Rehabitar la vellesa

Nombrosos grups de persones s’han interessat pel model del cohabitatge quan han arribat a l’etapa final de la vida. Molts d’aquests projectes entenen que l’envelliment ha de ser actiu i responsable

L’any 2051, una de cada tres persones al món tindrà més de 65 anys. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, el percentatge de persones d’aquesta franja d’edat passarà del 17,4% al 30% de la població catalana. L’índex de dependència de la gent gran –és a dir, la població de 65 anys i més dividida per cada 100 habitants d’entre 16 i 64 anys– passarà del 26,5% actual al 55,9% l’any 2051, segons el mateix ens.

Amb l’augment de l’esperança de vida, augmenta també el debat sobre com s’envelleix / LA MURALLETA

 

Aquestes dades evidencien que l’envelliment és un procés vital cada cop més important per un grup cada vegada més nombrós. I les condicions materials en què s’envelleix, el com es viu en aquesta època daurada, cobra una rellevància especial. El cohabitatge, de l’anglès cohousing, es converteix, en moltes ocasions, en la resposta a aquestes preguntes. Té diferents models, però el denominador comú ens parla “d’un tipus de comunitat cohesionada per la seva manera d’entendre la relació entre vida privada i vida comuna. Està formada per habitatges privats i una dotació important de serveis comuns”, com explica l’equip Bloque Arquitectos, responsable de la construcció de Trabensol, un dels primers projectes de cohabitatge per a la gent gran a l’Estat. Les persones que hi residiran són les que decideixen com serà el seu futur habitatge, fet que els permet dissenyar els espais d’acord amb les seves necessitats. Els orígens d’aquest model d’accés a l’habitatge els trobem a Dinamarca durant els anys 60, però, des de l’any 2000, aquesta opció s’ha consolidat a l’Estat espanyol i, més concretament, als Països Catalans.

Poc temps, bon arrelament

“És important que la gent es plantegi com vol envellir. I el que es veu és una gran insatisfacció. La gent gran ja no vol dependre dels fills o envellir en una residència”, comenta Daniel López. Juntament amb altres col·legues, aquest investigador en psicologia social de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha creat el projecte Movicoma, que es planteja tres objectius: mapejar el moviment de cohabitatge per a gent gran a l’Estat espanyol, identificar quins factors afavoreixen l’aparició de nous projectes i avaluar l’impacte psicosocial d’aquestes iniciatives en les seves participants.

“És important que la gent es plantegi com vol envellir. I la gent gran ja no vol dependre dels fills o envellir en una residència”, comenta l’investigador Daniel López

Movicoma investiga en dos àmbits: les persones que participen als estadis inicials de les iniciatives i aquelles que ja hi viuen. “Ens interessen els dos casos perquè pensem que, sovint, el procés és més important que l’objectiu final. A vegades, quan se socialitzen els problemes, es veu que la solució pot ser una altra que no passa per compartir casa”, comenta l’investigador de la UOC.

Tot i que el cohabitatge de gent gran interessa a molts grups de persones arreu dels Països Catalans, són pocs els projectes que s’han acabat desenvolupant / LA MURALLETA

 

Pel que fa a la situació general del cohabitatge de gent gran, López considera “injust” comparar-se amb altres països com els nòrdics, on el moviment està molt més consolidat. Tot i això, destaca la quantitat d’experiències que ja estan funcionant en el nostre entorn: “Al Regne Unit, hi ha molta literatura sobre el tema i pocs casos. Aquí, en canvi, hi ha molts projectes i pocs estudis”. “La capacitat d’autoorganització és bastant important. En una situació de crisi, davant unes necessitats a les quals l’Estat no dóna resposta, la gent s’ha organitzat”, afirma.

Solucions compartides

“Els últims anys, hi ha hagut un boom del cohabitatge, sobretot com a conseqüència de la crisi i de l’esclat de la bombolla immobiliària”. Tot i la coincidència en les opinions expressades, el que parla és Raül Robert, un dels responsables de Cohabitatge Sènior de la cooperativa Sostre Cívic. Entre altres, hi participa un grup de persones d’entre 55 i 70 anys, que ha impulsat “un cohabitatge sènior treballant en diverses localitzacions de la província de Girona”.

Cohabitatge Sènior aposta per la cooperativa d’habitatge amb cessió d’ús a les persones sòcies per fer front als interessos especulatius i per assegurar una bona convivència

Robert també parla de les problemàtiques de la gent gran que arriba a determinades edats, especialment la solitud quan els fills i les filles marxen de casa o la pèrdua del company o la companya. Davant d’aquesta situació, el membre de Sostre Cívic defensa l’autoorganització per transformar l’envelliment. “El cohabitatge els permet continuar decidint sobre molts aspectes de la seva vida: com mengen i què mengen, quan entren i surten de casa, a quines aficions es dediquen... Es tracta de treure profit de tota l’experiència i els coneixements de la persona gran en un moment en què la societat ja l’ha descartada perquè s’ha jubilat, perquè els fills ja són grans...”.

Cohabitatge Sènior aposta pel model de la cooperativa d’habitatge amb cessió d’ús a les persones sòcies per dos factors: fer front als interessos especulatius i assegurar una bona convivència. “La cooperativa decideix com es fa el relleu dins els habitatges i és més fàcil que prevalgui el model de comunitat”, explica Robert.

Una muralla contra l’envelliment

Tot i que el cohabitatge interessa a molts grups de persones arreu dels Països catalans, són pocs els projectes que s’han acabat desenvolupant. Un d’ells és el de La Muralleta. Situat al Baix Penedès, al terme de Santa Oliva, es va començar a construir l’any 2008. Poc temps després, es va inaugurar la primera fase: setze habitatges de 60 metres quadrats −d’un total de 22 projectats− en una parcel·la de 16.500 metres quadrats. Els 29 habitants actuals també comptaran amb un espai de 330 metres quadrats d’ús comú, amb una cuina, un menjador i sales polivalents. Ara mateix, ja disposen d’un hort comunitari, parcel·les individuals i un camp amb 56 oliveres, de les quals van obtenir una tona d’olives amb l’última collita.

“Si et mantens actiu, l’envelliment es retarda bastant, no et deteriores tant ni mentalment ni físicament”, afirma Jaume Mullor, president de La Muralleta

“Si et claven en una residència, t’asseuen en una cadira i ja estàs fotut. Si et mantens actiu, l’envelliment es retarda bastant, no et deteriores tant ni mentalment ni físicament”. Així de clar s’expressa Jaume Mullor, president de La Muralleta. Per fer-ho, estan constituïts en diferents comissions: d’hort, de jardineria, de cultura, de manteniment, de difusió... Les persones sòcies han de formar part, com a mínim, d’una d’elles. Els estatuts especifiquen que poden formar part del projecte les persones d’entre 50 i 75 anys que siguin autònomes, no dependents: “Aquest requisit és, precisament, per poder formar part de les activitats de gestió de la vida en comú. Si en algun moment esdevenim dependents, ja buscarem els serveis que necessitem”, explica Mullor.

El projecte de La Muralleta defensa un model d’envelliment actiu / LA MURALLETA

 

Quan preguntem a Mullor pels beneficis del cohabitatge, respon que la responsabilitat davant dels altres és molt important per a l’envelliment actiu, que és el que defensen. “Compta molt no estar sol, la convivència amb els altres. Hi ha molta relació directa. En definitiva, és com un barri molt petitet on ens coneixem tots i, entre tots, anem fent junts”, afirma.

 

---------------------------------------

Nous models de convivència sense discriminació

“Venim d’un model que és la cooperativa d’habitatge. Anem cap a un model molt més diversificat, no necessàriament organitzat sota el model de la cooperativa, amb cohabitatges més petits, amb grups amb característiques específiques, com els col·lectius LGBTI... Els grups intencionals aniran agafant més força”, explica Daniel López, investigador de la Universitat Oberta de Catalunya, quan se li pregunta per les perspectives de futur del cohabitatge per a gent gran.

Carles Garcia i el seu company, veïns de la comarca del Baix Penedès, van descobrir aquesta realitat a través d’un reportatge emès a la televisió. Pocs dies després, van engegar el projecte Ecohousingay: “Ja feia temps que ens plantejàvem com volíem viure la nostra vellesa i no ens sentíem còmodes amb el model de residència geriàtrica convencional”, explica Garcia, que considera que el col·lectiu LGTBI sènior té una sensibilitat especial amb aquest tema. “Per les traves administratives i socials que ens suposa la paternitat assistida o l’adopció, en la majoria de casos, no tenim cap descendent que s’ocupi de nosaltres o decideixi què ens pot anar millor. Per això, la planificació avançada de l’última etapa de la nostra vida no és una opció, sinó una necessitat”. En aquesta decisió, també hi entra en joc la discriminació: “Tornar a viure experiències d’intolerància a les residències resulta especialment dur per a les persones de la comunitat gai sènior i fins i tot pot provocar que algunes tornin a l’armari”.

Davant d’aquesta problemàtica, la parella va decidir posar en marxa el projecte, que ja compta amb una quinzena de persones interessades i està en procés de constitució de la comunitat de convivència. “Volem fer una crida als promotors de projectes de cohabitatge perquè tinguin en compte la integració de les persones LGBTI a les seves comunitats. També ens agradaria promoure la primera comunitat específica de cohabitatge gai i ecològic a l’Estat”. Per facilitar el contacte entre les persones que busquen aquest tipus d’alternatives, la parella ha creat la web Cohousingmap.net, una xarxa social on la gent interessada pot entrar en contacte i on també apareixen els projectes en funcionament. “El més difícil és trobar la comunitat. Haurem de crear mecanismes que ens permetin posar-nos en contacte i, alhora, difondre aquest model d’habitatge”, afirma Garcia.

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: