Impressions

La ràbia, l'esperança

15/12/2017

"La ràbia és una forma estranya d'esperança"

Lolita Bosch


Per aquelles confluències estranyes de la vida (casualitats, causalitats, conjuncions astrals, giragonses numerològiques, digues-li com vulguis), ha caigut a les meves mans La ràbia, de Lolita Bosch, i ha reviscolat els vents que aquesta tardor sacsegen el país, els vincles, les certeses (i el cos de les dones, com sempre). Perquè hi ha textos que des del més particular (des del dolor íntim, la ferida intransferible, el record lacerant) s'obren pas cap al més universal, deixant pel camí algunes esgarrinxades inevitables.

Adults que avui ni recorden que van escarnir, violentar, humiliar i menysprear aquell company o companya. Que no ho recorden o que ho minimitzen, ho justifiquen, continuen culpant-ne la víctima

El cas és que el pitjor de llegir el llibre de Lolita Bosch no són els episodis d'escarni, violència, humiliació i menyspreu que l'autora narra sobre l'assetjament escolar que va patir a l'institut i el que pateixen encara avui un nombre esfereïdor d'adolescents. No. El pitjor és adonar-te (perquè no te n'havies adonat abans, per més lògic que fos) que hi ha molts adults d'avui que quan tenien tretze, catorze, quinze anys, van ser cruels amb algú de manera sostinguda i absolutament impune. Adults que avui ni recorden que van escarnir, violentar, humiliar i menysprear aquell company o companya. Que no ho recorden o que ho minimitzen, ho justifiquen, continuen culpant-ne la víctima. Que mostren a Facebook les seves vides modèliques de somriures profidén i frases Mr. Wonderful. Que fins i tot s'atreveixen a convidar a un sopar d'exalumnes aquell company o companya que van escarnir, violentar, humiliar i menysprear quan eren adolescents. És això el que fa esfereir: la llavor de la crueltat que s'amaga en algun racó de l'ànima de persones adultes amb qui avui compartim feina, espais d'oci, grups de Whatsapp, reunions de l'AMPA, cerveses i riures, fins i tot amistat. Amistat: el més valuós, igualitari i pur estat de l'amor.

He pensat molt en l'amistat, aquests dies, mentre llegia La ràbia, i en la vulnerabilitat i la suposada fortalesa que hi batega. És una frase que apareix sovint a les xarxes socials, gairebé convertida en eslògan de Power Point o destinada a decorar la tassa de colors pastel amb què alguns prenen el cafè amb llet cada matí: "Mostrar-se vulnerable és la més gran de les fortaleses". La més gran de les temeritats, dic entre dents aquests dies, regirada per la crueltat que batega en les pàgines de Bosch amb l'agonia rabiosa d'un monstre malferit. Recordo amb culpa la meva por i el meu silenci quan els machitos de l'aula del costat pegaven l'M a l'hora del pati perquè era dèbil, mentre corria a amagar-me de les companyes de la meva classe que m'havien robat la llibreta taronja on escrivia els secrets i que m'havien trencat d'un cop de colze la guitarra per lesbiana. Culpa, silenci, por. La vergonya infinita de ser. L'habilitat dels agressors, diu Bosch, de trobar LA ferida de cadascú, ficar-hi la mà i fer-la més gran i més profunda. I amb la ferida oberta de bat a bat, una ja no pot moure's. Només pot aletejar, com un peix fora de l'aigua, arrabassant l'aire amb prou feines. No, les nostres vulnerabilitats exposades no havien revelat cap fortalesa. Al contrari. Havia estat una temeritat no haver sabut ocultar-les, haver permès que ens les descobrissin els qui, per amagar les seves, necessitaven escarnir les nostres.

Perquè qui fica la mà dins de la ferida de l'altre per fer-la encara més ampla i més fonda, ho fa perquè creu que pot fer-ho

Hi penso avui, que la ràbia, per primer cop a la vida, ha aparegut sense culpa i s'ha revelat com a necessitat legítima d'autodefensa. Perquè qui fica la mà dins de la ferida de l'altre per fer-la encara més ampla i més fonda, ho fa perquè creu que pot fer-ho. I la ràbia, aquesta "forma estranya d'esperança", és aliada que empodera, que defensa l'espai propi, que no permet l'agressió contra el primer cos que ens sosté (l'últim, massa sovint, que aprenem a estimar); i que, un cop ha complert la seva funció, es desaferra del nucli de l'afront, el crema, el llença aigua avall, l'enterra al peu d'un arbre o sota la sorra, i ja no se'l torna a mirar mai més. La ràbia que no s'utilitza mai per destrossar gratuïtament la vulnerabilitat dels altres, sinó per fer-los saber que no poden destrossar gratuïtament la nostra.

Aquesta és, justament, la definició més ajustada de lleialtat, el fonament de l'amistat que, com recordava Mar Vallecillos, volem que sigui un acte polític: conèixer LA ferida de l'altre i no utilitzar-la mai. Conèixer a fons la Gran Debilitat, la línia exacta de flotació de la persona que estimes, i prendre la decisió, també lliure (com lliure és sempre la crueltat), de no bombardejar-la.

En una entrevista de fa uns quants anys, Teresa Forcades deia: "No renunciaria a la llibertat. A la capacitat d'equivocar-me, que arribi al cel i em diguin: 'Això ho has fet tu? Aquest desastre?', 'Sí, l'he fet jo i aquí te'l porto'". Em revé la frase i la imatge d'unes mans obertes oferint tots els encerts i tots els desastres. I em sembla sentir una veu bondadosa que bromeja amb tendresa ("Això ho has fet tu? Aquest desastre?") i una altra veu, la meva (que vull imaginar ferma, segura que el que ofereixen les meves mans obertes serà acollit amb amor), que respon: "Sí, l'he fet jo i aquí te'l porto". Em ve al cap la imatge de les mans obertes i de totes les vegades que les he ofert a les persones en qui he decidit confiar. Totes les vegades que he mostrat el que sóc sense fissures, amb la vulnerabilitat exposada i la seguretat que seria acollida amb amor. I totes les vegades que me l'han acollit, i que me l'acullen encara, amb amor. (Les altres ja són al riu, o a la foguera, o enterrades al peu d'un arbre o sota la sorra. Per sempre). I se m'acut que si fem lloc a la ràbia legítima, la que tanca la porta als nassos dels qui volen agredir-nos, podrem escollir també la temeritat de mostrar-nos, quan nosaltres vulguem, humanament vulnerables.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: