Reapropiar-se del dol en col·lectivitat

Iniciatives com els grups de dol aposten per l’acompanyament a les persones que han perdut éssers estimats. El seu objectiu és transformar el dolor i avançar en el creixement personal i col·lectiu

Qui conegui o hagi visitat Varanasi, una de les set ciutats sagrades de l’hinduisme i el jainisme, deu haver contemplat els ghats crematoris de la ciutat, a la riba del riu Ganges, i el funcionament diari ininterromput de les cremacions de cossos morts en pires funeràries. Des de temps immemorials, la “capital espiritual de l’Índia”, ubicada a l’Estat d’Uttar Pradesh, rep milers de persones moribundes que vénen a passar els seus últims dies als carrers de la ciutat o en residències habilitades per al “període d’espera”. Segons la tradició i la mitologia hindús, el fet de morir a la ciutat rebent la cremació i llançant les cendres que en resulten a les aigües del riu permet, finalment, alliberar l’ànima del samsara, l’etern cercle de la reencarnació.

Un moment de la cerimònia per la mort de l’activista Pablo Molano / VICTOR SERRI
Un moment de la cerimònia per la mort de l’activista Pablo Molano / VICTOR SERRI

 

A Varanasi, la connivència entre vida i mort és present a cada racó de l’espai públic i privat. Els cadàvers s’amunteguen o discorren sense vida pel riu mentre la mainada juga a les escalinates dels ghats i els seus pares i mares fan les ablucions matineres i, després, una menjada. Les habitants de la ciutat viuen el fenomen d’una manera plenament normalitzada: la cerimònia de la mort esdevé celebració (les llàgrimes estan prohibides per no entorpir la transmutació de l’ànima) i l’únic que genera neguit és el xoc cultural que experimenta el turista occidental que hi assisteix per primera vegada.

Aquesta concepció de la mort és sostinguda culturalment gràcies a l’extensió de les cosmovisions religioses hinduistes i budistes, que perceben la mort com un naixement. L’enfocament és oposat al de les societats occidentals, on el decés és gairebé un tabú arran del llegat de reminiscències culturals i religioses judeocristianes.

La mort, un tabú a Europa

Carles Perarnau, coordinador i terapeuta del servei d’acompanyament en el dol a Manresa, afirma que els hàbits i els estils de vida contemporanis han desnaturalitzat el fenomen de la mort i la seva gestió emocional. “Pot ser que la concepció fosca i tètrica de la mort que impera a Europa tingui relació amb algunes de les aportacions provinents de la religió catòlica, apostòlica i romana. Tot i així, no crec que en sigui la causa principal, com sí que ho és en dimensions com la sexualitat. L’Ars Moriendi, el llibre cristià del bon morir, ha estat, durant segles, una guia d’ajuda i preparació pels cristians d’Europa perquè no temin la mort”, explica.

“La mort ha quedat allunyada i desnaturalitzada, relegada al tabú. Ja no es considera com un fet natural i freqüent de l’existència”, explica el terapeuta Carles Perarnau

L’especialista apunta altres possibles causes d’ordre socioeconòmic: “Els valors socials i l’estil de vida han canviat des dels anys 60. La mort ha quedat allunyada i desnaturalitzada, relegada al tabú. Ja no es considera com un fet natural i freqüent de l’existència. Per això, quan arriba, es tendeix a considerar-la com un accident circumstancial que es viu de manera negativa. Si no evadíssim la mort i fóssim capaços de parlar-ne i veure-la com un fet natural i intrínsec a la vida, la pèrdua seria menys terrible i, alhora, més fàcil d’elaborar”.

Com gestionem el dol?

Segons Pau Pérez Sales, psicòleg i terapeuta: “El dol és un procés mitjançant el qual la persona reconstrueix el seu món i, per tant, es reconstrueix ella mateixa sense la persona perduda”. A la pràctica, destaca Perarnau: “Es tracta d’un recurs basat en el suport, l’assessorament i l’acompanyament perquè cada persona sigui capaç de superar el seu dolor. Parlar de la mort i del que sentim és molt important i requereix d’un procés adaptatiu, emocional i mental davant la pèrdua de l’ésser estimat”. El terapeuta afegeix que “la concepció occidental de la mort ha comportat una negació del dolor i ha derivat en un suport comunitari insuficient”.

A parer de Perarnau, “parlar del que sentim és molt important, requereix d’un procés adaptatiu, emocional i mental davant la pèrdua de l’ésser estimat”

Per satisfer aquesta demanda, grups de dol com el de Manresa treballen, des de 1999, impulsant dinàmiques terapèutiques individuals i grupals. A parer seu, aquestes iniciatives generen un sistema de suport social destinat a les persones que no reben cap mena d’ajuda en una situació de pèrdua i “poden proveir suport emocional, tangible, informacional i sentiment de pertinença”. “Es treballen aspectes cognitius i emocionals a través de l’expressió dels sentiments i el dolor, mitjançant la pintura, l’escriptura, la música... S’adquireixen noves habilitats per afrontar la pèrdua”, destaca.

Sessió de formació per a persones facilitadores de grups de dol / JORGE DIMARCO (AVES)
Sessió de formació per a persones facilitadores de grups de dol / JORGE DIMARCO (AVES)

 

Per a Adela Torras, presidenta de l’associació AVES: “Als grups de dol, es treballa el dolor que s’experimenta i les maneres de prendre’n consciència. Treballem les emocions en profunditat, mitjançant espais de parla i d’escolta activa. Les persones que faciliten la comunicació dins els grups són antigues usuàries. Només acompanyen el dolor, no entren a fer judicis ni comparacions ni a donar consells”.

Diferents necessitats segons el tipus de mort

Segons Pernarnau, “hi ha morts que són més difícils d’elaborar, com les que provenen d’accidents, suïcidis, sobredosi...”. El terapeuta afegeix que “el tipus de relació que s’ha establert entre les persones pot comportar més o menys dificultats a l’hora de desprendre-se’n”. Tot i així, assenyala: “Diversos autors emmarquen les etapes del dol i les defenses psicològiques que s’experimenten com a universals. Existiria un itinerari d’estadis psicològics per on es passa: xoc, incredulitat, negació, tristesa, responsabilització, ràbia, intents d’anar acceptant la realitat...”.

Alguns enfocaments són crítics amb una concepció universalista del dol i les seves etapes. Segons el psicòleg Pau Pérez, aquesta és una visió etnocèntrica

Altres enfocaments són més crítics amb aquesta concepció universalista. En un article titulat “Dol: una perspectiva transcultural. La construcció social del sentiment de dolor”, Pau Pérez critica la pretensió dels enfocaments professionals dels rituals de dol a Occident. A parer seu, imposen la universalitat “del procés psicològic que segueix la pèrdua, així com el ritual col·lectiu que el facilita, i neguen que vingui determinat per la cultura”. Aquest fet, segons Pérez, “representa una visió etnocèntrica del dol que extrapola el que s’accepta a la cultura dominant euronord-americana i contradiu l’experiència d’altres cultures”.

Polititzar el dol, cuidar la vida

La mort de Pablo Molano, militant de diversos moviments socials de la ciutat de Barcelona, i el comiat organitzat per les seves companyes de l’Ateneu Popular La Base del Poble-sec –sempre amb el consentiment i la participació de la seva mare– ha estat un dels moments més emotius i sincers que han viscut els moviments socials de la ciutat durant els darrers anys. Va ser una setmana de dol col·lectiu, amb un vetllador –amb el cos present, dins del centre social– durant un dia sencer i una marxa de més de 500 persones fins al cementiri de Montjuïc. També es va organitzar un recorregut pels espais de militància de Molano, que va culminar amb la reokupació de l’edifici de la tercera Rimaia. Aquestes pràctiques mostren que existeix la possibilitat de reapropiar-nos de la mort i assumir-la en col·lectiu, tot trencant amb l’individualisme i els estigmes socials i culturals que ens imposa la visió occidental.

Diverses persones properes als moviments socials han impulsat la primera trobada del Grup de Dol de Barcelona, que pretén crear un espai horitzontal de cura i suport mutu

En aquesta línia transformadora, el Centre Social de Sants ha acollit la primera trobada del Grup de Dol de Barcelona. L’experiència sorgeix de les necessitats d’algunes persones properes als moviments socials i pretén crear un espai horitzontal de confiança, cura i suport mutu per a les persones que estan vivint processos d’aquest tipus. Segons Marina Sánchez, una de les impulsores: “Després de la participació d’algunes de nosaltres en alguns grups de dol tradicionals, considerem que no sempre s’atén la diversitat i s’acostuma a establir una certa verticalitat en la dinamització”. “Se sol crear una relació forta entre la facilitadora i la persona que viu el dol, però no es potencia la relació amb la resta de membres”, explica.

Per trencar aquestes inèrcies de verticalitat, Sànchez considera important: “Crear una comunitat basada en la confiança i la cura que ens permeti fer una anàlisi col·lectiva i trobar els punts en comú que tenim. Així, podem identificar d’on ve l’arrel social del problema i abordar-la políticament”. Reconeix que “cada dol es únic i molt personal”, per això pensa que és cabdal “la creació d’espais de cura que partisquen de les necessitats comunes i específiques de cada grup”.

Sánchez planteja un repte que transcendeix la gestió de la mort: “Estar millor i curar-nos en col·lectiu és una forma de lluita. Si volem estar i sentir-nos bé emocionalment, a banda dels grups de dol, també haurem d’estar capacitades per crear estructures de cura transformadores que ens permeten cuidar i acompanyar tots els aspectes de la vida”, conclou.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: