Política

"El referèndum ha d'actuar com a mecanisme d'activació popular del procés constituent"

El professor de Dret Constitucional Albert Noguera analitza l'escenari d'un possible procés constituent a Catalunya, a partir de casos recents que ha conegut de prop, com els de l'Equador o Bolívia
"La Llei de transitorietat proposa una definició d'Estat i unes estructures que reprodueixen sense cap novetat l'obsolet constitucionalisme del segle XX"
Victor Serri
07/09/2017

Albert Noguera (Barcelona, 1978) és professor de Dret Constitucional a la Universitat de València i va viure de prop els processos constituents de l'Equador (2008) i Bolívia (2009), ja que va formar part de l'equip que els va assessorar. Basant-se en aquests casos recents i altres experiències històriques, en aquesta entrevista reflexiona sobre quins elements bàsics podria tenir una futura República catalana en clau de transformació social.


Creus que després de l'aprovació de la Llei del referèndum, el govern espanyol podria reaccionar aplicant l'article 155 o la Llei de Seguretat Nacional?

De moment, ja ha anunciat que procedirà a l'anul·lació de les lleis i decrets de referèndum i de transitorietat jurídica i a la interposició de querelles per prevaricació, desobediència i desviament de fons públics contra càrrecs electes, polítics i administratius.


Fins a on pot arribar l'Estat espanyol?

És important tenir en compte dues coses: el caràcter autoritari que l'Estat ha adoptat en la resolució del conflicte català i els perills que una ruptura de Catalunya pot tenir per a la supervivència del règim del 78. És evident que el procés català ha generat, progressivament, una situació d'ingovernabilitat. I no em refereixo a dificultats per investir el president o formar majories estables de govern, sinó que entenc que és la conseqüència d'una desproporció entre el nivell cada cop més elevat de demandes d'autodeterminació de la societat catalana i la incapacitat de l'Estat i la Constitució de donar-hi resposta. La manera que, tradicionalment, els estats han intentat resoldre situacions d'ingovernabilitat són dues: la solució democràtica –consistent a negociar i acceptar part de les demandes– o la solució autoritària, consistent a negar i reprimir la possibilitat del poble de fer propostes. L'Estat ha optat per la segona estratègia.


Quins creus que poden ser els tempos amb què ens mourem ara fins que se celebri el referèndum?

"Crec que els tempos d'ara fins a l'1 d'octubre vindran determinats per una doble escalada en ascens: d'una banda, la repressió i, de l'altra, la mobilització"

Si combinem l'opció del règim del 78 per l'estratègia autoritària i una conjuntura en què l'Estat s'hi juga la supervivència obtenim un còctel que imposa molt de respecte. Tenint en compte això, els nivells de repressió que pot adoptar l'Estat poden ser realment alts i cal estar preparat per a això. En aquest sentit, crec que els tempos d'ara fins a l'1 d'octubre vindran determinats per una doble escalada en ascens: d'una banda, la repressió i, de l'altra, la mobilització.


D'altra banda, quines conseqüències pot tenir la ruptura catalana sobre altres territoris de l'Estat?

No seran iguals a tots els territoris. Mentre que en alguns pot implicar més espanyolisme i consolidació dels partits del règim, és possible que en altres pugui tenir l'efecte contrari, i emergeixin noves reivindicacions autodeterministes, federalistes o socials que no seran assumibles dins del règim del 78 i que obririen perillosos focus d'inestabilitat. El règim n'és conscient i sap que a Catalunya se la juga.


Els ajuntaments estan firmant massivament decrets de suport al referèndum. L'estat podria actuar penalment contra més de 2.000 càrrecs electes?

No crec que opti per l'estratègia d'una cacera de bruixes i perseguir milers de persones. L'Estat sap que el procés català es construeix sobre dos nivells de legitimitat paral·lels: un de legitimitat instituent i un de legitimitat constituent. I en aquest sentit, l'Estat també desplega estratègies paral·leles per intentar desmuntar el procés. Allò instituent fa referència a la capacitat d'instituir en la ciutadania nous imaginaris col·lectius confrontats amb l'Estat i que aspiren a crear un sistema alternatiu. Es tracta del que podríem anomenar la construcció de la base social de l'independentisme, conformada per centenars de milers de persones que es mobilitzen i són el motor del procés. En aquest sentit, una primera estratègia de l'Estat és el desmuntatge d'aquesta base social o, almenys, impedir que s'eixampli. Un exemple d'això és intentar imputar per corrupció o construir proves falses contra dirigents independentistes en el marc de l'anomenada Operació Catalunya. En segon lloc, parlem de la legitimitat constituent. El govern català necessita un esdeveniment clau que atorgui fonament de validesa a l'acte de ruptura i institucionalització del nou Estat. I un referèndum amb una àmplia participació i un resultat favorable l'hi donaria. L'Estat sap que ha de calcular molt bé els equilibris i graus de repressió que pot aplicar en cadascun dels dos nivells. En aquest sentit, imputar penalment milers de persones per evitar la construcció d'una legitimitat constitutiva mitjançant un referèndum se li pot girar en contra, ja que ampliaria la base social del procés.

"El govern català necessita un esdeveniment clau que atorgui fonament de validesa a l'acte de ruptura i institucionalització del nou Estat. I un referèndum amb una àmplia participació i un resultat favorable l'hi donaria." / Victor Serri



Teòricament, un procés constituent paral·lel a la preparació del referèndum hagués pogut afavorir el "sí", ja que s'activaria la fase de debat i participació. Ara, però, el punt de partida el marca l'1-O. Neix coix el procés constituent català?

El full de ruta, els temps i els òrgans o comissions del procés s'han modificat en diverses ocasions. I crec que això és normal, no és negatiu. Els processos socials i polítics no operen de manera predeterminada per lleis objectives immodificables, no es poden deslligar del context en què es desenvolupen ni de les relacions dels actors que hi prenen part. Com que els contextos i les relacions són canviants, existeix una necessitat permanent de redefinir i adaptar el procés a la realitat. En termes leninistes, diríem que mentre que l'estratègia –que és la ruptura amb el règim del 78– és permanent, la tàctica per avançar cap a aquest fi necessàriament ha de variar en funció dels canvis de conjuntura. La perspectiva immediata és que el referèndum ha d'actuar com a mecanisme d'activació popular del procés constituent i en funció de la legitimitat quantitativa –en participació i en vots a favor– que aquest permeti acumular, el procés constituent naixerà més fort o més dèbil.


Quin paper hi jugarà la desobediència i la mobilització popular?

En qualsevol procés constituent la mobilització sempre té un paper cabdal. Ara bé, a diferència d'altres experiències, el cas català es caracteritza perquè hi operen formes complexes o triàdiques de mobilització amb la intervenció de tres actors: l'Estat, les elits catalanes i les classes populars.


En aquest context, quines són les opcions de l'esquerra independentista?

"Ancorar la nova constitució cap a l'esquerra exigirà, a la vegada, desplegar a l'interior del procés, formes de mobilització corporativa de classe i de conflicte social contra els sectors conservadors"

Els reptes de l'esquerra independentista són dos: crear una república i dotar-la d'una constitució d'esquerres. Això l'obliga a articular, en paral·lel, dues formes de mobilització que, a priori, semblen contradictòries: d'una banda, si s'activa el procés després de l'1-O, caldrà defensar la nova institucionalitat constituent enfront de la repressió externa de l'Estat. La forma de subjecte polític o mobilització més efectiva per fer-ho és la de poble-massa com a unitat transversal i transclassista. Però, d'altra banda, ancorar la nova constitució cap a l'esquerra exigirà, a la vegada, desplegar a l'interior del procés, formes de mobilització corporativa de classe i de conflicte social contra els sectors conservadors. És a dir, els que un dia compartiran una manifestació amb tu, l'endemà els tindràs al davant com a enemics de classe, i a la inversa. Aquest caràcter complex o triàdic de la mobilització popular és un tret definitori del procés català i, segurament, un dels grans reptes i contradiccions que ha de saber gestionar l'esquerra i els moviments socials si volen aconseguir els dos objectius esmentats.


Coneixes els casos de l'Equador i Bolívia. Quines són les lliçons més importants que se'n poden extreure i que hauria de tenir en compte Catalunya?

Podríem treure'n moltes, però en destacaré una de Bolívia que fa referència al paper jugat pels juristes durant la fase de discussió de continguts del text. Si la Constitució boliviana del 2009 és extremadament avantguardista en molts aspectes és, entre altres motius, perquè aconsegueix ubicar els juristes en un segon pla i donar el protagonisme als moviments socials. Tradicionalment, moltes constitucions són redactades per comissions de juristes. En les seves discussions, aquests tendeixen a elaborar un llenguatge i una metodologia pròpia que aïllen, moltes vegades, el dret de la realitat. Això és el que ha passat amb l'elaboració de la Llei de transitorietat, dissenyada principalment per un jurista. Es proposa una definició d'Estat, una carta de drets, un sistema de garanties, una estructura organitzativa dels poders de l'Estat, etc. que reprodueix sense cap novetat l'obsolet constitucionalisme del segle XX.

"Si la Constitució boliviana del 2009 és extremadament avantguardista en molts aspectes és, entre altres motius, perquè aconsegueix ubicar els juristes en un segon pla i donar el protagonisme als moviments socials." / Victor Serri


En aquest sentit un concepte semblant al "Buen vivir" –recollit a la Constitució Equatoriana– es podria plasmar d'alguna manera al nostre país com a dret?

Durant els últims anys, els moviments socials han iniciat una sèrie d'anàlisis i reflexions que parteixen de la tesi que estem vivint una crisi de les institucions de la modernitat i una transició cap a una etapa històrica diferent. No sabem com serà, però el caràcter degeneratiu del capitalisme i el context de crisi ecològica i social fa pensar que anem cap a una societat pitjor que la d'avui. Davant d'això, l'única solució per afrontar els reptes de sostenibilitat i dignitat implica redefinir certes concepcions de la racionalitat, l'individu, la ciència, la democràcia, el mercat i l'economia. I és aquí on els moviments de crítica al desenvolupament, l'ecologia política, l'ecofeminisme, de garantia de drets socials, etc. poden formular paradigmes innovadors, com ara el Buen vivir o, el que és el mateix, una forma de benestar integral i col·lectiu. Per tant, si el protagonisme –com a Bolívia– el tenen els moviments socials i la funció dels juristes consisteix a donar forma legislativa a les seves propostes, es podran incorporar aspectes avantguardistes al text.


Quines altres experiències internacionals poden ser inspiradores per a Catalunya?

"En comptes de parlar de constitucions, m'estimo més fer-ho de tradicions. Les constitucions de tots els països són documents polítics que responen a conjuntures històriques concretes, difícilment exportables"

En comptes de parlar de constitucions, m'estimo més fer-ho de tradicions. Les constitucions de tots els països són documents polítics que responen a conjuntures històriques concretes, difícilment exportables a altres realitats. Per contra, si volem redactar una constitució transformadora, és indispensable inspirar-se en moltes de les tradicions polítiques democràtiques històricament marginades i amagades pel model constitucional hegemònic des del segle XIX: el liberal.


Quines són aquestes tradicions menystingudes?

A l'hora de dissenyar les formes de participació i organització del poder, és indispensable recuperar elements de la tradició republicano-rousseeauniana. A França, al segle XVII, coexistien dos models constitucionals: el de Montesquieu, basat en la representació sense mandat imperatiu i la tripartició de poder; i el de Rousseau, que contemplava la revocació de mandat i formes de control popular democràtic sobre el poder. Al segle XIX, la tradició republicana-rousseauniana és esborrada del mapa i s'imposa la primera com a model hegemònic, per això, per a tothom, l'únic model de democràcia imaginable és el liberal, basat en la representació i la tripartició de poders. Hi ha poques excepcions, com la constitució francesa de 1799 o el del projecte de constitució sorgit de l'Assemblea Constituent de la República romana de 1849.


Quins mecanismes es podrien recuperar?

La revocació de mandat dels càrrecs electes, l'activació popular de referèndums per derogar decrets o lleis aprovades per l'Executiu o el Legislatiu i la creació d'un quart poder de l'Estat o poder ciutadà amb capacitat d'exercir de control sobre la resta de poders. D'altra banda, hi ha altres tradicions polítiques històricament relegades pel liberalisme, com la llibertària, que també podrien ser fonts d'inspiració per introduir figures democratitzadores en una constitució.

"Cal redefinir les pràctiques de garantia tradicionals dels drets socials: si reconeixem drets però les garanties per justiciabilitzar-los no funcionen, no anem enlloc." / Victor Serri


Fent un exercici de projecció, t'atreviries a esmentar uns quants punts estratègics que hauria de contenir una constitució catalana transformadora pel que fa a drets socials?

Hi ha dues qüestions que són fonamentals: en primer lloc, la majoria de constitucions –incloent-hi l'espanyola de 1978– atorguen als drets civils i polítics la categoria de fonamentals, mentre que als drets socials no, la qual cosa es tradueix en una protecció més important dels primers. Per exemple, actualment és possible presentar un recurs d'empara per demanar la protecció d'un dret civil, però no la d'un dret social. Cal eliminar aquesta diferència i atorgar a tots els drets la mateixa jerarquia. En segon lloc, cal redefinir les pràctiques de garantia tradicionals dels drets socials: si reconeixem drets però les garanties per justiciabilitzar-los no funcionen, no anem enlloc.


Com ens afecta quotidianament aquesta manca de garanties?

"La majoria de constitucions –incloent-hi l'espanyola de 1978– atorguen als drets civils i polítics la categoria de fonamentals, mentre que als drets socials no. Hi ha una protecció més important dels primers"

Vivim en una societat sense creixement econòmic ni plena ocupació, amb limitació del dèficit públic i on ens obliguen, sota sanció, a pagar de manera prioritària el deute. Llavors, algunes garanties normatives tradicionals que imposen al poder polític l'obligació d'establir un determinat finançament per fer eficaç un dret no es poden complir. D'altra banda, en una societat terciària, amb internacionalització dels processos productius i on ha disminuït enormement la força organitzativa de la classe obrera en el sentit tradicional del terme, també perd eficàcia la garantia social tradicional de la vaga.


Per acabar, com ens podem avançar cap a un horitzó on els drets socials quedin garantits?

Cal pensar formes complementàries de ciutadania des de baix, o noves pràctiques per garantir alguns drets, i plasmar-les en les constitucions. Per exemple, l'administració podria facilitar la creació d'espais del comú que, des de l'autogestió, permetessin l'execució popular de drets socials com la cultura, l'accés a material escolar, la construcció d'habitatges, etcètera.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: