALT

 

Autodefensa, com, per què?, a càrrec de Mireia Redondo, estava pensat tant per practicants com per a dones que feien una primera aproximació al tema. “A les dones, se’ns ha expropiat la capacitat per definir què és una agressió i què una defensa feminista”, va explicar Redondo, que pretenia recuperar “aquest poder de definició que ens arrabassa el sistema patriarcal”. “Hem de marcar que totes les violències de baixa intensitat –xantatges emocionals, desautoritzacions, furt de l’apoderament…– ens van minant i, sovint, són un desgast quotidià que pot venir de l’entorn proper”, continua. L’autodefensa feminista física no serviria “contra aquests anomenats micromasclismes”, argumenta.

El concepte d’autodefensa pot evocar respostes davant d’agressions físiques i verbals, però emprar els feminismes per la cura i la defensa pròpies va molt més enllà

Un altre aspecte a abordar és el fet que, a les dones, se’ls nega la capacitat de la negació. “El no continua sent un monstre. Aquesta paraula sempre té una connotació de problema. A més, se’ns ha inculcat l’obligació de ser complaents a l’hora de dir no. La base per començar a treballar-ho és entendre que no passa res per donar negatives ni per rebre-les. A poc a poc, t’adones que la nostra comunicació està molt alienada, basada en prejudicis i en crítiques”, explica Redondo. “Potser és més per omissió que per acció, però no se’ns educa en el consentiment ni a saber posar límits. Quan ho fem, som molt vulnerables: t’exposes que l’altra persona traspassi aquest límit que tu has sincerat. Aquí és quan cal saber reaccionar”, exposa.

Expressar la ràbia

El taller de les blocaires Lidia Infante i Sara Riot estava ple a vessar: es va doblar la previsió inicial de participants. Amb la tria del títol, La distorsió en l’expressió de la ràbia, la por i la tristesa a causa de la socialització de gènere, ambdues feministes es van proposar “desmuntar l’autocensura i la censura exterior”. A parer seu, una de les emocions que més es prohibeix a les dones és precisament la de la ràbia, que serveix per posar límits i autodefensar-se.

“Quan ets generosa emocionalment, quan parles del que sents, fas un acte de cures. Obres una via de comunicació per construir una relació millor. Et poses en situació de vulnerabilitat emocional davant d’una persona que, possiblement, t’ha fet mal!”, explica Infante. “Hi ha ràbies que s’han d’expressar per reconstruir relacions? Sí, sempre que pensis que val la pena expressar-les. Cal fer aquest treball previ de determinar a quines persones val la pena parlar-ne i a quines no, perquè és energia emocional que destinem al treball de cures”, constata Riot.

Una fotografia del taller ‘Autodefensa: com, per què?’. ofert per Mireia Redondo  / M.G.
Una fotografia del taller ‘Autodefensa: com, per què?’. ofert per Mireia Redondo  / M.G.

 

El seu bloc, Locas del Coño, s’alimenta a través de col·laboracions. Vol ser una visió molt global de la violència masclista estructural i parteix de petits relats explicats per les dones que els viuen. Per a elles, la comunicació és una via de lluita i una manera de trencar amb els silencis imposats, de recuperar les veus manllevades pel patriarcat.

Quan el patriarcat s’apropia dels termes feministes

D’altra banda, Redondo també denuncia l’apropiació d’idees dels feminismes per part dels masclismes. “Les dones no tenim el monopoli de l’ús de la violència. És molt frustrant que els homes, sobretot, i els col·lectius en general no siguin gens feministes, al contrari! Però, quan els convé, quan estan discutint amb nosaltres, tendeixen a fer servir aquests termes. Contraataquen així: m’estàs agredint, no m’estàs cuidant… És la mateixa estratègia que fa servir el capitalisme!”, argumenta.

Per a Mireia Redondo, de la CGT, "les violències de baixa intensitat –xantatges emocionals, desautoritzacions– són un desgast quotidià que pot venir de l’entorn proper"

“Interioritzen aquests termes com la forma positiva de comunicar-se, però no com a fons, perquè el treball de cures no hi és. Manca comunicació no violenta, escolta activa, empatia, una manera de fer i de relacionar-se que creï vida. És un joc de xantatge emocional”, descriu Redondo. “Quan expressem emocions, se’ns castiga o se’ns premia socialment en funció de si complim els rols de gènere. A més, sembla que invaliden els nostres arguments, com a feministes i com a dones”, expliquen Riot i Infante.

Un altre tema candent és el de la proporcionalitat. “És la pedra de toc de l’autodefensa feminista”, afirma Redondo. “Hem de ser nosaltres les que definim què és una agressió i també serem nosaltres les que delimitem i diem com ha de ser la resposta a aquesta agressió, tant a nivell individual, en situacions concretes, com a nivell col·lectiu, en qüestions estructurals”, explica.

A parer de la membre de Dones Llibertàries de la CGT, la violència és una eina. “Normalment, es fa servir a nivell estructural per dominar, per controlar, per exercir una opressió. Però també pot servir, evidentment, com a defensa!”, afirma. En aquest aspecte, detecta una doble moral: la violència s’accepta com una eina potencialment positiva en espais aliens, però que no es rep tan bé “quan ho fas amb companys de vida, de feina, de llit, de militància”. Segons ella: “Tothom s’ha d’autorevisar si realment es volen crear uns espais segurs. I cal que es qüestionin les agressions i no pas les respostes. Hem de trencar amb la idea que situacions així sempre s’han de resoldre pacíficament i amb mediació. Això entronca amb la imatge conciliadora de la dona complaent, que és quelcom molt masclista. Si no trenquem amb aquesta dinàmica, discutirem sempre sobre què fem i no sobre el que ens fan”, conclou.

L’autocura com a repte

El tercer taller, Autocura per a dones, lesbianes i trans, impartit per la psicòloga Arantxa Cana de l’Associació Cúrcuma, tractava de la capacitat d’expressar què necessitem i de deixar-nos el marge per reclamar-ho i per donar-nos-ho. En aquesta última activitat del dia, Cana abordà les agressions externes i les pressions internes per defensar que tenim dret a cuidar-nos, a ser sinceres cap endins i cap enfora. Si l’autodefensa feminista comença amb l’apoderament personal, sembla clar que un pas previ és l’autoafirmació dels drets i dels desitjos individuals com a necessitats legítimes i com a clams vàlids. A parer de la psicòloga, sovint resulta complicat fins i tot trobar el temps per fer el treball diari de detectar les necessitats i els desitjos propis. Per aquest motiu, afirma, l’autocura sempre és un repte, encara que es dugui molt temps treballant en aquest àmbit.

 

-------------------------------------
Sentiments amb marca de gènere i emocions parasitàries

“Hi ha una idea construïda del gènere i, després, hi ha el que cadascuna percep com a gènere, com a feminitat i com a masculinitat. Sempre hem de partir de la idea que som objecte i subjecte alhora: aquest és el dilema. Hi ha una idea global, arquetípica, cultural, però alhora hi ha una individualitat que és molt important respectar, sobretot en tallers emocionals”, expliquen Sara Riot i Lidia Infante, responsables del bloc Locas del Coño.

Sara Riot i Lídia Infante, responsables del bloc Locas del Coño / M.G.
Sara Riot i Lídia Infante, responsables del bloc Locas del Coño / M.G.

 

“Per això treballem a partir de les experiències individuals. Es poden veure trets en comú, com ara el fet que la ràbia és una emoció parasitària de la masculinitat, molt lligada amb l’orgull, i que trobem molta més culpa en la feminitat”, esbossen. Una emoció parasitària seria aquella que s’apropia d’un sentiment i el substitueix per un altre de prototípic que no necessàriament és una expressió real de l’emoció original. Per exemple, convertir la inseguretat en ira. D’aquesta manera, en la masculinitat, la ràbia sovint solapa altres emocions.

La culpa, que es relaciona amb la idea de càstig, contribueix a censurar l’expressió de la ràbia. “Sovint, les dones transformem la ira en tristor perquè tenim por del càstig social que rebrem si l’expressem com a tal. Si em mostro vulnerable, tal com s’espera de mi, em premiaran. Si em cabrejo, genero rebuig. Tornem a les expectatives patriarcals de sempre: la princesa que espera que el príncep la salvi”, expliquen Infante i Riot. Aquesta gestió d’unes emocions acceptables contribuiria a mantenir una tendència: marcar l’espai públic com a espai fora de l’abast de les dones.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: