Raquel Rolnik: "El sector immobiliari és una via per atresorar el que es roba a tota la humanitat"

Arquitecta i urbanista
28/06/2017

Amb l’èmfasi que la caracteritza, Raquel Rolnik no es va cansar de repetir-ho quan era relatora especial per a un habitatge adequat de les Nacions Unides: “L’habitatge ha passat de complir una funció social a convertir-se en una mercaderia per acabar sent un actiu financer”. En aquesta ocasió, l’arquitecta i urbanista ha tornat a Barcelona per participar en una conferència organitzada pel CCCB sota el títol Les ciutats, en mans de les finances globals. Entre 2013 i 2014, el volum de compra de propietats per part d’empreses a les cent principals ciutats receptores va saltar de 600.000 milions de dòlars a un milió de milions. A Barcelona, les empreses inversores ja acaparen un 43% de la compra de pisos. Les xifres generen vertigen. Amb Rolnik, procurem desgranar-les i analitzar què ens diuen.

/ FREDDY DAVIES


 

Alertes que “estem sota un nou poder colonial, les finances globals”. Ho sotmeten tot a les ciutats?

Les finances globals estan dictant el destí de la ciutat, especialment pel seu vincle amb les formes d’ocupació del territori, establert a partir del que es defineix com el complex immobiliari-financer. Cada vegada més, la lògica immobiliària és una part indissociable del circuit financer global, de l’excedent financer global, que cada vegada és més gran, més potent i més globalitzat. Permanentment, busca on pot entrar per generar interès i créixer. El sector immobiliari s’ha revelat com una de les fronteres preferides d’aquest circuit a causa de diverses raons. Una és la transformació que es produeix dins el sector immobiliari a partir de la possibilitat de titularitzar, que significa poder fer circular un immoble en el mercat financer sense que circuli realment. L’immoble està aturat en un lloc, però es mou a través dels bits electrònics, que donen dret a un accionista a participar de la renda que pot generar sense ser-ne propietari. L’altra és que els grans players de les finances globals com els bancs, els fons de pensions dels treballadors o els bons sobirans dels països necessiten aquesta renda a mitjà i a llarg termini... i aixo és el que ofereix el sector immobiliari.
 

Ni bons de l’Estat ni borsa ni dipòsits bancaris, el sector immobiliari és el que ofereix més rendibilitat –un 8,8%–, mentre el preu de l’habitatge es dispara.

L’immoble també es veu com un actiu no utilitzat, només registrat, que permet que l’accionista l’utilitzi com a garantia per poder tenir més accés a fons financers. Encaixa perfectament amb les necessitats de remuneració del capital financer. L’únic problema és que no té res a veure amb la necessitat de la gent i, per tant, sotmet la lògica de la producció i la utilització de l’espai de la ciutat a la necessitat de generar renda i interès per als capitals financers. Estem parlant d’un fenomen global i els grans actors també són actors globals. Qui són els grans fons del sector immobiliari internacional? L’Abu Dhabi Investment Fund, el Fons de pensió dels mestres de Texas, el Banc de Finances... estem parlant d’actors globals que no tenen cap vincle amb els territoris, només amb la seva necessitat de negoci, i que competeixen amb la gent per la localització. Però com pot competir amb aquests actors la gent, amb els seus sous i la seva capacitat limitada de pagament? Sempre perdran. El fet que els inversionistes ni tan sols necessitin que els immobles siguin utilitzats immediatament encara és més pervers. Això significa que, globalment, podem tenir un estoc construït buit, no utilitzat, i, alhora, gent desesperada perquè no té un lloc on viure. El fenomen és global, però es configura de manera particular a cada lloc.
 

En el context barceloní, ha sorgit una amalgama d’organitzacions, assemblees i sindicats per defensar el dret de viure i habitar els barris davant la compra d’edificis d’habitatges sencers per part d’empreses inversores. Barcelona està especialment subjecta a aquest complex immobiliari financer?

A Barcelona, hi ha dos fenòmens. Un és molt semblant al que succeeix a Londres o, també, a Nova York: el fet que milionaris, plutòcrates i estrangers comprin immobles, que utilitzen eventualment i els serveixen com el que s’anomena safe deposit box. En paraules de Manoel Alves, un lloc on atresorar les fortunes, molt semblant al que eren les grans caixes de pedres precioses on es guardaven les fortunes i els tresors dels involucrats en l’operació de saqueig colonial durant els segles XVI, XVII i XVIII. Ara i aquí, hi ha un nou poder colonial financer i el sector immobiliari és una via per atresorar el que es roba a tota la humanitat. En aquest mercat, una part de les compres i les vendes es fa a través de paradisos fiscals, offshore. No sabem qui n’és el beneficiari final i eviten impostos, que, si es paguessin, almenys redistribuirien una mica la riquesa. L’altre fenomen és el turisme. El fet que Barcelona s’hagi convertit en un destí turístic –i molt important– no sorgeix del no-res, sinó que és un procés que s’ha impulsat a partir de les polítiques urbanes desenvolupades a la ciutat des dels Jocs Olímpics.
 

Els macroesdeveniments esportius són una de les palanques de l’especulació?

"Hi ha gent que lloga a través d’Airbnb per poder tenir una renda addicional, per fer front a la desocupació"

Des d’una perspectiva internacional, Barcelona va ser pionera d’aquest model. Els macroesdeveniments són puntes de llança de la reestructuració del mercat, de la globalització de la ciutat cap al mercat i de l’entrada del complex immobiliari financer a la ciutat. Clarament, a Barcelona, això es va produir a partir de la reestructuració urbana en el marc dels Jocs Olímpics i va continuar després de l’esdeveniment. A altres ciutats, també. Ara, ens trobem amb el fet que, amb el fenomen turístic, hi ha gent que lloga a través d’Airbnb per poder tenir una renda addicional, per fer front a la desocupació, la manca d’alternatives de feina, la precarització... i competeix amb la gent que necessita els pisos per viure. La trampa perversa és que, justament, alguns veïns que són víctimes d’aquest procés també en són actors, sense voler-ho, empesos per la falta d’opcions i protecció. Això també ha impulsat alguna gent a transformar el seu propi habitatge en un actiu.
 

Què és la ‘Marca Barcelona’?

És la punta de llança de la reestructuració de les ciutats. El model Barcelona s’ha transformat en un model de ciutat, de competència per captar la inversió financera global. Ara, és fàcil parlar-ne i criticar-la, estem fent una avaluació, però entenc que, quan es va crear la marca, era difícil entreveure el que succeiria a mitjà i a llarg termini. Avui és una evidència.

/ FREDDY DAVIES


 

Abans del nou cicle immobiliari, l’habitatge ja era un bé d’inversió. Han canviat els rostres?

Cal entendre aquest cicle. Es produeix un canvi de rostres i es tendeix a un propietari sense rostre. És un propietari abstracte: un fons d’inversió amb milers d’accionistes dispersos a l’espai global planetari, que operen ràpidament. Tot succeeix en una esfera fictícia. És absolutament abstracte. Això és un dels elements més complicats. Tot i que, efectivament, ja hi havia especulació i desigualtat abans, l’escala del que succeeix ara és totalment diferent i això ha d’implicar un canvi polític. El fet que, abans, els senyors de la ciutat es coneguessin –tenien noms– feia que el govern local i la resta d’agents també ocupessin un espai de confrontació amb aquests senyors i, per tant, era possible establir algun tipus de negociació i intermediació política. Però, ara, tot passa per dalt i per fora; no hi ha rostres ni identificació ni una esfera de negociació possible. Així doncs, la capacitat d’incidència política dels governs sobre el fenomen és molt més reduïda. Qui participa en aquest joc són grans corporacions com Blackstone, que tenen una capacitat d’actuació forta, diferent de la que tenien els terratinents històrics de la ciutat.
 

Els governs han estat una pota essencial del model?

"La visió de l’habitatge i l’espai com una mercaderia i no com un dret o una política social és hegemònica avui dia"

Estem parlant d’un procés massiu de despossessió. Massiu! Per això parlo de nou poder colonial, perquè és una ocupació territorial que implica la promoció d’una cultura. La visió de l’habitatge i l’espai com una mercaderia i no com un dret o una política social és hegemònica. La situació ha estat construïda durant dècades i impulsada, inclús protagonitzada, pel mateix Estat. L’Estat ha promogut la idea que l’habitatge és una mercaderia, un actiu, i tot el que tenia a veure amb un dret humà, com a part d’una cistella de polítiques socials que havia de promoure l’Estat, es va esvair per construir la idea hegemònica que el mercat és qui s’ocupa de tot. El desmantellament de l’estat del benestar és l’origen del fet que la gent exposi la seva vida, la seva família i la seva història a l’endeutament. La crisi és l’expressió clara de l’error del model. El model prometia que, finalment, tothom seria propietari del seu pis, feliç per sempre, a través del crèdit subprime. En realitat, el que va succeir –el rastre de la bombolla i la crisi– és que una quantitat molt gran de gent es va quedar sense casa i endeutada. I ara, la resposta ha estat la mateixa. Hi ha un nou sector corporatiu financeritzat, que és el del lloguer, que entra com un voltor a comprar l’estoc depreciat i posa en marxa una política de lloguer. Els fons poden esperar, però la gent no.
 

Els anomenats governs del canvi van aterrar a algunes viles i ciutats, però les dificultats d’accés a l’habitatge no s’han aconseguit revertir. Hi ha massa poca intervenció sobre el mercat?

"Un govern local es pot connectar amb altres governs locals per fer una força internacional global de fre al capital financer"

Hi ha límits molts clars per a l’actuació d’un govern local davant d’aquest fenomen, però també queda molt clar que s’ha de desmantellar la idea hegemònica, també cultural, que el mercat és qui se n’ocupa. És qüestió de transformar la situació, fer-la visible. Les famílies, com a part de l’engranatge, senten que el problema és el seu fracàs. I no ho és. Per construir la idea que s’ha de tenir habitatge, cal incidir molt en un canvi cultural, cal desmuntar les polítiques neoliberals. El neoliberalisme no és només una política macroeconòmica, també és una hegemonia cultural. Des d’un punt de vista local, s’han d’impulsar polítiques socials d’habitatge i cal més regulació en el camp de la planificació. És possible regular-ho. Molts dels elements de què estem parlant depenen de regulacions més generals a escala nacional, inclús supranacional, però el govern local pot incidir en el mercat a partir dels seus instruments de planificació urbana. Un govern local es pot connectar amb altres governs locals per fer una força internacional global de fre a aquesta lliure circulació del capital financer que no té cap compromís amb el territori i està involucrat en els processos de despossessió.
 

Sovint, la intervenció de l’administració ha anat en la direcció oposada?

El mateix Albes –amb qui treballo– utilitza la metàfora del complex immobiliari financer, inspirant-se en el complex industrial militar nord-americà. És un triangle que involucra el sector de la producció de l’espai, el sector financer i l’Estat, el govern, la política. Els tres agents són indissociables, no només en termes de corrupció, sinó també de polítiques, de processos decisoris a l’interior de l’Estat. Tot el procés de submissió a la lògica financera ha estat promogut a partir d’una acció de l’Estat. És mentida la idea venuda per la ideologia neoliberal de deixar que el mercat vagi per lliure, l’Estat sempre s’ha situat a dins, capturat per aquesta lògica, i ha utilitzat els seus instruments de regulació, fins i tot pressupost públic, per promoure la privatització de la ciutat i la seva obertura cap a les finances. Ha transformat l’espai urbà en un playground per a les finances globals, amb una posició molt activa i protagonista. L’Estat és central en el complex i, en el cas espanyol, es veu claríssim.

/ FREDDY DAVIES

 

La crisi va posar en evidència que el model de tinença de la propietat no havia funcionat. Ara, la inversió s’ha desplaçat cap al lloguer. Quines altres fórmules d’accés a l’habitatge s’haurien de promoure?

Hi ha experiències... Sobretot, cooperatives i els community land trust, parts senceres de la ciutat que poden estar en mans cooperatives –no només edificis. Això frena bastant la possibilitat de compravenda per part dels fons. Ho vam veure al Regne Unit i els Estats Units, on les poques propietats col·lectives i cooperatives que existeixen s’han vist molt menys atacades i afectades per la crisi financera hipotecària. Cal crear espais alliberats del circuit financer global, espais protegits per a la gent. Això passa per operar canvis en el tipus de propietat i també per establir instruments de planificació. Avui, tota la política urbana s’organitza a partir del mantra que la millor utilització és la que genera més renda i no la que és més necessària per a la gent. Aquest és el canvi que cal fer: reprendre la idea de la utilització, de la necessitat com a base.
 

Parlant de l’ús, l’obra social de la PAH n’és l’expressió pràctica?

"Les ocupacions funcionen com a experimentació, com a prefiguració de formes alternatives de vida i d’organització"

Avui dia, les ocupacions d’edificis buits no només són una forma de resistència davant aquest poder colonial, sinó també la manera a través de la qual la gent experimenta noves formes d’utilització enfocades a cobrir les necessitats com a element essencial. En aquest sentit, també funcionen com a experimentació, com a prefiguració de formes alternatives de vida i d’organització de l’espai i la vida social en aquest espai. Crec que això passa aquí amb les accions directes de la PAH per transformar espais buits en llocs per viure, però també ho veiem cada dia a São Paulo i a moltes altres ciutats del món. Té a veure amb aquest moviment central que és l’ocupació de l’espai i la seva transformació per contrarestar la idea i la pràctica que el millor destí és aquell que propicia més interès per a l’inversionista. Aquestes accions són molt importants, no només són accions desesperades. Són una acció d’experimentació directa d’una altra possibilitat. L’ocupació d’espais s’ha de protegir, promoure, impulsar... perquè és absurd que hi hagi tants habitatges i espais buits i tanta, tanta gent sense lloc on viure, tanta gent desposseïda del seu vincle amb el territori. Cada vegada hi ha més resistències i insurgències.
 

Mentre vas ser relatora de les Nacions Unides, vas visitar l’Estat espanyol en diverses ocasions. Ja hi havia símptomes de la financerització de l’habitatge aleshores?

Durant el període que vaig ser relatora, vaig presentar dos informes sobre la violació del dret a l’habitatge a les Nacions Unides, al Consell de Drets Humans i al comitè vinculat a l’Assemblea de l’ONU. Després d’acabar el meu mandat, el 2014, em vaig posar a escriure un llibre que ha pretès recollir els informes del període amb una mirada global. I sí, aleshores ja era clar que, darrere el procés de privatització de les infraestructures i les empreses públiques-privades, la transformació de la ciutat i l’obertura cap al mercat financer internacional, hi havia la financerització de l’espai de la ciutat, de la política urbana. El nou eix de financerització no és només la construcció, sinó també la gestió dels serveis i els espais com una àrea que genera interès a partir de la manipulació de les nostres dades, el que coneixem com a smart cities.

/ FREDDY DAVIES


 

Després de sis anys a les Nacions Unides, creus que aquest ens és un instrument útil?

"Els mecanismes de l’ONU han tingut el poder de denunciar i amplificar la veu d’aquells i aquelles a qui els violen els drets"

Desafortunadament, els instruments i els mecanismes que tenim en el camp dels drets humans no tenen el poder i la capacitat d’imposar i decidir canvis. És claríssim. Però això no significa que no serveixin per a res. Crec que els mecanismes han tingut el poder de denunciar i, com vaig concloure com a relatora, d’amplificar la veu d’aquells i aquelles a qui els violen els drets, normalment la gent més vulnerable i amb menys veu a l’esfera pública. Per tant, el que fan és amplificar aquesta veu i portar-la a l’esfera pública.
 

També vas ser secretària de Programes Urbans del primer govern de Lula da Silva al Brasil. Per què vas abandonar?

Primer, vaig ser part important d’un moviment nacional per a la reforma urbana al país, que va començar a finals dels anys 70, en el marc de les lluites contra la dictadura i pel reconeixement de l’existència d’assentaments irregulars informals i el seu dret a ser part de la ciutat. A partir d’aquí, vam impulsar una agenda i vam treballar en el marc regulador a nivell local i després nacional. Això va ser part d’un gran moviment de reorganització partidària, sota el lideratge del Partit dels Treballadors (PT), que va guanyar les eleccions. El que va passar és que quan la gent estava en la seva batalla pel dret a la ciutat i a l’habitatge, les polítiques neoliberals i la financerització de l’habitatge i la política urbana també van penetrar i van guanyar hegemonia al Brasil. La meva sortida del Ministeri de ciutats marca el reconeixement de què a l’interior mateix del Govern, sota el lideratge del PT, però en un govern de coalició –inclús amb sectors molt conservadors–, l’agenda de la reforma urbana vas ser derrotada. Vaig tornar a la universitat, per fer treball d’investigació per conèixer el que passa, perquè crec que part del problema és la foscor, l’opacitat, del circuit financer.


Article publicat al número 434 de la 'Directa'

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: